Oficina d'Afers Religiosos

Article escrit per Sirley Ríos Acuña, Historiadora de l'Art i Màster en Gestió del Patrimoni Cultural.

L’Església catòlica va establir el 25 de desembre com a data del naixement de Jesús, fentla coincidir amb dues festivitats antigues dels romans, les saturnals, en honor a Saturn, déu de l’agricultura, i la Nativitas del Sol Invictus (naixement del sol invicte). Aquesta mateixa pràctica de substitució va ser aplicada als Andes peruans després de la invasió espanyola al segle XVI, a fi de catequitzar els indígenes i cristianitzar els seus cultes ancestrals per considerar-los pagans. Amb el transcurs del temps, es va configurar una religiositat popular, amalgamada d’elements cristians i natius que van ser resignificats per donar continuïtat a les cerimònies rituals del calendari andí, associades als solsticis i equinoccis, a l’època seca i humida, a la vida i la mort, a la nit i el dia.

La festa de Nadal va reemplaçar, sota la capa catòlica, l’antiga celebració del Qhapaq Inti Raymi o festa al Senyor Sol, que els inques festejaven el mes de desembre, època del solstici d’estiu i, per tant, relacionada amb la vida i abundància dels camps de cultiu. És evident la relació que es va fer del nen Jesús amb el sol.

Als Andes virregnals el tema nadalenc va ser escenificat a les esglésies i places, representat en pintures i escultures i difós amb l’ús del pessebre, també anomenat naixement, portal o misteri. Els primers naixements van ser importats des d’Espanya i Europa i, després, es van produir a l’espai americà. 

Les peces en exposició del naixement peruà van ser adquirides pel Museu Etnològic i de Cultures del Món durant l’expedició als Andes del Perú del 1963. August Panyella, Eudald Serra i Albert Folch van visitar les regions més importants de producció d’art popular i es van interessar a recollir naixements d’Ayacucho, Cusco i Ancash. 

Les figures de naixement de pedra d’Huamanga que s’exposen són d’autor anònim, procedents de l’actual ciutat i districte d’Ayacucho, província d’Huamanga i regió d’Ayacucho. La pedra d’Huamanga és una espècie d’alabastre (sulfat de calç) i, a causa que en el virregnat va ser molt utilitzada per tallar imatges del nen Jesús, se la va denominar en quítxua nen rumi (nen de pedra). La talla d’aquest material natiu podria remuntar-se a èpoques prehispàniques, quan es produïen petites imatges exemptes d’ús magicoreligiós i de protecció. Des de l’època virregnal es va utilitzar per representar imatges religioses cristianes, de tal manera que aquestes poguessin evocar un contingut simbòlic indígena; a més, era obtinguda de les pedreres de les muntanyes, éssers de poder en la cosmovisió andina. Aquest art s’ha adaptat als gustos de l’època i continua vigent gràcies a la transmissió de coneixements dels mestres escultors; aquest és el cas de Paulino Vera Sulca, autor d’un retaule naixement, similar al caixó de Nadal o misteri del virregnat, que es conserva al museu. 

També a la ciutat virregnal d’Huamanga va destacar la imatgeria religiosa de fusta tallada destinada a les esglésies i convents. Alhora, van existir per al culte familiar petites escultures devocionals i imatges per als pessebres o naixements. Al segle XIX i a la primera meitat del segle XX es van popularitzar els anomenats pastors de naixement, que en realitat eren imatges de tipus populars mudats amb els seus vestits característics mestissos i mostrant una activitat o ofici; a més, representaven comparses de danses tradicionals. D’aquest tipus són les figures adquirides pel museu el 1963. Representen diferents personatges de la regió: l’alcalde de vara o varayoq, els carregadors dels mercats, les dones carregant el fill a l’esquena, alletant i portant a l’esquena un embalum o quipe. Igual com en l’escultura virregnal, es va utilitzar un material natiu, la medul·la de la tija floral del maguei blanc (atzavara americana o pita), per tallar el tronc de la figura sobre el qual es va modelar el cos, els braços i la indumentària amb tela encolada i guix. Els caps, les mans i els peus van ser modelats. Es van pintar al tremp, mitjançant les anilines diluïdes en aigua i cola. Aquestes petites escultures van ser elaborades per l’imatger de cognom Bermúdez, pare d’un altre artesà dedicat a produir retaules d’Ayacucho, de qui hi ha una obra al museu amb la representació d’una barreteria.

