Oficina d'Afers Religiosos

Són moltes les tradicions religioses, espirituals i culturals que signifiquen un dia per a les persones difuntes, amb connotacions més populars o més litúrgiques, però totes tenen el concepte de la mort dins la roda de l’essència de la vida.

Des de temps remots, diferents cultures i civilitzacions han celebrat una festa dedicada al record i la relació amb els difunts. Així, Tots Sants (festivitat catòlica), ens arriba en un moment clau de l’any, un moment en què la mateixa natura sembla morir. La festa es relaciona amb festivitats precristianes, com ara la festa celta dels morts, anomenada Samain o Samhain en els llenguatges gaèlics. Segons la seva creença, l’any estava dividit en dues parts: el temps clar i el temps fosc, i hi havia uns dies que separaven ambdues meitats. Malgrat la seva cristianització, la festa de Tots Sants ha conservat, en el seu costumari, tota una sèrie d’elements que corresponen a creences anteriors al cristianisme. Ara bé, a principis del segle VII, el papa Bonifaci IV, en comptes de fer enderrocar el Panteó de Roma, temple pagà dels déus que Marc Agripa havia fet construir, el va purificar i el va consagrar en honor a la Verge i a tots els màrtirs. Per aquest motiu, el papa Gregori IV va designar el dia 1 de novembre per a la celebració d’aquesta festa, i va ordenar, al mateix temps, que es considerés una de les festes principals de l’any litúrgic. A les acaballes del segle X, es va afegir a aquesta festa una altra festa dedicada a pregar pels fidels difunts (2 de novembre), fet que ha seguit perpetuant-se, i es conserva encara. Per això, després del dia de Tots Sants, segueix immediatament el dia dedicat als morts.

A Catalunya, i a molts altres llocs, durant la nit de Tots Sants era creença comuna que les ànimes dels avantpassats retornaven a les cases i els llocs on havien viscut. Fins i tot es precisava l’hora: a partir de les dues de la tarda de la diada de Tots Sants fins a l’endemà a la mateixa hora. Hi ha força tradició de posar aquella nit un plat més a taula; o deixar un lloc buit per als familiars difunts; o bé obrir les portes perquè passin les ànimes; també hi ha força costums relacionats amb el foc i les ànimes: se solia posar un llum a la porta de la casa per guiar-les; també es podia encendre el foc de la llar perquè s’escalfessin, o encendre espelmes a les habitacions en record seu. Hi havia pobles al Pirineu català que il·luminaven amb atxes el camí de l’església per guiar les “ànimes en pena”. Es creu que les ànimes que són al purgatori retornen a les cases i, si troben una bona acollida de part dels seus familiars, van directes al cel; en cas contrari, han de continuar penant. Totes aquestes referències associades al record i la commemoració ancestral als desapareguts, celebrada per moltes tradicions religioses, espirituals i culturals de maneres diferents, estan vinculades a la consideració col·lectiva, a la mentalitat predominant en cada moment històric sobre la idea de la mort, que inevitablement ha variat al llarg del temps. La festa s’ha anat reactualitzant al llarg dels segles i ha arribat a l’actualitat amb modalitats diverses, per exemple, la modalitat angloamericana de Halloween, nom que prové de la contracció de la traducció de vigília de Tots Sants, All Hallows’ Eve. Un altre exemple és la celebració del “Día de Muertos” d’origen mexicà. El Museu Etnològic i de Cultures del Món ofereix enguany l’activitat “Altar pels absents: Memorial per les víctimes de la violència a Mèxic”.

La festa de Tots Sants i el Dia dels Morts o dels Difunts també tenen un costat satíric en diferents moments històrics i en diverses cultures. Per exemple, a finals del segle XIX, per Tots Sants, els teatres s’omplien perquè s’hi feia la funció d’una obra contemporània que seduïa un públic entusiasta: el Tenorio. L’obra, publicada el 1844, era una versió del mite de Don Joan de José Zorrilla. A la història de seducció entre Don Joan i Inés, hi apareixien vius i morts, cosa que va fer que, poc després de la seva estrena, la gent s’apropiés ràpidament de l’obra. I així, cada 1 de novembre se celebrava a diferents teatres de Catalunya, amb un èxit especial a Barcelona i Reus.

En moltes tradicions religioses és habitual visitar les tombes, pregar o portar ofrenes. En la Barcelona actual, l’afluència als cementiris segueix sent important per visitar tombes de familiars o amics.