Oficina d'Afers Religiosos

Actualment es parla molt del dejuni intermitent i dels seus beneficis, principalment estètics: la pèrdua de pes. Aquest tipus de dejuni, però, si es practica correctament i de manera continuada, també comporta una regularització del metabolisme del cos i la millora consegüent de la salut. La medicina ho confirma: passades dotze hores sense cap tipus d’ingesta, el cos comença a entrar en estat de cetosi, és a dir, comença a alimentar-se dels lípids o greixos residuals que no s’han cremat.

El context religiós va més enllà i defineix la pràctica del dejuni com l’abstinència voluntària de determinades funcions corporals durant un període de temps concret amb l’objectiu d’obtenir un benestar no només físic sinó també espiritual. Encara que l’abstinència més coneguda és la de la ingesta, moltes tradicions també inclouen l’abstinència en les relacions sexuals o, fins i tot, parlen d’un dejuni de silenci (per exemple:  xin zhai en el taoisme, l’shtikah en el judaisme o el samt a l’islam). Abstinència i contenció comparteixen els sentits de separació i discriminació.

Si no hi ha abstinència de funcions corporals, no s’hauria de parlar pròpiament de dejuni sinó millor de règim o dieta. En el cas del taoisme, però, aquesta diferenciació no és tan evident, com acostuma a passar amb la polisèmia pròpia de la llengua xinesa. Aquesta tradició recomana un règim anomenat bigu, que se sol entendre generalment com la “prohibició de menjar cereals”, però hi ha qui també l’entén com un tipus particular de continència. Se’l menciona dins del context de l’alquímia interior (neidan shu) i es compara amb una cocció que ajuda a desintoxicar i a regenerar el cos, a més d’aportar-li virtuts immunològiques. En el cristianisme i l’islam també s’emfatitza en aquest valor protector del dejuni. En algunes formes arcaiques i populars del taoisme, també es trobaven una sèrie de festivitats expiatòries i catàrtiques anuals amb elaborats cerimonials on els talismans jugaven un paper força important. Aquestes festes eren precedides per un tipus de dejunis concrets (chai) estretament vinculats al talismà utilitzat. El calendari taoista també recomenava dejunar diversos dies durant l'any, en funció de les fases lunars i del cicle solar (solsticis i equinoccis), sempre en honor a una divinitat concreta.

L’hinduisme esmenta el dejuni (ekadashi) en pràcticament tots els seus llibres sagrats i el recomana com un dels millors mètodes ascètics (tapas) per purificar el cos i concentrar la ment. També és conegut que Mahatma Gandhi el va fer servir fins i tot com a arma política. L’ayurveda es la ciència mèdica que estudia la pràctica del dejuni, especialment indicat en dolències o constitucions flegmàtiques (kafa) i per la seva capacitat de generar “el foc interior” (agni). L’ayurveda també ensenya que el metabolisme del cos no és el mateix durant totes les hores del dia; això explicaria, entre altres coses, la funcionalitat de certs dejunis intermitents que aconsellen no menjar a partir de la tarda. Pràcticament cada corrent dins l’hinduisme té el seu propi calendari de dejunis, però, en general, els moments més propicis per dejunar es relacionen amb el cicle lunar, especialment després de la lluna nova i la lluna plena, però sense fixar dates concretes com a obligatòries; només en les religions anomenades abrahàmiques el dejuni pren un estatut regular o litúrgic.

Després d’haver patit les greus conseqüències d’excessius dejunis, Buda va criticar durament aquesta pràctica desproporcionadament prolongada entre hindús i jaines. De fet, cap religió no prescriu dejunis rigorosos i l’anomenada inèdia (abstenció perpètua d’ingesta) només només es troba en casos molt excepcionals. Defensant el camí de la moderació, el budisme prescriu una abstinència horària que varia segons l’escola. Normalment se sol recomanar no menjar després del migdia o fer un sol àpat al dia. S’acostuma a recomanar una dieta vegetariana i lleugera per no entorpir la ment i la meditació. En certes escoles del budisme Vajrayana se solen prescriure dejunis per la lluna plena de Vesak (celebració del naixement de Buda) o com a pràctica terapèutica, com ara el dejuni inspirat per Chenrezig (forma tibetana d’Avalokiteśvara). És ben reconeguda la relació de la medicina tibetana amb la ciència aiurvèdica.

Dins del judaisme, la Torà només menciona dejunar un sol dia: el Yom Kippur. Es tradueix com el dia de l’Expiació o del Penediment i cau el desè dia del mes lunar de tixrí, després del cap d’any jueu (Roix ha-Xanà). Per un altre costat, la tradició jueva proposa sis dies de dejuni commemoratiu al llarg de l’any (guedalià, asara betevet, shiva asar betamuz, tixà be-av, purim i bekhorim; els quatre primers es posen en relació amb el Temple) i nombrosos dejunis opcionals per a les persones més pietoseos (shovavim, behav, zayin adar, etcètera). Com que la majoria de dejunis tenen que veure amb esdeveniments fatídics, també s’acostuma a dejunar davant qualsevol desgràcia: sequera, defuncions, accidents, etcètera. Donada la seva importància, tota una secció del Talmud està dedicada a parlar i a discrepar sobre els dejunis (taanit o tzom).

En tots els dejunis del judaisme es dejuna durant el dia, excepte pel Yom Kippur i el Tixà be-Av, la durada dels quals pot arribar fins a 25 hores. També és força significativa la restricció alimentària de menjar pa amb llevat durant el Péssah. L’exegesi cristiana veu en el llevat una imatge de la impuresa o el pecat, motiu pel qual hi ha fermentació; per això, les hòsties consagrades a l’eucaristia estan fetes de pa àzim.

