Oficina d'Afers Religiosos

Apropar-nos a l’Església Evangèlica de Filadèlfia suposa apropar-nos a la religiositat de les persones gitanes. Aquesta església pentecostal constitueix una de les entitats evangèliques més importants desenvolupades a Espanya i té com a peculiaritat més destacable ser l’església amb més representació gitana en aquest país. L’Església Evangèlica de Filadèlfia pren el nom d’una de les Set Esglésies de Crist esmentades al llibre de l’Apocalipsi ("Carta a l’església de Filadèlfia", Ap 3:7-13).

ORIGEN

El 1914 es va organitzar a Springfield, Missouri (EUA), l’església coneguda com a Assemblees de Déu, d’on van sortir missioners cap a tot el món i alguns d’ells van arribar a França. El 20 de febrer de 1921 va néixer al poblet de Treffiagat (nord-oest de França) Clément Le Cossec, que al 1935 va decidir dedicar la seva vida a Déu. Al 1952 va rebre una crida de Déu molt especial per predicar a temporers i temporeres espanyols que es desplaçaven a França per treballar a la verema. Acabada la feina es reunien en una barraca on el francès Le Cossec predicava la paraula de Déu. Quan van tornar a Espanya van portar el missatge i el van compartir amb les seves famílies i amistats, i així van iniciar un procés lent i incansable d’evangelització primer a Catalunya i després cap a tota la península.

El 1952 es van celebrar els primers batejos i al 1957 Le Cossec va crear la Mission Évangélique Tzigane (Missió Evangèlica Gitana). L’expansió d’aquesta església pel territori espanyol es va produir gràcies al contacte entre famílies gitanes, que es van anar transmetent les unes a les altres el coneixement d’aquest nou moviment espiritual. La fundació de l’Església Evangèlica de Filadèlfia, que va rebre aquest nom després de rebutjar el de Missió Gitana i en lloc d’adoptar el de Vié et Lumière dels manouches (gitanos) evangèlics francesos, va tenir lloc el 1965 a Balaguer (Lleida) amb la creació de la primera església. Emiliano Jiménez Escudero, conegut com el Germà Emiliano, va ser l’encarregat d’evangelitzar el territori espanyol. Balaguer, Bilbao o Alacant, entre d’altres, van ser les primeres ciutats que, en la clandestinitat, van acollir la paraula de predicadors gitanos espanyols i francesos coneguts com els Apòstols. Aquest procés de transmissió va dotar l’expansió d’una força i dinamisme que, sumades a la compatibilitat i empatia d’aquesta confessió amb la idiosincràsia del Poble Gitano, expliquen la gran explosió de conversions que es va produir als anys vuitanta, quan milers i milers de famílies van abraçar la fe cristiana evangèlica. 

Però ara bé, la implantació d’aquesta església a Espanya no va estar exempta de problemes dins del mateix Poble Gitano, ja que en pertànyer la majoria a l’Església catòlica, molts dels seus membres es van mostrar reticents a acceptar un nou moviment religiós que no coneixien. A causa d’això, moltes de les persones gitanes que es van convertir als inicis de l’Església Evangèlica de Filadèlfia a Espanya van haver de lluitar durament per aconseguir que les seves pròpies famílies i amistats acceptessin la seva conversió. Un cop superats aquests primers moments de dificultat, van anar acceptant paulatinament aquesta confessió, fins que als anys vuitanta es va produir la conversió massiva mencionada anteriorment.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS

L’Església Evangèlica de Filadèlfia té com a base, igual que la resta de confessions protestants, les reformes del cristianisme implantades per Martí Luter al segle XVI. Ara bé, juntament amb les característiques que l’assemblen a la resta de denominacions evangèliques, també posseeix certes peculiaritats que provenen de la seva condició pentecostal.

Com a església protestant de denominació pentecostal, l’Església Evangèlica de Filadèlfia es regeix pels següents principis: només Déu, només la Gràcia, només les Escriptures, de manera que les seves característiques doctrinals i organitzatives impliquen la creença en els miracles de l’Esperit Sant, tal com es narra a la Bíblia, que van passar el dia de la Pentecosta. Al seu torn, podem destacar altres característiques que se’n deriven:

• Rebuig de l’organització jeràrquica i sacerdotal: la condició de pastor s’adquireix mitjançant les qualitats carismàtiques dels candidats (novicis). D’altra banda, l’òrgan que té la màxima autoritat el constitueix un grup d’ancians que dicta les pautes generals que cal seguir.
• Rebuig del baptisme en els infants: el baptisme, considerat com una redempció dels pecats, només es pot dur a terme a una edat en què la persona ho faci de manera conscient i voluntària.
• Culte basat únicament en la Bíblia: la Bíblia representa l’única base de referència escrita a què es remeten en tots els seus ritus i creences. 
• Iconoclàstia: com la resta d’esglésies protestants, la denominació de Filadèlfia prohibeix l’adoració d’imatges.
• Importància concedida a la inspiració interior: les persones assistents al culte tenen total llibertat per expressar públicament i en qualsevol moment el seu amor a Déu; els pastors generalment només preparen una petita base del seu sermó i deixen que la resta flueixi a través de la inspiració del moment, etc. La vivència de la religiositat es converteix per a les persones gitanes evangèliques en un "deixar-se portar". 

El culte de l’Església Evangèlica de Filadèlfia és especialment festiu, ja que es fonen elements de la cultura del Poble Gitano amb l’espontaneïtat de la gent i la tradició ritual de la religió. L’espontaneïtat afectiva, la llibertat dels cultes, l’emoció i la participació personal que caracteritzen aquestes pràctiques es contraposen amb les esglésies més fredes, racionals o litúrgiques.

