En el cristianisme catòlic, com en moltes altres tradicions religioses i espirituals, l’alimentació no és només un acte biològic o físic sinó també un llenguatge simbòlic i un instrument de vivència espiritual. Menjar i beure s’han vinculat a rituals, preceptes i costums que reflecteixen valors espirituals, penitencials i comunitaris. En el cristianisme catòlic el menjar i la beguda estan presents en la Bíblia, en la litúrgia, en el calendari festiu o en les normes morals. Al llarg de la història, la manera de menjar de les persones de fe catòlica ha rebut la influència de la doctrina, la disciplina eclesiàstica, la cultura i els contextos creats amb els anys.

En general, en el catolicisme no hi ha aliments prohibits, però sí que hi ha un principi general: menjar amb moderació es considera una virtut (la temprança)[1] i menjar en excés està considerat un dels set pecats capitals (la gola).

Fonaments bíblics i doctrinals

En l’Antic Testament, els llibres de la Llei mosaica[2] contenen una classificació d’animals purs i impurs, i restriccions sobre determinats aliments. Aquestes lleis no són obligatòries per a les persones cristianes, seguint l’ensenyament de Jesús i els apòstols (Ac 10, 9-16), i no es mantenen les restriccions alimentàries jueves, però han deixat empremta en l’imaginari religiós, sobretot en la idea que el menjar pot tenir implicacions espirituals.

En el corrent principal del cristianisme nicè, o resultant del Concili de Nicea,[3] no hi ha restriccions sobre els tipus d’animals que es poden menjar. Aquesta pràctica deriva d’una interpretació del somni de Pere, descrita a la Bíblia (Ac 10,1-48).

En el Nou Testament es dona una dimensió simbòlica als aliments, especialment amb la institució de l’eucaristia, on el pa i el vi esdevenen el cos i la sang de Crist. Igualment dona una pauta sobre el consum de la carn que encara es practica avui dia i que és no consumir aliments oferts als ídols pagans (1 Co 8,8-10). Vet aquí alguns apunts sobre l’alimentació:

• Jesús i el menjar: Jesús comparteix taula amb persones pecadores i mostra que l’alimentació pot ser ocasió de comunió i no de separació ritual.
• Purificació interior: segons Mc 7,14-23, el que contamina l’home no és el que entra per la boca, sinó el que surt del cor.
• L’eucaristia: institució del sagrament amb pa i vi que es converteixen, per la transsubstanciació, en el cos i la sang de Crist. Això dona a aquests dos aliments un paper central en la fe catòlica.

A més, les persones cristianes més devotes tradicionalment beneeixen qualsevol àpat abans d’ingerir-lo a l’hora corresponent (gràcies o benedicite) per agrair a Déu el menjar que tenen.

Normes i disciplines alimentàries: dejuni i abstinència

La disciplina alimentària catòlica es basa en dues pràctiques principals: dejuni i abstinència.

• El dejuni consisteix a reduir la quantitat d’aliments, tradicionalment fent només un àpat complet al dia i dos de lleugers. Inicialment aquest àpat es feia a la posta de sol i ja no es menjava fins al migdia del dia següent (la col·lació) i després a les tres de la tarda. Durant aquests dies es menjaven sobretot peix, verdures, llegums i dolços, plats que saciaven i evitaven la temptació de menjar carn. Era obligatori principalment durant la Quaresma (Dimecres de Cendra i Divendres Sant) i, antigament, també a les vigílies de grans festes.
• L’abstinència implica no consumir carn d’animals terrestres ni productes derivats (com embotits). Es permet el peix i altres productes com ous, llet i mel. Segons el Codi de dret canònic, és obligatòria:
  • Tots els divendres de Quaresma.
  • El Dimecres de Cendra i el Divendres Sant (juntament amb el dejuni).

A més, hi ha quatre dies senyalats i importants en què està prohibit menjar carn: Dimecres de Cendra, Divendres de Concili, Dijous Sant i Divendres Sant.

El costum de menjar peix per Setmana Santa no apareix explícitament a la Bíblia, però es manté com a tradició per recordar la passió i la mort de Jesús. Alguns hi veuen un origen pagà relacionat amb el culte a Venus o Freyja, deesses associades al divendres i al peix.

L’Església, però, justifica aquesta pràctica amb passatges evangèlics on Jesús multiplica els peixos (Jn 21:5 i Lc 9:13), símbol de compartició i aliment espiritual.

El calendari litúrgic i el menjar

En èpoques antigues l’Advent, període de preparació de l’època de Nadal, també incloïa pràctiques de dejuni i de certa austeritat alimentària, encara que avui són menys estrictes. Durant el Nadal els àpats són abundants amb carns i dolços típics; a Catalunya, amb torrons, neules o massapà. 

Durant la Quaresma, període de reflexió, penitència i preparació per a la Pasqua, predominen plats sense carn: bacallà, cigrons, espinacs, bunyols, crema catalana (en dies festius dins de la Quaresma). 

Per la Setmana Santa, que s’oposa a l’abundància de l’època del Carnaval, es demana mesura a l’hora de menjar i beure i, per Pasqua, apareixen dolços típics com les mones de Pasqua, que simbolitzen una vida nova.

A l’edat mitjana, el calendari d’abstinències era molt extens (fins a 150 dies a l’any), cosa que va influir fortament en la gastronomia europea: s’hi van desenvolupar receptes amb bacallà, arengada, verdures, llegums, ous i derivats làctics.

Alimentació, espiritualitat i pràctica contemporània

Avui, la normativa eclesiàstica sobre l’alimentació és menys estricta que en segles passats, però manté el seu sentit espiritual: l’aliment no és només per nodrir el cos sinó també per expressar fe, solidaritat i autodomini.

En contextos actuals, el dejuni i l’abstinència també es poden viure amb una dimensió ecològica i solidària, per evitar el malbaratament i ajudar els més necessitats.

Avui, tot i que la normativa és més flexible, encara hi ha persones creients que viuen la pràctica amb intensitat:

• Regla de sant Benet (s. VI): estableix una disciplina de dejuni durant tota la Quaresma (40 dies) i convida els monjos a fer més esforç de pregària, lectura i austeritat.
• Altres ordes: cartoixans, trapencs i cistercencs mantenen, encara avui, pràctiques de dejuni i abstinència molt més estrictes que la norma general de l’Església.