Oficina d'Afers Religiosos

La història del protestantisme, així com la història del protestantisme català, forma part de la nostra història compartida però, fins fa no res, aquesta ha estat una història desconeguda en el nostre entorn per a la immensa majoria. Perquè, tal com ens recorda el Dr. Justo L. González, “la primera raó per estudiar la història és que sense ella el present ens resulta incomprensible ”(1).

La primera característica que cal remarcar és que la Reforma protestant no ha arribat mai a Catalunya. Si entenem per Reforma el que va significar en el seu origen, la voluntat de reformar espiritualment l’Església cristiana occidental. Pocs van ser, entre nosaltres, els seus seguidors que podem identificar avui dia, la qual cosa s’explica fàcilment perquè, en paraules de l’historiador i teòleg reformat holandès Bernat Coster, “armada amb el suport polític i cultural de totes les forces conservadores dels segles XVI i XVII, la Contrareforma es va servir de tot tipus de pressió social i religiosa, fins i tot de persecució i guerres, per contenir el protestantisme”.

La Inquisició va ser determinant per posar fi a l’incipient luteranisme entre nosaltres i per evitar l’entrada de les altres reformes històriques. I és evident que a casa nostra ho va aconseguir ràpidament i amb molt petites excepcions que van ser reprimides fortament. Tal és el cas del primer acte de fe, de l’any 1539, en què occitans i francesos van ser acusats de ser protestants, o també el fet que pocs anys més tard, l’any 1542, es tingués constància de la presència de luterans a la ciutat o dels vuit “heretges luterans” que, el 12 de juliol de 1562, van ser sentenciats a la plaça del Rei de Barcelona.

Molts anys més tard, concretament “el 30 de setembre de 1868 triomfava La Gloriosa, (encapçalada pel general Prim, fill de la ciutat de Reus). Isabel II i la seva família hagueren de traspassar la frontera cap a l’exili. Així acabava el regnat de la sobirania dels ‘tristos destins’, després de vint-i-cinc anys de durada”. La situació va canviar. Amb les paraules que s’acaben de reproduir, en Joan González i Pastor, benvolgut amic i pastor que va ser membre de la meva comunitat local, explica els prolegòmens de l’arribada del protestantisme a Catalunya anomenada, romànticament, Segona Reforma —en clara al·lusió i voluntat de ser la continuïtat de la primera—.

Però res més lluny de la realitat perquè “a diferència dels protestants del segle XVI, els convertits ja no tenen per objectiu la reforma de l’església de Roma, des de dins, sinó l’adhesió a una nova fe cristiana, que té el papisme o el romanisme (l’Església catòlica) com a principal adversari”. És per aquesta raó que hi ha qui prefereix referir-se a aquests esdeveniments com a “represa protestant” perquè expressa, amb molt més rigor, la realitat històrica.

Però el triomf de La Gloriosa va ser una oportunitat que els dirigents de l’època van saber aprofitar: “Cabrera, Alhama i altres protestants exiliats a Gibraltar marxaren cap a Algeciras. En saber que en aquesta ciutat es trobava el general Prim, li demanaren audiència i el cabdill de La Septembrina no es feu pas pregar. Els rebé amb moltes mostres de simpatia i en acomiadar-los els digué la famosa frase: ‘Ya pueden ustedes recorrer España entera con la Biblia bajo el brazo’”.

La segona característica de la “represa protestant” la identifica encertadament el professor Federico Vázquez Osuna, del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, quan escriu: “Els primers protestants catalans, després que el Tribunal de la Inquisició fos suprimit (1834), se situen al primer terç del segle XIX. Les denominacions protestants que s’estableixen a Catalunya són fruit de la Reforma del segle XVI, però també del ressorgiment o les vivificacions dels segles posteriors: el protestantisme ha estat històricament en un dinamisme constant de reformulació teològica, de forma de vida i de culte...”.  

