CRISTIANISME | Cap on bufa l’esperit de Nadal?
Cause I lost my job
And I talked to Jesus at the sewer
And the Pope said it was none of his God-
damned business[1]
Sixto Rodríguez
[1] Perquè vaig perdre la feina dues setmanes abans del Nadal / vaig parlar amb Jesús al clavegueram /el Papa va dir que no era cosa seva .
Nadal és la festa dels regals. Tot d’una, les ciutats d’arreu del món occidental (i més enllà) entren en trànsit: hi apareixen enllumenats i decoracions estridents, hi trobem persones adultes que es disfressen per evocar un món màgic. Durant uns dies, ens deixem posseir per l’impuls de la generositat. Una exuberància de productes culturals adjectivats com “nadalencs” –pel·lícules, cançons, contes, ornaments...– inunda els carrers i centres comercials, les escoles i les seus de les administracions, les plataformes digitals i les sales de cinema. Un missatge de bonança, obligatòriament empallegós, circula arreu amb rerefons religiós o sense, fins a transformar l’esmentada generositat en compulsió. Cada any una mica abans, el frenesí del Nadal mostra la seva cara més crua en el consumisme i les campanyes de vendes, fins a gairebé tapar la commemoració del Naixement de Déu encarnat.
Tot i això, encara és una festa cristiana i, mal que li pesi a algú en una societat que majoritàriament es vol laica, molts dels comportaments propis de Nadal no s’entenen sense atendre a la cultura catòlica cristal·litzada a cada societat, en el nostre cas, catalana. En aquestes línies, us proposo apropar-nos a l’esperit del Nadal des de diversos angles, ateses en particular les tensions que acompanyen l’altruisme desbocat nadalenc.
Per fer-ho, seguiré una vella dèria de l’antropologia: rastrejar la pista de les ofrenes. En quines direccions circulen els dons del Nadal? Des d’una òptica cristiana, l’esma del Nadal el guia la caritat –l’àgape o amor cristià–, una de les tres virtuts teologals, basada en l’entrega incondicional que sobrepassa el mereixement. En això es distingeix, per exemple, de la solidaritat. L’amor cristià no obeeix principis morals, no s’estima ni per obligació ni perquè sigui just, sinó com a comunió, sobretot amb els marginats i els desviats, per als qui el Jesús Evangèlic havia mostrat predilecció. Ara bé, dels tres dons divins que són les virtuts teologals (les altres són la fe i l’esperança), la caritat és la que més fàcil es pot barrejar amb les desigualtats terrenals. Per començar, la seva expressió material més genuïna són els obsequis. Per això, proposo glossar un seguit d’exemples en què els regals revelin les variacions socials que adopta la caritat en comparar els seus contextos respectius. Qui està en disposició de donar-los o de rebre’ls? Quin significat els hi donen?
Els regals són principalment per als nens i les nenes, els protagonistes de la festa. Així, m’agradaria començar recordant un vell conte de Nadal recollit pels germans Grimm al segle XIX, Els tàlers de les estrelles (Die Sterntaler), en què s’inverteix aquest ordre “natural” del do i és una menuda la que regala (tot i que també acaba rebent). És la història d’una nena òrfena i sense llar, que només té un tros de pa i la roba amb què va vestida. Caminant pel camp es troba altres nens, encara més desgraciats que ella; primer, li dona el pa a un que té gana, i després regala les peces de roba als que passen fred. De sobte, nua i sola al mig del bosc, els estels del cel li cauen a sobre transformats en tàlers, antigues monedes de plata. Després del miracle, serà rica la resta de la seva vida[1].
Poso el relat en context. Els germans Grimm provenien d’una família luterana burgesa i es van criar a la regió de Hesse-Kassel, actual Alemanya central. En contra del que es creu, els Grimm no van recollir les seves rondalles voltant de poble en poble. La majoria de les històries les van escoltar de dones del seu entorn, en tertúlies literàries que muntaven a casa seva. Dues de les seves informants més destacades van ser la Marie Hassenpflug i la Dorothea Viehmann, totes dues provinents de famílies emigrades d’hugonots, calvinistes francesos exiliats després que Enric IV signés l’Edicte de Nantes (1598).
