Oficina d'Afers Religiosos

Llastimosament han hagut de passar cinc-cents anys perquè les propostes de la Reforma protestant del segle XVI, de la qual Luter va ser una veu profètica, hagin estat reconegudes com a no herètiques, sinó com a conclusions d’una recerca espiritual del missatge cristià basat en les Sagrades Escriptures. Luter i altres reformadors anteriors i posteriors a ell van treballar per aconseguir una Església més autèntica, menys mundana, més evangèlica. Per aquest motiu, la Reforma va ser literalment una “re-forma”, un tornar a donar forma a una Església que s’havia desvirtuat a causa de la degradació moral i espiritual que es vivia, per la degeneració mercantil que s’havia fet dels sagraments i, especialment, per la venda d’indulgències.

Aquest procés portà a qüestionar els emperadors, els imperis i les jerarquies eclesiàstiques en un moment en què molts cristians reclamaven un retorn a l’ordre, de manera que finament es passà d’una església jeràrquica a una església espiritual, d’una església sagramental a un església que viu en la fe i per la fe.

La coincidència en el temps de grans canvis, com la descoberta d’Amèrica, els viatges guiats amb brúixola, el naixement de les ciutats modernes, l’intercanvi de mercaderies i d’ideologies, l’aparició dels plantejaments reformats i l’impuls que l’humanisme estava donant a la societat va produir una sacsejada a l’Edat Mitjana que va incidir en la cultura de tot Europa. Però indiscutiblement hi ha dos fets que conjuminats van determinar l’expansió de la Reforma a tot el continent: l’aparició de la impremta i la traducció de la Bíblia a les llengües vulgars. Malgrat que era un procediment molt artesanal i lent, en aquells anys l’invent de Gutenberg va permetre produir milers d’exemplars de la Bíblia que van ser llegits a les famílies, a l’escola, a la universitat i a l’església, la qual cosa propicià una vida de devoció. Tot i així, el més rellevant és que el conreu de la llengua pròpia i la introducció de la impremta a tots els àmbits de la societat van contribuir a l’alfabetització de tot Europa, amb la qual cosa es va donar als ciutadans l’opció de tenir pensament propi. Per tant, creure no era una tema sagramental, sinó una acceptació lliure i voluntària de la fe.

No obstant, la convulsió que va suposar la Reforma va anar més enllà del terreny espiritual perquè també va percudir en els àmbits intel·lectual i artístic, ja que no només van ser els teòlegs els que van fer seves les idees proclamades per aquest moviment religiós, sinó que també ho van fer músics, pintors i escriptors, que van reflectir-les en les seves creacions.

En aquests tres àmbits l’aportació de l’esperit reformat és ben palesa, encara que potser sigui en la música (que Luter considerava tan important com la teologia) on això sigui més evident. La profunda sensibilitat i espiritualitat que aportà el compromís amb la fe comportà que els compositors volguessin expressar el més profund dels sentiments amb la música, cosa que van fer Bach, particularment amb les seves passions i cantates; Händel, amb els oratoris i l’universal Al·leluia; Telemann, posant les bases del cant comunitari protestant; Mendelssohn, que elevà les cançons populars a himnes de lloança, o Brahms, amb els seus rèquiems i les composicions centrades en llibres de la Bíblia, com els Salms o l’Apocalipsi.

I aquests són només alguns dels compositors que van contribuir a anar més enllà del cant gregorià i a fer una himnologia nova que incorporava les músiques i la llengua del poble, la qual cosa enriquí la participació en el culte i aportà un nou esperit a la música popular, i fonamentà una expansió que, en arribar a Amèrica, va afavorir l’aparició del gòspel que, en el seu encreuament amb la música afroamericana, no solament incidí en l’Església, sinó en la cultura universal.

Semblants repercussions les trobem en el camp de les arts plàstiques. Van canviar la imatgeria de l’art religiós figures com Dürer; Cranach el Vell, el retratista dels reformadors; Holbein, i molt especialment, pel dramatisme i la força de la seva obra, Rembrandt i Mathias Grünewald. Tots ells personalitats indiscutibles que, posteriorment, van exercir una influència en els pintors expressionistes o en els artistes moderns de l’escola de Londres.

Pel que fa al món de les lletres, amb l’abandó del llatí i la resultant prosperitat de les llengües pròpies de cada país, es va viure una renaixença intel·lectual protagonitzada, entre d’altres, pels germànics Herder, Goethe i Schelling i pels erasmistes i els il·luminats espanyols que van ser perseguits per la Inquisició, és a dir, figures com Teresa de Jesús, Joan de la Creu, fra Luis de León, el cardenal Cisneros o els traductors de la Bíblia al castellà: Casiodoro de Reina i Cripiano de Valera.

La repercussió de la Reforma en les arts, però, no va acabar amb ella perquè, tot i que les diferents expressions artístiques han seguit el seu procés d’actualització i modernització, és indubtable que l’esperit de la Reforma ha contribuït a proporcionar més cotes de llibertat i autenticitat a la creació artística.

 

Daniel Giralt-Miracle

Historiador de l'art i periodista