A l’actual regió d’Ancash, al nord del Perú, es va fundar el 1574 la ciutat de Huaraz, sota l’advocació de sant Sebastià. Aquest sant va ser desplaçat en el patronatge pel Crist o Senyor de la Soledad del barri de la Soledad. Aquesta escultura presenta només el cap esculpit en fusta portada d’Espanya i el cos elaborat amb la tija de la flor de maguei. Igual com en altres territoris del virregnat, l’ús d’aquest material natiu a les talles d’imatges cristianes va poder dotar-les d’altres significats més propers a la religiositat nativa. Aquesta producció va continuar i, en les primeres dècades del segle XX, van començar a destacar en la talla i la reparació d’imatges cristianes el senyor Emiliano Olaza (1916-1996) i el seu germà Gerónimo. D’aquest últim són les figures de naixement exposades al museu, produïdes al voltant del 1963. Representen personatges típics i bíblics: un pastor carregant una ovella a l’esquena, una pastora portant als seus braços una ovella, un músic tocant el tambor i un altre bufant la quena, una filatera amb la seva filosa o pushka, un carregador de llenya, un camperol llaurant amb un coble de bous, un sembrador, un bou, els tres Reis Mags i un soldat d’Herodes matant un nen innocent. Com en temps del virregnat, Gerónimo Olaza va fer servir la tija del maguei florit per confeccionar els cossos i les peanyes de les seves imatges. 

La imatgeria tradicional de Cusco és una de les més representatives del Perú. Al segle XVI, la Companyia de Jesús es va interessar en la formació d’imatgers a la ciutat de Cusco, i van ser aquests jesuïtes els primers mestres que van ensenyar les tècniques europees als seus aprenents indígenes, inclosos als descendents de la reialesa incaica. A finals del segle XVIII es van crear per al naixement unes imatges curioses de la coya o esposa de l’inca subjectant la seva ofrena al nen Jesús i el nan geperut de la reialesa incaica vestit amb túnica o unku, orelleres d’or i tocat o corona. Juntament amb aquestes figures també es van representar els pastors i pastores portant ofrenes, les venedores de fruites i els Reis Mags. A la primera meitat del segle XX, va destacar la producció d’imatgeria costumista, derivada dels antics pastors de naixement, però per al consum del turisme. Es pot destacar la importància del barri de San Blas de Cusco per l’existència d’importants tallers d’imatgers i artesans, com els Mendívil, la tradició artística dels quals es va anar transmetent de pares a fills. Les seves obres es van difondre gràcies a la fira anual del Santurantikuy (compra de sants), destinada a la venda de les figures i els accessoris de l’escenografia dels naixements. Està datada des del 1835, però pot haver-se originat en el segle XVII amb la introducció i promoció del culte al nen Jesús i el costum del naixement. Inicialment es feia el 24 de desembre i, després, es va ampliar fins a la Pasqua de Reis. Se la considera tan important com la Fira de Santa Llúcia de Barcelona (datada des del 1786) perquè s’ha convertit en un referent d’identitat regional, raó per la qual va ser declarada Patrimoni Cultural de la Nació el 22 de setembre de 2009.

Els Reis Mags del Cusco conservats a la col·lecció del Museu Etnològic i de Cultures del Món daten d’al voltant del 1963. Aquest conjunt va ser obra d’Hilario Mendívil Velazco (1929-1977) i de la seva esposa, Georgina Dueñas (1934-?). Hilario va aprendre de la seva mare, Luisa Velazco Góngora, l’ofici d’imatger. D’altra banda, Georgina provenia d’una família artesana i, quan es va casar, va aprendre tots els secrets de la imatgeria. La família Mendívil va destacar per crear un estil particular d’imatges amb els colls allargats, motiu pel qual el senyor Hilario va tenir l’apel·latiu quítxua llama kunka (coll de llama). Van modelar sobretot imatges religioses, entre les quals van destacar els seus naixements andins i el grup dels Reis Mags. Interessa destacar que una de les primeres tipologies iconogràfiques innovadores van ser els Reis Mags. El senyor Hilario Mendívil, quan encara treballava al taller de la seva mare, va modelar divuit conjunts de Reis Mags amb els colls lleugerament allargats i muntats sobre petits animals. Aquestes peces les va dipositar en una botiga d’artesanies i cap al 1950 van ser comprades pel pintor indigenista José Sabogal. Els Reis van arribar a Lima i van ser obsequiats. Va ser la pintora indigenista Alicia Bustamante, que va treure de l’anonimat el senyor Hilario, en comprovar el 1960 que era l’artista dels Reis Mags. Després de la mort del senyor Hilario, la seva esposa i els seus fills van continuar amb la tradició familiar. 

Els Reis Mags exposats al museu encara no tenen els colls gaire allargats com en les últimes etapes de producció dels Mendívil. En la seva elaboració es va utilitzar la tija floral del maguei, la tela encolada, la pasta amb base d’arròs, patates, farina de blat i guix, pigments industrials i vernís.