La seva jerarquia està basada en la divisió regional. Els òrgans i els territoris de gestió de l’Església Evangèlica de Filadèlfia s’organitzen en "zones" que recullen laxament les divisions regionals de l’Estat espanyol. L’Església Evangèlica de Filadèlfia està estructurada com una única església en l’àmbit de tot Espanya, si bé, per qüestions organitzatives, es divideix en divuit zones que alhora conformen sis regions, cadascuna amb la seva representació. Tot i rebutjar la jerarquia per considerar que genera corrupció, hi ha una organització interna heretada del protestantisme tradicional en forma de ministeris, en funció dels dons o carismes atorgats als membres de la comunitat. Aquests ministeris s’agrupen en Ministeri de Responsabilitat (dirigit per mestres i apòstols), Ministeri Itinerant (encomanat als evangelistes) i Ministeri de l’Especificació Local (confiat a pastors i predicadors), a què s’afegeix el Ministeri de la Música, a través del qual un grup de germans consagrats a Déu guien el poble a la lloança i l’adoració. La seva importància iguala i fins i tot supera —en el cas de l’Església Evangèlica de Filadèlfia— a la d’altres ministeris.

LA MÚSICA

Música i religiositat gitana conflueixen a l’Església Evangèlica de Filadèlfia, fenomen religiós sense precedents a la història del Poble Gitano, i part important de la pluralitat socioreligiosa i musical.

Com a denominació pentecostal, el culte posa un èmfasi especial en la lloança i l’adoració. Com a església formada per una comunitat eminentment gitana, aquesta lloança i adoració tindrà com a vehicle fonamental la música. El Ministeri de la Música es fonamenta en la doctrina evangèlica tradicional que, basant-se en la màxima autoritat de la Bíblia, insta els seus fidels a lloar Déu amb salms, himnes i càntics espirituals ("Carta als Efesis" 5:18-19). D’aquesta manera, totes les denominacions protestants han inserit als seus cultes la pràctica musical, matisada segons el cas en funció de les peculiaritats de cada denominació. L’Església Evangèlica de Filadèlfia va assimilar les directrius transmeses per Clément Le Cossec des de les seves Assemblees de Déu, reinterpretant-les des d’una idiosincràsia concreta: la de les persones gitanes espanyoles. Com recull l’autora Soledad Flórez a l’article "El poder de la música: la música com a generadora d’un status social a l’Església Evangèlica de Filadèlfia", per al poble romaní la música és un do que atorga Déu, un mitjà fonamental per expressar la romanipén —la identitat i la cultura gitanes—, així com un instrument de canalització de sentiments profunds i íntims, present en tots els àmbits de la vida. En la Bíblia, concretament a la "Carta de Sant Pau als Efesis" (Efesis 5: 18-19), s’estableixen tres tipologies generals de cants: salms, himnes i càntics espirituals. La seva distinció atén als components i paràmetres musicals i al contingut del text cantat:

• Els salms son càntics sobris, amb estrofes i sil·làbics, per facilitar la comprensió del text, presos literalment del Llibre dels Salms.
• Els himnes, més dinàmics i amb una estructura de cançó que emfatitza les tornades, contenen missatges bíblics a mode d’ensenyament doctrinal.
• Els càntics espirituals son composicions de nova creació molt més lliures, amb paràmetres musicals afins a la cançó secular contemporània, i textos extrets de l’experiència espiritual personal del compositor. Les diferents denominacions protestants empraran en els seus cultes el tipus de càntics que més s’adeqüi a la seva espiritualitat. 

Aquest repertori fonamentalment de nova creació, junt amb alguns càntics pentecostals de reconeguts artistes cristians llatins, interpretats a la manera del culte, l’han denominat les pròpies persones gitanes evangèliques com a càntics d’adoració i lloança o, simplement, lloances. Aquestes lloances, al seu torn, es classifiquen en subgèneres segons la seva funció dins del culte, celebració gairebé diària d’aproximadament una hora de durada, sense estructura fixa i dirigida per un pastor. Per exemple, s’interpretaran lloances festives, que convidin a participar, a picar de mans i a interjeccions com "Glòria a Déu!" o "Al·leluia!", comunament de goig. D’altres convidaran a la reflexió i la comunicació amb Déu, amb ritmes més reposats i lletres sovint testimonials: són les lloances d’adoració, interpretades per un o una solista i amb l’acompanyament del cor a les tornades. També, alguns experts estableixen una tercera categoria que s’anomena d’ensenyament, amb textos de contingut doctrinal o moral que interpreta un solista que acostuma a compondre la lloança. Entre altres.

No hi ha pràcticament bibliografia referent a les lloances, tot i que la seva influència és clara en gran part d’artistes d’origen gitano de les últimes dècades. Es tracta d’un gènere musical que ha tingut i té una influència silenciosa en la música espanyola. Molta de la música gitana o "agitanada" de les últimes dècades no s’entén sense la música espiritual gitana. La seva influència està present en artistes com ara Los Chichos, Niña Pastori, Ketama, Lole y Manuel, La Barberia del Sur, Manzanita, etc. A més, molts d’aquests artistes són cristians evangèlics i han interpretat i interpreten lloances.

PERET

Pere Pubill Calaf, Peret (1935-2014), explicava que havia tingut una visió, i el 1982 va decidir tancar dues dècades de rumba i èxit per fer feines religioses a l’Església Evangèlica de Filadèlfia. La música és ben present i essencial en els cultes evangèlics, i Peret, com a músic prolífic, va compondre alguns himnes religiosos. Concretament, en va compondre un sobre Jesucrist que tenia poder, que era poderós. Aquesta tornada es va convertir en "Barcelona és poderosa" a la cançó Gitana hechicera del 1992.