El què contra el com: art contemporani i escriptura crítica

Juan Cárdenas

Juan Cárdenas (Popayán, Colòmbia, 1978). Novel·lista i assagista, els seus llibres són sempre viatges d’anada i tornada entre mons aparentment irreconciliables: Europa i l’Amèrica Llatina, l’art i la ciència, els substrats i l’epidermis. En el seu text més recent, La ligereza, afronta un abisme que al camp intel·lectual li costa mirar de cara. L’abisme en el qual, malgrat tantes revolucions de museu, «el poble i l’art s’han malbaratat», en què tot està disposat per «seduir el patró o suplantar-lo». I en què som capaços de fetitxitzar des de les bones causes fins als seus veritables o presumptes subjectes de redempció. 

Tres dècades després del futur, liberal i avorrit, que profetitzava Francis Fukuyama, la posthistòria ha passat a la història. Davant d’aquesta certesa, de poc serveixen els eufemismes amb els quals, durant aquest temps, hem provat de treure l’aigua del vaixell. Entre altres coses, perquè, després dels esfondraments successius del comunisme i la socialdemocràcia, el departament de demolicions s’està ocupant seriosament d’aquest liberalisme, tan feliç com fal·laç, que fa trenta anys se’ns va vendre com el pont inefable cap a l’eternitat. 

Aquest tren s’ha aturat en una estació on aquell «liberalisme per sempre» ha quedat substituït pel capitalisme, només el capitalisme i «res més que el capitalisme» que va albirar Branko Milanović. Un autoritarisme de mercat, cada vegada més desentès de la democràcia, que preval com a patró d’aquesta època. 

Tampoc no és cap consol continuar estirant aquesta tirania de la catarsi des de la qual, a través de xarxes i plataformes digitals d’ús quotidià, en lloc de canviar el món ens hem resignat a denunciar-lo; en lloc de definir-lo, ens hem conformat a reanomenar-lo. 

Convé recordar, d’altra banda, que la posthistòria va convertir allò que era crepuscular en el seu producte cultural més rendible, repartint a tort i a dret obituaris per a l’art i la novel·la, la ideologia i la revolució, les utopies i les elits. 

És en aquesta situació, avorrits d’un avorriment que no va arribar mai, que situem Paisatges després de la catarsi, un programa públic per fascicles. 

Un projecte que aterra en un segle XXI i que ja ha complert el primer quart i des del qual aspirem a trobar claus que vagin més enllà de l’enunciat d’una crisi i uns estancaments dels quals necessitem sortir.