El miracle d’Els tàlers de les Estrelles, en què el comportament caritatiu de la protagonista es recompensa amb riquesa, fa pensar en l’obra de Max Weber, L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme. La tesi de Weber, resumida matusserament, explica que l’acumulació capitalista i el naixement d’una classe burgesa requereixen un comportament ascètic previ, vocacional, que porti els productors a reinvertir els seus guanys en el treball en comptes de gaudir-los. Així, l’abundància esdevé una prova de la fe, com passa amb la pietosa òrfena del conte. Weber considerava que aquesta mena d’ascetisme era propi de les esglésies reformades; de fet, a la seva obra posa els hugonots com a exemple. Més endavant recuperaré la diferència entre la caritat nadalenca protestant i catòlica.
Veiem altres exemples més propers amb infants, els receptors dels obsequis. Com a qualsevol festa, a Nadal es difuminen els rangs, i això també afecta la distinció entre adults i no-adults. Les criatures, en la seva condició de persones tutelades, reclamen una subversió de l’ordre imposat. Les festes d’estudiants i de joves, que se celebren a partir de Sant Nicolau de Bari, patró de la canalla (6 de desembre), anticipen el calendari de Nadal i són un exemple d’aquest esperit transgressor. També per Sant Nicolau, a l’abadia de Montserrat, antigament es nomenava el “bisbetó o bisbe caganiu”, en què, durant un dia, un escolanet es vestia i actuava com a autoritat eclesiàstica. Aquestes celebracions, avui significativament perdudes, s’estenien per tota la cristiandat entre Sant Nicolau i els Sants Innocents. A Espanya li deien la Fiesta del Obispillo i a França l’Abbas Stultorum. Simbòlicament, estan emparentades amb les irreverents festes dels folls i, tot i que cal ser cautelós a l’hora d’associar costums ben diferents, ens fan pensar en les Saturnals, els festejos orgiàstics pagans que se celebraven a l’Antiga Roma en les dates del solstici d’hivern, abans que s’instaurés el calendari cristià.
Encara que llauraríem tort associant el Nadal amb una festa carnavalesca pagana. El Nadal són unes dates de restauració dels rols, i no pas d’inversió. I, com vull mostrar, més marcadament al món catòlic, en què qui atorga els regals són sempre les figures d’autoritat. Potser el dia dels Sants Innocents és l’única data on roman una vulneració suau, i gairebé prescriptiva, de l’ordre. Penseu que els Sants Innocents commemoren el dia de l’infanticidi perpetrat per Herodes a Betlem. L’episodi no sembla gaire oportú per fer befa. Per què justament aquest dia el celebrem prenent-nos el pèl? No sorprèn que no sigui una pràctica estesa entre tots els cristians (de fet, no es pot relacionar ni amb catòlics ni amb protestants[2]); només es troba als països de parla hispana. Tot i aquesta raresa, per seguir el fil de la revolta dels nens fins a la inversió del do detectada al conte dels tàlers, podríem imaginar que es tracta d’una revenja simbòlica per la tragèdia relatada a l’evangeli.
Lligat a aquest afany contestatari, l’any 1952, l’antropòleg Claude Lévi-Strauss publicava El suplici del Pare Noel. Al text, apareix una nota de premsa on es relata com, a la catedral de Dijon, davant de 250 nens d’una casa de la caritat (segurament molts d’ells orfes de la Segona Guerra Mundial), s’havia cremat una figura del Pare Noel després de passar-la per la forca. L’execució simbòlica pretenia protestar contra la paganització del Nadal, en una França que s’estava americanitzant a causa del pla Marshall. El fet, impactant per si mateix, serviria d’excusa a Lévi-Strauss per trobar afinitats entre els ritus de pas dins de societats tribals ameríndies amb el Nadal.
