Oficina d'Afers Religiosos

L’Oficina d’Afers Religiosos (OAR) col·labora amb el cicle Trànsits, organitzat pel Museu de la Música de Barcelona. En aquest cicle de converses, concerts i litúrgies s’explora el paper que té la música en la pràctica religiosa i la vida espiritual de diverses comunitats religioses presents a la ciutat de Barcelona. El cicle ha continuat aquest 2023 amb “Paths of the soul, la música de la New Covenant Church” i la conversa “La música en les esglésies evangèliques”.

La sessió següent del cicle “Trànsits, les músiques de l’esperit” (Museu de la Música de Barcelona amb la col·laboració de l’#OarBCN) va ser una conversa, que va tenir lloc el dia 23 de febrer al Museu de la Música de Barcelona, titulada “La música de les esglésies evangèliques”. Hi van participar Paul Ogabor, nigerià d’origen i membre de la New Covenant Church; Didier Likeng, camerunès d’origen, músic de gòspel, crescut en una església presbiteriana, especialista en espirituals negres i professor de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), i la moderació va ser a càrrec de Maria del Mar Griera, directora del grup Investigacions en Sociologia de la Religió (ISOR). El diumenge 26 de febrer, la comunitat de la New Covenant Church o Església de la Nova Aliança de Barcelona, amb origen a Nigèria i integrada per persones de diferents nacionalitats amb la voluntat de transformar la vida en consonància amb l’empremta i la paraula de Jesús, va obrir les portes per compartir amb música la seva vitalista celebració del culte dominical.

El dia 23 de febrer, la conversa va girar entorn de la música gòspel que s’escoltaria al culte del diumenge 26 de febrer a l’església de Paul Ogabor, en la qual la música gòspel té una preeminència, però no s’ha d’oblidar la himnologia, música bàsica per a les esglésies evangèliques catalanes tradicionals.

La conversa es va iniciar amb un salt a la infantesa dels dos ponents. Tant el Didier com el Paul van recordar que l’interès per la música se’ls va manifestar des de petits. El Paul va assegurar “que portes alguna cosa a dins com a africà”.  Tots dos provenien d’entorns cristians, i relacionen la seva infantesa i la seva experiència amb la música i amb allò que és sagrat. “Qualificar l’estil de la música gòspel té sentit a Europa, però no a l’Àfrica, ja que aquesta va lligada a la sonoritat, al ritme, a altres aspectes no europeus”, va comentar el Didier. Les esglésies evangèliques o protestants utilitzen la música per celebrar allò que és diví. El Paul va continuar i va afirmar que per a ell, com a membre de la New Covenant Church, “la música és l’aliment de l’ànima, que permet connectar el nostre esperit amb Déu”.

Maria del Mar Griera va prosseguir la conversa i va dir que “la música crea comunitat”, i és exactament així, va afirmar el Didier ,”la música és un vector de lligam” i va posar l’exemple del tancament per la pandèmia de covid-19, moment en el qual comunitats de veïns, amics i amigues es van unir en moments en què la música va ser protagonista. Tot i això, va puntualitzar que els cants s’han “d’interpretar amb convicció”, perquè si no es fa així perden tot el sentit. El Paul va dir que “la música cristiana és una expressió de joia, plena d’esperança, que aporta motivació i reforça la presència de Déu” en la comunitat. Esdevé essencial i, a més, “aquesta música crea sensacions diferents i impacta de manera diferent en els membres de la comunitat de l’església”.

Tornant a una esfera més històrica del gòspel, Maria del Mar Griera, va interpel·lar el Didier en aquest camp, del qual és especialista: “la música gòspel és d’inspiració protestant, concretament anglicana”. Es remunta al segle XVII, moment en el qual molts dels traficants d’esclaus anglesos predicaven la fe cristiana protestant, en els centenars de modalitats, només per mantenir submisos els seus captius (“els mansos heretaran la terra”).  Les persones esclaves cantaven espirituals negres, que són adaptacions populars d’himnes religiosos evangèlics. I va afegir: “El 1865 es va abolir l’esclavatge, i no podem oblidar que van ser aproximadament 200 anys de submissió”. Conseqüentment, es van deixar de cantar els espirituals negres, i és aquí on “apareix el gòspel i la lloança a Déu”. “El gòspel no és un estil  musical”, segons el Didier, “és una música eterna que sempre ha begut i ha estat influïda per la música del moment”. En la música gòspel, els estils han evolucionat de diverses maneres i s’han creat diferents subgèneres al llarg dels anys; però dins del cristianisme evangèlic o protestant (especialment en la branca pentecostal) és una part molt important del culte de lloança cap a Déu i Jesucrist per a totes les comunitats. El Didier va matisar que, malgrat les influències, “el text i el missatges seran inalterables”. És “quelcom sagrat que està al servei de la religió” i ara el gòspel es canta amb un missatge de joia, a diferència dels espirituals negres. Tot seguit, Maria del Mar Griera preguntava si la música gòspel té continuïtat, si hi ha una línia comuna, entre les diferents esglésies. Una pregunta que el Paul va contestar, tal com ho havia fet el Didier : “El gòspel beu de la cultura del seu entorn”. Malgrat el ressorgiment d’aquesta música al segle XIX-XX, el gòspel en totes les esglésies evangèliques “transmet el mateix missatge, la mateixa sensació i la mateixa emoció de joia”.

