En aquesta edició de 2022, sota el títol R-evolució adolescent: entre el meme i el drama, A*DESK presenta una sèrie de propostes artístiques i culturals que giren al voltant de l’adolescència com a moment de transició, de canvi, de construcció de la identitat, la personalitat i la posició en relació amb el món, i que posen de manifest el conflicte que vivim dia a dia i que la digitalització no fa més que aguditzar.

Amb R-evolució adolescent volem insistir en la necessitat d’empatitzar i tornar a posar-nos a la pell del nostre jo adolescent. Aquesta transició entre infants i edats adultes, aquesta etapa tan irracional i intensa, alhora que vulnerable i mal·leable, en la qual es viuen les primeres decepcions, les primeres experiències sexuals, en definitiva, una època d’experimentació i metamorfosi. Aquest és un període, pel qual tots hem passat, tan complex i incert, en què ens és fàcil situar-nos i empatitzar, potser més que posar-nos a la pell d’una persona d’una altra realitat cultural, raça o gènere. És a dir, l’adolescència com a paradigma universal i global.

La necessitat de comprendre el món per definir un punt de referència es relaciona amb l’adolescència, però també amb tots nosaltres, especialment en l’actualitat. Per això, es tracta de posar en paral·lel la complexitat i la incertesa del moment que vivim amb el de l’adolescència.

PROGRAMA

Jonas Trueba, Quién lo impide (2021) Crida a transformar la percepció que tenim sobre l’adolescència i la joventut; la d’aquells que van néixer a principis del segle XXI i acaben de fer-se grans; els que ara semblen culpables de tot alhora que veuen minvades les esperances. Entre el documental, la ficció i el pur registre testimonial, els joves adolescents es mostren tal com són però com poques vegades els veiem o ens deixen veure’ls: aprofitant la càmera de cinema per mostrar el millor de si mateixos i tornar-nos la confiança en el futur. Perquè la joventut que ens parla d’amor, amistat, política o educació no parla només del que és seu, sinó del que ens importa sempre, a qualsevol edat. Quién lo impide és una pel·lícula sobre nosaltres: sobre el que vam ser, el que som i el que seguirem sent.

Violeta Mayoral, Parar el temps (2022) El treball d’escolta, la relaxació i com entendre el pas del temps sense recórrer als aparells analògics ni digitals condueix a l’acció Parar el temps a l’Institut durant dues hores. Aquest projecte és el resultat del programa En Residència. Per a l’acció final s’ha requerit la implicació de l’alumnat d’ESO i de batxillerat accedint a desprendre’s dels seus aparells mòbils; però també la participació de l’equip docent i de direcció. També va comptar amb la implicació del responsable de manteniment, encarregat de desactivar els timbres de l’escola. El vídeo transmet l’entusiasme que implica l’acció inicial i transmet el premi de calma final de què ha pogut gaudir l’alumnat després d’aconseguir «aturar el temps».

Stine Marie Jacobsen, Group Think (2020) És un projecte que pretén ampliar el programa actual d’educació formal a les escoles impartint idees sobre intel·ligència col·lectiva, tècniques de formació en protesta civil no violenta i primers auxilis a l’educació esportiva. El projecte introdueix una sèrie d’exercicis que simulen els moviments de les multituds i fomenta la conscienciació sobre la capacitat d’actuar de forma solidària i col·lectiva per la justícia global. Aquests exercicis han estat coescrits i provats per l’artista danesa Stine Marie Jacobsen, els artistes de circ del soci del projecte Archaos i vuitanta alumnes de l’escola de Marsella durant Manifesta 13.

Ryan Trecartin i Lizzie Fitch, The Re’Search (2010) És un microcosmos adolescent amb una sèrie dʼescenaris amb personatges de noies joves que entren i surten de la trama. D’una banda, hi ha una producció encarregada per les mares lesbianes de Voy —una pseudo bessona Olsen amb cua. O l’espectacle de la bella i torturada Sammy B, que promet suïcidar-se cada dia retransmetent per Internet des de l’habitació rosa. Encara que els seus fans la veuen per odiar-la, el que els agrada és veure-la sentir, per això l’audiència no us permetrà abandonar mai. Emmarcades com a subjectes de recerca i, per tant, ostensiblement com a contingut antropològic, les joves de la pel·lícula serveixen com a arquetips, estructures socials i aparences perfectes de Disney. Nenes interpretades per altres nenes, el drama va de les negociacions entre empreses i famílies i l’explotació dels nens actors pels seus pares.

Concert de Robert Lippok sobre passatges sonors de la ciutat del futur

Una sèrie de paisatges sonors ens porten a pensar la ciutat del futur com una ciutat modular. Una ciutat àgil i flexible per a uns temps canviants i fluids com l’edat adolescent. Per acabar la jornada amb una sacsejada sonora que ens alinei amb els nostres adolescents.

Robert Lippok és músic, escenògraf i artista visual establert a Berlín. Va estudiar escenografia a la Kunsthochschule Weißensee de Berlín. El 1984, va fundar amb el seu germà el projecte de música experimental Ornament und Verbrechen. Les obres de Lippok estan dedicades a la combinació de so espacial i arquitectura i han estat exposades a la Neue Nationalgalerie de Berlín, Hamburger Bahnhof i Haus der Kunst de Munic, entre d’altres. Com a compositor, ha col·laborat amb els artistes Doug Aitken, Olaf Nicolai i Julian Charrière, amb l’arquitecte Arno Brandlhuber i amb la coreògrafa Constanza Macras per a diverses produccions de teatre-dansa. Recentment, ha publicat l’àlbum en solitari Applied Autonomy al segell raster-media. Lippok imparteix classes a la NYU de Berlín i és membre de l’Institut für Raumexperimente e.V., fundat per Olafur Eliasson, així com comissari del Spatial Sound Institute de Budapest. Amb els seus espectacles audiovisuals i música en directe, ha actuat a festivals com MUTEK, Unsound, L.E.V., Gamma així com a Funkhaus Berlin i clubs de renom com Berghain, entre d’altres.