Veiem, doncs, que el protestantisme català no és fruit de la Reforma històrica sinó de les reformes o despertaments posteriors. Són fruit de les anomenades “esglésies lliures”, les quals assumeixen la tasca d’encarnar el testimoniatge protestant a casa nostra, tant amb noms propis com gràcies a la generosa col·laboració de destacats pastors i missioners estrangers de les principals famílies denominacionals.

Cronològicament són els següents: els anglicans (Barcelona, 1868), les assemblees de germans (Barcelona, 1869), els presbiterians (Barcelona, 1870), els metodistes (Barcelona, 1871), els baptistes (l’Hospitalet de Llobregat, 1875) i, finalment, els adventistes (Barcelona, 1912), per esmentar els arrelaments més antics.

Poc va durar l’alegria a casa dels protestants. Tal com escriu en Joan González i Pastor, “la novetat més remarcable (de la Constitució del 1869) i sense precedents en la història d’Espanya, fou la garantia de l’exercici públic i privat de tots els cultes religiosos”. “La Constitució anomenada ‘de Cánovas del Castillo’, la de la Restauració, de l’any 1876, deia literalment: ‘No se permite otras ceremonias, ni manifestaciones públicas que la de la religión del Estado’.”

Malgrat que les portes de la llibertat religiosa es van tancar, i es va entrar en una època en què es va alternar la repressió amb la tolerància —segons l’arbitrarietat política, religiosa i funcionarial de cada moment—, el protestantisme, amb més o menys empenta, ha mantingut la seva continuïtat històrica des de la seva represa de l’any 1868 fins al dia d’avui.

 

EL MODEL CATALÀ DE PROTESTANTISME

El protestantisme català sempre s’ha caracteritzat per una manera nostra de fer les coses que ja la van fer seva els primers pastors i missioners que van endegar aquesta església a casa nostra.

L’inici d’aquest model el trobem l’any 1879, en què tres pastors, Alexandre Lluís Empaitaz, reformat; Enric Payne, d’Assemblees de Germans, i Robert Simpson, metodista, van impulsar la Infermeria Evangèlica per atendre els protestants sense recursos que no eren admesos, per la seva fe, als  hospitals públics.

Amb aquesta “unitat per l’acció”, com posteriorment s’ha anomenat, es va recuperar a poc a poc, després de la desfeta de la Guerra Civil, la identitat de poble protestant. Inicialment va ser amb el pastor Samuel Vila, que va tornar l’any 1939 dels Estats Units, on havia anat a estudiar teologia. L’any 1948 aquest pastor va impulsar la creació de l’entitat Joventut per Crist, com una plataforma unitària on els representants de les diverses comunitats locals evangèliques s’aplegaven per organitzar el seu testimoniatge unit. Pocs anys més tard, concretament l’any 1956, dos altres pastors, l’Antonio Martínez Conesa i en Pere Bonet i Such, van crear la primera Associació de Pastors de tot l’Estat.

Com a resultat del nou marc democràtic, el 30 de juny de l’any 1979, es va constituir el Consell de les Esglésies Evangèliques de Catalunya. El seu naixement va resultar incert perquè arrossegava les ferides obertes per les dues qüestions que s’acaben d’esmentar.

Un any més tard, l’elegit secretari general va dimitir. Es va escollir un jove laic per substituir-lo. Aquest jove va creure que el millor per superar aquella situació era refundar la federació protestant, i va impulsar la creació de l’actual Consell Evangèlic de Catalunya, el qual es va constituir formalment el dia 12 de desembre de l’any 1981.

El Consell Evangèlic de Catalunya, fins a dia d’avui, aplega la majoria de protestants de casa nostra i els representa en la seva totalitat davant les diverses administracions i la societat civil organitzada.    

Val a dir, també, que la comunitat protestant és la segona confessió religiosa a Catalunya per nombre de temples, a més de les institucions pròpies i de la presència territorial.