L’argument de Lévi-Strauss gira entorn del secret[3]: el pas de la infància a l’edat adulta, tal com passa en les iniciacions dels ritus de pas amerindis, es dona quan es revela un saber exclusiu d’una part de la societat, en aquest cas, fruit de la mistificació, construïda pels pares, del Nadal. L’antropòleg belga encara va més enllà en la comparació (per al meu gust potser massa), assegurant que els nens, en la seva condició socialment ambigua, humans gairebé humans, representen el paper que en les cultures ameríndies jugaven els avantpassats, a qui calia donar presentalles per protegir-se de la mort. Des d’aquest prisma de veneració dels morts, les ofrenes no s’entreguen tant per engrescar les criatures com perquè els adults puguin afrontar una por atàvica.
Encara que, si s’atén els regals del Nadal catòlic, tot sovint descobrim que remarquen jerarquies en un pla vertical, d’amunt cap avall. Els nens i les nenes, dins l’imaginari del Nadal, reben els regals perquè formen part dels desvalguts, d’aquells que necessiten ajuda i que donen un sentit de restauració moral a la festa. Les paneres de Nadal, l’aguinaldo, la paga extra... La direcció dels regals de Nadal reprodueix a la inversa els desequilibris socials. És el que trobem retratat meravellosament a Plácido (Luis García Berlanga, 1961). La pel·lícula és un esperpent al voltant d’una campanya de Nadal, celebrada a una ciutat provinciana, amb el lema de “siente a un pobre en su mesa”. Darrere dels personatges pintorescs que hi apareixen, descobrim una mala llet pròpiament franquista, on es conviu amb una hipocresia evident en nom de la caritat catòlica de forma desenfadada.
Si es compara amb un altre film clàssic, Its a Wonderful Life (Frank Capra, 1946), ens trobem amb un missatge ben diferent. Aquí tenim en James Stewart, un empresari honest, que es vol llançar d’un pont la nit de Nadal perquè té un deute amb Hisenda. Per intercessió d’un àngel, descobrirà que val la pena viure, perquè és una persona estimada. Quan la seva dona descobreix la situació del seu marit, demana ajuda i tothom del poble va a casa seva a donar-li desinteressadament el que pot, lliurant James Stewart del seu problema econòmic. Un missatge ben americà: si ets bo, l’àngel del capitalisme et salvarà; Déu estreny, però no ofega. O ben protestant, com al conte de la nena òrfena dels germans Grimm: el miracle al final són diners. Tot i això, aquí el veritable prodigi no cau del cel, prové de la generositat, fruit de l’afecte i del sentit de comunitat dels seus veïns.
Per això sorprèn l’inesperat manteniment dels esperits de la natura a bona part dels països d’arrel protestant (amb el Father Christmas com a figura prominent), tots ells mediadors dels dons nadalencs, ja que sembla contradir el triomf del desencantament del món propugnat per Weber. Ara bé, la indiferència relativa d’aquests éssers envers l’ordre social sí que podria quadrar amb l’impuls democràtic al qual s’associa en diversos moments la reforma. De fet, aquests esperits s’imposaran i seran domesticats alhora amb la reconstrucció comercial que se’n va fer als Estats Units, no ho oblidem, potser la primera democràcia moderna fundacional que prospera i un nucli de renovació crucial de l’alè capitalista. La figura de Santa Claus es projectarà després universalment; fins i tot, com a Père Noël, a la França laica, de pòsit catòlic, del jove Lévi-Strauss.