A l’exposició també es destaca la representació del tema de la nativitat al retaule d’Ayacucho, el qual va derivar de l’anomenat caixó de sant Marc o de sant Marc-sant Lluc, un tipus de “caixa d’imatger” destinada, principalment, per a les cerimònies rituals del señalakuy o marcació dels guanyats; també sol·licitada pels camperols per als rituals de tall agrari a la recerca de bones collites i pels sacerdots andins (altomisayoq o apusuyus), que la utilitzen per invocar els esperits dels turons (apus o wamanis) durant els rituals curatius dels malalts i per consultar sobre animals i objectes perduts. El terme retaule es va fer servir a partir del 1941, quan la pintora indigenista Alicia Bustamante va suggerir a l’imatger senyor Joaquín López Antay renovar la temàtica tradicional del sant Marc, la demanda de la qual estava disminuint. La proposta va ser incloure temes costumistes de la regió per assegurar-ne la producció i adequar-ho als gustos de la nova clientela. D’allà en endavant els retaules es van donar a conèixer a Lima a través d’exposicions i fires, i a poc a poc van ser molt demandats en l’àmbit nacional i internacional, fins a convertir-se en una expressió de l’art nacional. Des de la segona meitat del segle XX van sorgir altres imatgers creatius que van continuar innovant el retaule: Jesús i Julio Urbano Rojas, Felicitas i Heraclio Núñez Jiménez, Jesús Palomino, Ángel Castro i Florentino Jiménez Toma. Els descendents i deixebles d’aquests mestres continuen produint retaules artístics i comercials.

Inicialment, el retaule va mantenir l’estructura compositiva del caixó de sant Marc, basada en el principi de dualitat andina de l’a dalt i a baix (hanan i hurin). Per això l’interior del caixó estava dividit en dos nivells diferenciats. El pis superior estava dedicat a l’espai sagrat dels sants patrons protectors del bestiar (sant Marc, sant Joan Baptista, sant Lluc, sant Antoni, santa Inés o santa Elena, sant Santiago), envoltats de traginers, pastors i animals domèstics i silvestres. El pis inferior corresponia al món profà i estava destinat a l’escena de la reunió o celebració de la marcació del bestiar i a la passió o recompte dels animals per part de l’hisendat o patró (propietari de les terres i els animals). En definitiva, en aquest objecte sagrat es va produir un sincretisme cultural entre les creences catòliques i indígenes i, en transformar-se en retaule, va perdre la seva funció ritual.

La trajectòria del retaule va començar amb els primers retaules del senyor Joaquín López Antay (1897-1981), que va aprendre la imatgeria al taller de la seva àvia materna, Manuela Momediano, on es produïen, principalment, caixons de sant Marc, així com creus de la passió, sants, baguls, nines de pasta o pasta wawas, màscares i cavallets de badana. Se’l considera l’innovador del caixó de sant Marc. El 1975, l’Institut Nacional de Cultura del Perú el va declarar guanyador del Premi Nacional de Cultura en la categoria d’art, fet que el va convertir en el primer artista popular andí a rebre aquest reconeixement i distinció oficial per part de l’Estat. Aquest fet sense precedents va causar enrenou i controvèrsies entre els artistes acadèmics de la societat peruana del moment.

Els retaules en exposició del Museu Etnològic i de Cultures del Món tenen com a tema la representació del naixement als Andes. El retaule de Joaquín López Antay és una caixa de fusta dividida a l’interior en dos pisos, amb una porta de dues ales i un frontó triangular. Tota la caixa està pintada de blanc amb els rivets de color vermell, i les ales de la porta presenten dissenys florals, en la part interna i externa, que al·ludeixen al món celestial. Les figures van ser elaborades de pasta emmotllada i modelada, pintades amb anilines i terres de color i després envernissades. Aquesta peça és de transició entre el caixó de sant Marc i el retaule. El pis superior està destinat al món celestial; en aquest cas, l’escena central és el naixement, envoltat d’animals, mentre els tres Reis Mags caminen portant els seus atributs. El naixement de Jesús ocupa l’espai dels antics patrons del bestiar. Per sota d’aquesta escena cristiana es representa la reunió o la marcació del bestiar, on apareixen el marcador del bestiar amb el seu ferro candent, el pastor subjectant una mula, el traginer amb el seu embalum o quipe i gaiata, un músic de waqrapuku (corneta de banyes de cap de bestiar), la cantant de harawi (cant ancestral), un xai, la dona que produeix formatges, un ànec, un flamenc i una perdiu al seu niu. Al pis inferior, el senyor Joaquín va mantenir l’escena de la passió; l’abigeu o persona que roba bestiar lligat a un tronc d’arbre per ser flagel·lat per l’assotador; l’hisendat o patró rere una taula amb una ploma i un llibre de comptes fent el recompte del bestiar; una dona en posició imploradora perquè no castiguin el seu espòs, l’abigeu; una dona que toca la tinya (tambor petit). Per sota d’aquesta escena se n’observa una altra de tipus ramadera, de celebració o festa del bestiar marcat com a propietat del patró. A la part central, hi ha una taula circular amb dos gots amb aiguardent (licor de canya) i algun aperitiu, una filatera carregant el seu fill, un quenista, un músic de waqrapuku, la cantant de harawi i altres personatges, una guineu fugint amb una gallina al morro, una cabra, una ovella i un segall, una viscatxa (rosegador americà) amb les potes davanteres aixecades, aus i, al centre, un mussol (tuku). 

***IMATGE: Retaule Naixement. ca. 1963, Julio Urbano Rojas. Fusta i pedra de Huamanga. Museu Etnològic i de Cultures del Món (MEB 138-268)