El diàleg interreligiós i interconviccional

Català
  • Parlament de les Religions del Món 2004 (Barcelona)
  • Parlament de les Religions del Món 1893 (Chicago)
  • Raimon Panikkar

L'ésser humà comparteix un accés diferent a la realitat del que és propi d'altres vivents determinats genèticament d'una manera absoluta. La indeterminació parcial de l’ésser humà fa que s'hagi d'acabar de determinar ell mateix. Per fer-ho, disposa del llenguatge. Aquest li permet prendre distància i no limitar-se a una realitat que respon a la necessitat. L’humà pot accedir a la realitat de manera no condicionada, gratuïta, absoluta i directa. Aquest accés, fet possible gràcies a la constitució lingüística de l'ésser humà, és el que s’ha expressat a través de les cosmovisions, religions, ideologies, etcètera. Avui es parla molt que l'ésser humà té una dimensió clarament espiritual, encara que aquest terme (espiritual) tingui molts significats, entre els quals el d’una dimensió material de l'ésser humà. Alguns pensadors ateus, com Sam Harris o André Comte Sponville, parlen d'espiritualitat atea (espiritualitat material o matèria espiritual).

La frontera entre religió i espiritualitat és confusa. Per començar, no hi ha consens dins l'acadèmia sobre la definició de religió, molt menys sobre la d'espiritualitat. Sembla evident, però, que l'ésser humà ha volgut cultivar, al llarg de la història, la seva qualitat humana i ho ha fet de múltiples maneres (religions, espiritualitats, ideologies, arts, etcètera). Aquesta immensa riquesa i diversitat era vista amb desconfiança en el passat, especialment en sistemes de vida jeràrquics i autoritaris que basaven la seva cohesió i seguretat en la uniformitat i submissió. El món ha canviat i ara som en un oceà de llibertat, diversitat i riquesa humana que està ple de possibilitats i que és un patrimoni comú de la humanitat (UNESCO).

Els orígens històrics del diàleg interreligiós es remunten als orígens de la història humana, d'aquesta trajectòria dramàtica i apassionant d'interrelació i d'interdependència per aconseguir la supervivència personal i col·lectiva. Els contactes s'han viscut de maneres diverses. De fet, la relació s’ha expressat, com deia Raimon  Panikkar, en etapes que responen a situacions determinades: una certa predominança de l’aïllament i ignorància en què cada cultura es nodreix amb el que té i l'alteritat no planteja problemes; la indiferència i menyspreu (allò propi és millor i més adequat que allò aliè, que genera por, sospita i autodefensa); la condemna i conquesta (l’altre és vist com una amenaça a la supervivència); la coexistència i comunicació (l’etapa de la tolerància mútua i la comunicació pacífica i sincera en què l'alteritat comença a interessar i es percep com una riquesa); la convergència i el diàleg, que comporta la fecundació mútua, la complementarietat (desapareixen les incompatibilitats), l'altre esdevé part de nosaltres mateixos.

El diàleg interreligiós modern va començar històricament en el I Parlament de les Religions del Món celebrat a Chicago el 1893. En aquesta trobada interreligiosa, organitzada sota el paraigua d’una exposició internacional interessada en el comerç internacional, es va generar la llavor d’un moviment que arriba fins avui. Tots recordem la quarta edició del Parlament de les Religions del Món celebrada a Barcelona dins el Fòrum de les Cultures Barcelona 2004. Va ser, sense cap mena de dubte, l'acte més popular i divers del Fòrum. Hem de reconèixer que, en general, el moviment interreligiós ha estat dinamitzat en els seus orígens moderns, especialment per la majoria cristiana o, per ser més precisos, pels cristians progressistes de les diverses esglésies cristianes. Les altres tradicions s’hi han anat afegint. Cadascuna ha justificat i fonamentat aquesta actitud positiva i oberta envers la diversitat des dels seus propis recursos espirituals i de saviesa, des de les pròpies narratives sobre la diversitat religiosa. Als inicis la reticència i resistència dels sectors més durs i intolerants de les diverses tradicions era forta i va suposar força maldecaps, però s'ha de dir que els avenços cientificotècnics, les comunicacions, la globalització econòmica i la pau han ajudat, de manera definitiva, que els missatges fonamentals de les diverses tradicions rebin una lectura o interpretació humanista que permet ser optimistes sobre el futur del diàleg interreligiós, que sembla no ja un convidat puntual, sinó un resident consolidat i estable a la llar de la família humana.