En la pel·lícula Miracle in 34 Street (George Seaton, 1947), estrenada a Espanya com a De ilusión también se vive, es resumeix aquesta metamorfosi. En un procés judicial fantàstic que suggereix una visió ciutadana del conte de l’inquisidor d’Els germans Karamàzov, es jutja la veracitat d’un personatge que l’espectador creu saber que és el Pare Noel real. Al contrari de l’inquisidor, durant el judici, l’Estat de Nova York arriba a declarar que, per necessitat social, econòmica i moral, Santa Claus existeix! Més enllà de la resolució, el veredicte de la pel·lícula respecte a la vigència de Santa Claus al s. XX el dicta una nena, la Natalie Wood, que fa el paper d’advocada del diable. En una nova inversió de l’ordre del do, la nena ajudava sa mare a organitzar la desfilada de Nadal i la distribució dels regals, mostrant-se intransigentment escèptica amb tota la màgia del Nadal. Només l'acompliment del seu desig més boig (una casa nova), la converteix en creient alhora que premia la seva consistència moral, donant un tomb al relat dels germans Grimm.
Per acabar, és temptador entendre el tió des d’aquesta perspectiva. La sorpresa d’un survival molt popular dels esperits mediadors del Nadal en una societat catòlica podria ser quelcom més que una altra expressió d’una presumida inclinació escatològica –i hom sospitaria que infantil, en un sentit psicoanalític– de la psicologia col·lectiva catalana. El tronc de Nadal podria escenificar un do que no concedeix expressament l’autoritat, sinó que sorgeix de la terra mateixa, i només quan l'estimulen llurs fills i filles més petites. Els cops propinats pels nens no deixarien d’evocar una actitud més aviat irreverent; demanar miracles a cops de bastó no lliga gaire amb l’harmonia pròpia del Nadal. Potser la creativitat ritual, impresa en el gest dels infants, desafia la generositat autoritària, anticipant pedagògicament que les fites importants s’aconsegueixen bregant-les.
[1] Fixeu-vos que la narració és una variant pietosa (i calvinista) d’un mite compartit per la filosofia oriental i occidental. Són sempre històries d’un savi que busca la pau en la humilitat. A l’antiga Grècia n’hi havia sobre el cínic atenenc Diògenes. Un conte budista, explica com un savi que no tenia res més que un bol, es troba un rodamon a qui, per menjar, només li calia la pela d’un plàtan. El savi, en adonar-se’n, trinxa el bol contra una pedra. Calderón de la Barca en va popularitzar una poesia que resa: “Cuentan de un sabio que un día/ tan pobre y mísero estaba, / que solo se sustentaba / de unas hierbas que cogía. / ¿Habrá otro, entre sí decía, / más pobre y triste que yo?; / y cuando el rostro volvió / halló la respuesta, viendo / que otro más sabio iba cogiendo / las hierbas que él arrojó”.
[2] A aquest article poso més èmfasi en les distincions entre el Nadal catòlic i el protestant que les que hi ha entre cada celebració nacional, sense anar més lluny; penseu en la importància del dia de Reis aquí comparat amb Portugal, país veí que gairebé ni celebra el dia de l’epifania. Aquesta tasca desbordaria la intenció del text. Afegeixo només un exemple suggeridor en aquest sentit, el nom que es fa anar als diferents països catòlics d’Europa per referir-se al culte a Maria: Mare de Déu (Catalunya), la Virgen (España), a Nossa Senhora (Portugal), Madonna (Itàlia), Notre-Dame (França).
[3] El secret i el Nadal han donat lloc a estudis interessants en antropologia; a tall d’exemple, vegeu el prefaci de Manuel Delgado a l’edició en català del text de Lévi-Strauss esmentat. Això no pot sorprendre’ns; la revelació del secret del Nadal es recorda sovint com un fet simbòlicament desconcertant. De cop i volta, s’esfondra tot un univers mític compartit pels infants. Quan cauen els reis, arrosseguen amb ells tota una constel·lació divina: des del Ratoncito Pérez, a les fades, els gnoms o qualsevol variant d’éssers màgics que existeixen només per als nens i les nenes.
