[NOTES DEL PROGRAMA DE LA RUTA, EXTRETES DEL WEB DE L'AUDITORI]

L’antiga Confraria del Roser de Sant Julià de Vilatorta surt en comitiva pels carrers del poble per Pasqua a cantar els Goigs de la Mare de Déu del Roser, i altres cants de primavera i Pasqua. Són les caramelles més antigues documentades a Catalunya, des de l’any 1590, i amb confraria constituïda el 1592. Fins a la guerra rondaven la nit de Pasqua i el matí de la diada dins de la tradició religiosa i alhora primaveral del renéixer de la natura i de l’alegria d’haver superat la Quaresma: era un esclat d’energia, d’il·lusió i de força de cara al futur. Aquesta acció, general a tots els pobles de les comarques nord-orientals i centrals de Catalunya, es va anar reduint ja al segle XIX i principis del XX, alhora que es traspassava a sectors infantils, delegats de les antigues tradicions fins aleshores encapçalades per joves i per alguns homes adults.

Fa cinquanta anys la confraria es va transformar en l’associació –només masculina— de les Caramelles del Roser, amb un seguit de cantadors que, encapçalats per l’estendard de la Mare de Déu, es disposen en dos rengles de cantadors amb capa, barret de copalta, bordó de confrare i un llaç vermell.

El bordó, o vara tornejada, du una plaqueta amb l’estampa de la Mare de Déu del Roser i els versos dels goigs al darrere. Canten alternant dos versos cada banda, els de l’esquerra i els de la dreta, en una polifonia a dues veus que respon a manera de tornada un grup de músics, majoritàriament de vent. No hi poden faltar trompetes, trombons i el fiscorn, però s’hi afegeixen músics disponibles del poble, segons els anys, saxofon, l’acordió, clarinet o guitarra, i contrabaix. Darrerament han establert unes capes morades per als ‘músics’. A la darrera cobla, els cantadors es treuen el barret en senyal de respecte i de veneració per acabar junts veus i instruments.

Al darrere també s’ha establert un seguici de nens, que acostumen a anar al voltant dels cistellaires que truquen a les portes i recapten els ous, productes i diners de la gent, també amb perxes que fan arribar als balcons. S’han folkloritzat amb vestits de vellut que volen recordar els models antics de pagès.

Abans, al seguici nocturn també hi participava un corrandista que saludava els habitants de cada casa, en feia les lloances o les crítiques, i demanava la capta. Algun any han refet el seguici nocturn amb aquesta figura.

El cant del seguici segueix gairebé amb exactitud les set cobles de vuit versos que narren els set goigs terrenals de la Mare de Déu, i que s’han pogut documentar des dels darrers anys del segle XV; probablement compostes a València per Bernat Fenollar. Però en les caramelles del Roser es canten repartides en dues quartetes, que repeteixen el darrer vers. És sorprenent l’estabilitat literària durant uns cinc-cents anys, mentre que les veus i la melodia segueix un disseny d’aspecte de la música del Renaixement.

Aquest cant s’ha convertit en el màxim emblema sonor de la vila i, fora de l’ocasió anual, poques vegades més es canta. Això sí, com passa amb altres goigs de la mateixa comarca, es poden cantar en els enterraments com a senyal de comunitat i d’identitat. Sobretot, no poden faltar en la cerimònia de comiat d’un dels cantadors, tal i com es feia amb els antics confrares. Ara bé, els caramellaires també entonen altres cants del ritual primaveral. Al seguici de caramelles acostumen a ser composicions d’autors locals. Ja des de 1902 es va convenir que cada any s’estrenés una nova composició a tres veus. Segurament que aquesta innovació provenia de l’adaptació del seguici de caramelles que n’havien fet les societats corals de Clavé des de mig segle XIX. A Sant Julià això ha fet que molts músics locals —a la vida quotidiana cansaladers, com Manuel Balasch, terrissaires o de professions liberals— cultivessin la composició amb valsos, havaneres o sardanes a tres veus d’homes, per a destinació de la gran diada. Un exemple destacat és la sardana Som vilatortins, que es va convertir gairebé en l’himne del poble (versos de Josep Suñé i música de Manel Suñé). Aquestes obres van dur a la creació des de 1977 de l’Aplec de Caramellaires, de grups de cants de caramelles que fan concurs, seguici pel poble i dinar, i que es fa el diumenge de Pasqüetes (el següent de Pasqua, dia en què els caramellaires del seguici de cada poble sortien a la font o al santuari a fer un bon àpat amb els productes que havien recollit).

Ara bé, pocs dies abans de Pasqua, els caramellaires —antigament els confrares— ja havien cantat a tres veus amb fiscorn l’Stabat Mater i el Jesus Rex Mitis al costat del Crist, en el Via Crucis de la tarda del diumenge de Rams i en el matí del Divendres Sant. Després de la processó del divendres, fan un animat esmorzar de forquilla en un restaurant, ple de cants orals d’estil ben divers.

Les caramelles del Roser s’han transformat en un tret identitari de Sant Julià, actualment ja amb 3.300 habitants, i en una de les entitats de sociabilitat masculina més dinàmiques del poble, basada en el cant a veus. Malgrat les dificultats de pervivència i la radical transformació de la vida quotidiana de la vila —en economia, models socials, nombre d’habitants i creences—, s’ha mantingut amb el pas de les dècades mantenint una alta valoració social. Això, i l’abandó de les pràctiques cantades equivalents en la majoria de pobles de les comarques nord-orientals, en fa un cas notable i que assumeix un important valor representatiu.

Jaume Ayats

Doctor en Història de l’Art especialitzat en etnomusicologia, professor a la Universitat Autònoma de Barcelona i violinista i cantant.