Pel poc que sabem de l’orfisme i del pitagorisme, tots dos reconeixien el valor del dejuni. El mateix passa amb tota la tradició mèdica occidental des d’Hipòcrates, on sempre s’ha considerat el dejuni com un mitjà de desintoxicació i una teràpia depurativa o catàrtica. La tradició alquímica occidental, en gran part hereva del pensament grec antic, pren l’abstinència com una metàfora de les seves operacions purificadores o règims del foc. Imitant sàviament la natura, l’alquimista considera impura tota “funció natural que no es troba en acte” i que, per això, comporta desordre i corrupció. Les excrecions corporals en són un exemple, per la seva disfunció excedent i residual. Com deia Zòsim de Panòpolis: “fes dejunar el teu cos, refrena les teves passions; si et controles a tu mateix, atrauràs l’ésser diví”. El procés de transmutació no és l’objectiu sinó una via preparatòria o condició prèvia que porta a la transformació final que és la “Gran Obra”.

Tant Moisés com Jesús van passar quaranta dies dejunant al desert. En aquest espai tan significatiu d’austeritat extrema, el Dimoni s’apareix a Jesús per temptar-lo i és quan aquest li contesta el que podria ser la millor definició de l’objectiu del dejuni en el context cristià: “l’ésser humà no viu només de pa sinó de tota Paraula que surt de la boca de Déu”. La Paraula de Déu és el pa que nodreix l’esperit i s’identifica amb el mateix Crist: “pa viu baixat del cel”. El mateix passa amb la metàfora de les aigües, com ensenya Jesús a la samaritana: “qui begui de la meva aigua no tornarà a tenir mai més set”.

Si bé el dejuni té un paper fonamental en tota la tradició monàstica i santoral cristiana, les diverses esglésies no encomanen dejunar al seu conjunt de fidels sinó que, més aviat, els recomanen certes restriccions en el menjar i el beure. S’anomenen dejunis perquè la intenció és la mateixa que en el dejuni: afavorir el penediment o la penitència que portarà al perdó dels pecats. La Quaresma són els quaranta dies preparatius abans de Pasqua i és el dejuni més important dins del cristianisme, però no l’únic. En aquest període, i sobretot en dies concrets com el Dimecres de Cendra, el Divendres Sant o tots els divendres, es recomana practicar l’austeritat en els àpats i l’abstenció principal de carn. El còmput sempre és lunar: la Pasqua de Resurrecció, dins de la Setmana Santa, se celebrarà el primer diumenge després de la lluna plena que segueix a l’equinocci de primavera. També es recomanen abstinències en les vigílies de Nadal i altres festivitats relacionades amb la Verge (Purificació, Anunciació, Assumpció) o els apòstols (Pentecosta, Pere, Pau). Certes esglésies ortodoxes també practiquen dejunis setmanals (per exemple, tots els divendres en commemoració de la crucifixió) i arriben a ampliar l’abstenció a les relacions sexuals i al consum de peix, ous, oli, llet o vi.

Tota la mística cristiana sempre ha donat molta importància al binomi dejuni i pregària, i ho han continuat fent molts corrents sorgits de la Reforma, especialment la Societat Religiosa dels Amics (quàquers), l’Església Cristiana Adventista del Setè Dia (adventistes) o l’Església dels Sants dels Darrers Dies (mormons), on és altament recomanat pels seus beneficis físics i espirituals. Joseph Smith, precursor del moviment mormó, recomanava “dejunar i pregar fervorosament” al menys un diumenge de cada mes.

Així com Jesús va criticar l’ostentació en els dejunis dels jueus de la seva època, el Guru Nanak, fundador del sikhisme, va criticar la buidor dels dejunis d’hindús i musulmans. En el sikhisme no es prescriu cap tipus de dejuni obligatori, però es recomana la moderació en el menjar i, sobretot, l’acte generós (vand shhako) d’oferir menjar a les persones més necessitades.

Rebutjant el dejuni islàmic del mes de ramadà, el Báb, precursor de la Fe Bahá'í, va prescriure dejunar durant l’últim mes del calendari bahá'í. La posterior vinguda de Bahá’u’lláh va corroborar aquesta prescripció i, a més, hi va afegir una sèrie d’oracions (alwâh-e siyâm) que s’havien de llegir durant el període de dejuni. L’any bahá'í acaba, doncs, amb un dejuni i comença amb la festa de Naw-Rúz: any nou.

El dejuni durant tot el mes del ramadà és un dels cinc pilars obligatoris de l’islam. Des de la sortida del sol fins que es pon, les persones musulmanes tenen prohibit menjar, beure o mantenir relacions sexuals. Paral·lelament, la tradició profètica també recomana altres dejunis: els dilluns i dijous de cada setmana, els tres dies de lluna plena de cada mes i tres dies (nou, deu i onze) del mes de muharram (ampliació del Yom Kippur jueu). Se n’abstenen els viatgers, els malalts i les dones en període de menstruació, que hauran de recuperar posteriorment els dies no dejunats i, si continuen sense poder dejunar, podran pagar els àpats corresponents a una persona necessitada. Segons el sufisme, la pràctica correcta del dejuni porta al despreniment o desvetllament de les il·lusions de la condició humana i el retorn a l’estat de recolliment i pobresa original. El ramadà també és el mes de l’Alcorà, ja que va ser en aquest mes que se'n va iniciar la revelació. Per això, les persones musulmanes dejunen de dia i completen la lectura de tot el llibre sagrat durant les oracions nocturnes (tarâwîh). Com en altres tradicions, el dejuni del ramadà també culmina amb una gran festa: l’‘Îd al-fitr.