Oficina d'Afers Religiosos

 

Darrerament, cada vegada sentim a parlar més de sínode i sinodalitat, especialment en àmbits eclesials. Per a moltes persones semblen paraules noves, que hem posat de moda. Sínode és una paraula antiga, molt valorada en l’Església, el significat de la qual s’associa a la vida de les comunitats. Etimològicament ve del grec i vol dir 'caminar junts', fer el camí junts.

De la nostra experiència viscuda sabem que un sínode universal de bisbes o sínode episcopal és una assemblea de bisbes triats de les diverses regions del món que es reuneixen per a comunicar-se i fomentar una unió estreta entre el papa de Roma i els bisbes de tot el món. Així també ho recull el Codi de dret canònic. També podem parlar dels sínodes diocesans, d’àmbit local, celebrats des de fa segles amb la finalitat d’ajudar a caminar junts el bisbe i els sacerdots, abats i degans d’un territori eclesial, i actualment viscuts com assemblees participatives de tota una Església diocesana.

És molt interessant de veure com aquesta dimensió de sinodalitat, clau en la vida de l’Església, ha evolucionat segons la realitat sociopolítica viscuda al llarg de la història i també depenent de cada territori.

Un primer exemple seria el de les primeríssimes comunitats de creients com ens les explica sant Lluc en el llibre dels Fets dels Apòstols. Ens presenta una imatge d’Església que ha estat referent amb el pas dels segles, la de la comunitat dels primers cristians, en què la sinodalitat, aquest caminar junts, és l’estil peculiar que qualifica la vida i la missió de l’Església, un poble reunit. El “nosaltres” eclesial apareix en tot el llibre dels Fets dels Apòstols, especialment en el primer Concili, el de Jerusalem: "L’Esperit Sant i nosaltres hem decidit...”.

Més endavant al segle IV, sant Joan Crisòstom, entre altres, ens parla d’Església i sínode, com a sinònims. Sínode és nom d’Església. Alhora, quan avança la jerarquització posterior i la centralitat de Roma, els sínodes es configuren progressivament com a reunions de bisbes.

És molt important l’experiència llatinoamericana que es va caracteritzar per la seva sinodalitat. Des dels seus inicis, al segle XVI, l’obra evangelitzadora es va promoure activament a partir d’assemblees eclesials. Els concilis provincials i els sínodes diocesans a Amèrica van tenir una rellevància única en un espai cultural completament diferent a l'europeu, cosa que assenyala un fet notable de l’evangelització.

En el moment actual s’accentua la voluntat de tornar als inicis de l’Església. És el Concili Vaticà II el que recupera amb molta força el nom de poble de Déu per parlar de l’Església, de la totalitat de les persones creients. És des d’aquest sentit de poble de Déu que camina en el món que el papa Francesc parla d’Església, quan ens diu "Déu ha elegit convocar-nos com a poble i no com a éssers aïllats", tenint molt present el "rostre pluriforme" i "la unitat en la diferència". Ell parla de poliedre com a imatge d’aquest poble de Déu divers, però en comunió. Caminar junts és fonamental per entendre l'Església.

La sinodalitat viscuda i exercida inclou un procés de consulta i de cooperació per arribar a decisions pastorals compartides, entre persones fidels i pastors, que ajudin a descobrir la voluntat de Déu en situacions concretes del món que vivim. La sinodalitat és molt més que la celebració de trobades eclesials i assemblees de bisbes o una qüestió de simple administració interna en l’Església: la sinodalitat indica la formaespecífica de viure i d'obrar de l’Església que és poble de Déu, que manifesta i realitza, en concret, el seu ser en comunió en el fet decaminar junts, de reunir-se en assemblea i de participar activament, tots els seus membres, en la seva missió evangelitzadora.

"La finalitat del Sínode i, per tant, d’aquesta consulta no és produir documents, sinó 'fer que germinin somnis, suscitar profecies i visions, fer florir esperances, estimular la confiança, embenar ferides, entreteixir relacions, ressuscitar una aurora d’esperança, aprendre els uns dels altres, i crear un imaginari positiu que il·lumini les ments, enardeixi els cors i doni força a les mans'." (Document preparatori del Sínode 2021-23)

 

Anna Almuni de Muga

Delegada diocesana de formació i acompanyament del laïcat (Arquebisbat de Barcelona)

 

IMATGE: "All'altezza reale eminentissima di Errigo Benedetto Maria, vescovo di Frascati, cardinal duca d'Yorck, vice-cancelliere della S. Rom.na Chiesa, sotto decano del Sagro Collegio ed arciprete della Sagrosanta Basilica Vaticana &c. &c., il prospetto principale del tempio e piazza di S. Pietro in Vaticano, e Palazzo Pontificio" (1774). Col·lecció topogràfica del rei George III de la Biblioteca Britànica.