Oficina d'Afers Religiosos

Les figures de Martin Luther King Jr. amb la seva lluita pels drets dels afroamericans als Estats Units d’Amèrica i la de l’arquebisbe Desmond Tutu a Sud-àfrica contra l’apartheid, ambdós premiats amb el Premi Nobel de la Pau, són ben conegudes per tothom. També és coneguda la imatge entre anacrònica i pacífica de les comunitats amish que veiem al cinema. En canvi, la tasca com a mitjancers en conflictes d’arreu del món dels quàquers, dels mennonites i d’altres esglésies protestants és menys coneguda al carrer, però molt valorades avui dia pels moviments pacifistes.

Ara bé, hem de reconèixer que el camí no ha estat tan fàcil i planer com podria semblar. La Reforma protestant és filla d’un moment de canvi històric a Europa amb fortíssimes tensions i violència, en una complexa transició des de la cristiandat medieval cap a la modernitat, quan Europa s’estava donant una forma nova a ella mateixa i al món, amb els nous actors que sorgeixen: nova ciutadania, nova ciutat, el concepte de nació... Un nou ordre, en definitiva.  En el camp religiós, es dona una gran insatisfacció en una gran part del poble i la recerca d’una nova pietat més afectiva i personal, on el misticisme va oferint l’incipient individualisme com a element religiós.

En un primer moment, les esglésies sorgides de la Reforma eren esglésies nacionals. Em permetreu fer ús de l’anacronisme nacional per a entendre’ns: era el desmembrament de l’Imperi i la preformació de les futures nacions, i aquestes esglésies mantingueren forts lligams amb els nous poders establerts.

Disconformes amb aquest desenvolupament, ja els primers anys sorgeixen els moviments anomenats de la Reforma radical i de les diferents esglésies lliures que van aparèixer els segles posteriors. De tots ells en podem treure alguns elements que marquen la seva visió i compromís envers els valors de la pau i la convivència.

Un primer element seria la seva visió missionera. No considerava “cristià” cap territori d’Europa, sinó que veia el continent sencer com a camp fèrtil per a una evangelització “inicial”. Europa primer necessitava retornar als valors de l’Església primitiva.

Un segon element és que es tracta de moviments i esglésies internacionals i no estatals. Des de bon començament creuen que han de ser una comunitat de creients que superen les seves pròpies fronteres locals i que aquestes esglésies havien d’estar separades de l’Estat. Aquest punt és molt important per entendre la seva actitud de no violència des dels primers moments. Les persecucions els van obligar a una disposició a desplaçar-se a qualsevol lloc on hi hagués tolerància, de manera que es van debilitar els vincles amb el nacionalisme naixent.

Un tercer element, que avui pot semblar obvi, però que en aquell moment no ho era tant, era el seu focus en el testimoni sobre Jesús dels quatre Evangelis. La seva visió cristocèntrica d’entendre la vida, la societat, les relacions entre els individus —ara ciutadans— i, molt important, amb Déu, ara es converteix en una relació també personal on la consciència de cadascú pren un paper fonamental.

I, així doncs, per convicció, per coherència amb Jesús i pel seu caràcter no estatal, el seu caràcter pacifista és una de la seves característiques diferencials. La no violència la van viure des de les primeres comunitats d’aquests moviments com a element fonamental i que els identificava. Molts dels seus membres rebutjaven l’ús de l’espasa en el manteniment de l’ordre social o en la guerra; aquesta posició no va ser fàcil de dur a la pràctica i van patir moltes persecucions i dispersió, però van ser la llavor i el llevat de tot el que va arribar després, de la conscienciació d’altres esglésies més grans i establertes, fins a arribar als moviments antibèl·lics, de mediació en conflictes i d’objecció de consciència dels segles XX i XXI... Moviments clau per la pau avui en dia.

 

Alfred Lozano

Membre del consell d’església de l’Església Evangèlica Mennonita de Barcelona