Avui en dia, les esglésies evangèliques són espais d’innovació i creació musical. Maria del Mar Griera, tot seguit, va preguntar: “Quin paper té la música gòspel en un món tan secularitzat, com per exemple aquí, a Catalunya”? Segons el Didier, “depèn del tipus d’església, ja que hi ha moltes denominacions”, però tot rau en el fet que “la música cristiana és una música de comunió, que crea comunitat”. Amb el bagatge com a expert en aquest tipus de música, va afirmar que “el millor o la millor cantant o el millor cor és aquell que té alguna cosa a dir”, ja que l’església “ha d’esdevenir un lloc per expressar la fe, ha de ser un espai, una comunitat, que s’ha de moure cap als altres”. El Paul va afegir que, malgrat les diferències entre esglésies, “totes tenen la capacitat d’emocionar i d’ensenyar”. En aquest món secularitzat, el gòspel, com moltes altres músiques originàriament religioses, es pot considerar segons l’evolució, una música religiosa i música secular i, aparentment aquesta relació pot esdevenir complexa i tensa. Segons el Didier, “és evident que dins de les esglésies evangèliques hi ha diferències”, com també hi ha diferències dins de l’Església catòlica o altres tradicions religioses i les seves manifestacions. Com a músic expert, va comentar que “cal saber per a què serveix la música i no tant d’on ve”. El Didier va manifestar que, per a ell, aquest debat entre música religiosa i música secular, en el gòspel, “és un debat fals”. Maria del Mar Griera li va preguntar si, segons ell, “es pot cantar gòspel sense creure en Déu?”. “Rotundament sí”, va respondre el Didier, ja que considera que “si Jesucrist per als cristians és un amic fidel, el gòspel és una manera de dir ‘gràcies’ a un amic fidel, sempre amb respecte”. Encara que no se sigui una persona creient, la música gòspel “és un esperit de trobada i de fraternitat entre els uns i els altres”.

A diferència d’altres músiques, el rol del cosés important en el gòspel, i després de l’abolició de l’esclavatge, va afirmar el Paul, “es torna a cantar amb els ritmes i els moviments africans”. Igualment, el cor de cantants d’acompanyament de fons és important; per tant, “si el cor està malalt, l’església està malalta” perquè l’església són les persones, no l’espai físic. És per això que tot i que ara la New Covenant Church té un centre de culte, els seus inicis es troben en la comunitat de persones. En Paul va explicar que la formació d’aquesta església no estava prevista, va néixer “per atzar el 2001”, quan ell i la seva dona van visitar Barcelona. En aquell moment van veure persones necessitades, i van decidir quedar-se ja que, segons la seva fe: “Give hope to the hopeless, help the needed, guide who need to be guided” (Dona esperança als desesperats, ajuda els qui ho necessiten, guia els que necessiten ser guiats). En relació amb la comunitat, que és clau en les esglésies evangèliques, la de la New Covenant Church la van formar algunes persones que es reunien en la perruqueria d’un amic. A poc a poc van anar augmentant el nombre de fidels, i, després de passar per diferents locals, es van establir en el local que tenen actualment al districte de Sant Andreu. Des dels inicis van tenir un cor de persones aficionades, no professionals, que s’ha anat mantenint i que reben classes de manera interna. No tenen cap persona professional que els ensenyi però esperen, a la llarga, poder-ne disposar d’un. Mentrestant, procuren que els integrants puguin rebre classes professionals fora de l’església.

Després de la conversa, el diumenge 26 de febrer va tenir lloc el culte tradicional de la New Covenant Church, amb l’església plena de gom a gom d’assistents que van seguir els sermons i els cants de gòspel, amb el ritme musical, les veus i l’emoció de les persones fidels.