El moviment del diàleg interreligiós s'expressa en diferents àmbits, modes, formes i contextos. Seria molt extens descriure’n la gran varietat. Només apuntar que es dona en l'àmbit local, nacional, estatal, regional i mundial. Cal subratllar que pot ser multireligiós, bilateral, abrahàmic, etcètera. A més, aquests darrers anys, influenciat per la UNESCO i pel Consell d'Europa, també pot ser —i, de fet, es recomana que sigui, en la mesura del possible— un diàleg interconviccional; és a dir, un diàleg entre religions que inclogui, també, les conviccions no religioses (agnosticisme, ateisme, escepticisme, etcètera). La raó és que no es vol —ni és recomanable— que el diàleg interreligiós esdevingui un lobby dels religiosos en contra dels no religiosos. Seria una perversió de l’esperit del diàleg interreligiós, que malauradament s’ha produït en alguns casos i que cal vetllar que no es reprodueixi. Cap canvi de paradigma pot escapar-se de les malformacions ocasionals.

Els beneficis del diàleg entre religions i conviccions són molts i encara estan en una fase molt inicial. El primer d’aquests beneficis és l’augment del coneixement mutu. És cert que, per si mateix, el coneixement de l’altre no és necessàriament cap garantia. En alguns casos no només no serveix per apropar sinó que pot fins i tot allunyar i fer-ho de manera definitiva. La veritat és, però, que en una societat on la comunicació i el coneixement s’han liberalitzat és inviable cap escenari que vulgui perpetuar l’aïllament com si es tractés de poblacions indígenes incontactades. El coneixement que facilita el diàleg interreligiós és un coneixement positiu, càlid, proper, empàtic. És un coneixement que desemboca en respecte, afecte i, després d’un cert temps, molt probablement, en col·laboració. Però s’han de posar les eines necessàries perquè això sigui així. No és quelcom davallat del cel. És una tasca sinèrgica en què intervenen molts actors: comunitats, administracions, societat civil, etcètera.

Un altre benefici o resultat important del diàleg interreligiós i interconviccional és el nou escenari de col·laboració que dibuixa. Les comunitats religioses, per diferents raons ja molt trillades, havien quedat un xic arraconades de la realitat social del nostre país. El diàleg fa visible un escenari de cooperació i diàleg que fa molt més fàcil i viable poder sumar i integrar les energies de les diverses tradicions religioses d’un territori en projectes socials ja endegats o per codissenyar i desenvolupar. Les tradicions religioses tenen recursos humans, econòmics, ètics i espirituals per motivar i comprometre els seus membres en iniciatives i causes comunes relatives a una major solidaritat i justícia social, a una millor convivència i cohesió social. Els qui treballem en diàleg interreligiós trobem sorprenent que durant tant de temps s’hagi pogut/volgut mantenir al marge totes aquestes energies. Som conscients de les explicacions històriques i sociològiques, però, malgrat això, quedem estupefactes pel malbaratament d'esforços i pel desaprofitament de recursos. El diàleg interreligiós i la cogestió positiva de la diversitat religiosa obren nous horitzons que dibuixaran un nou panorama de diàleg i de construcció social col·lectiva.

El diàleg interreligiós i interconviccional afavoreix l’educació en la diversitat i el diàleg. Ara que tant es torna a parlar de la cultura religiosa generalitzada a l’escola catalana, cal dir que aquesta cultura no es pot limitar a presentar la diversitat, sinó que ha de presentar i oferir eines per cultivar la cultura del diàleg i de la tolerància i el respecte entre creences i conviccions. Catalunya ja gaudeix de bastants recursos educatius en aquest àmbit. L'Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós és líder al sud d'Europa en l'elaboració i aplicació d'aquests recursos i en l'educació interreligiosa i interconviccional (Diccionari de les religions, Diccionari de les religions per a nois i noies de 10 a 14 anys, Vine a la Festa, Fes festa, calendari interreligiós, revista Dialogal, pòsters de llocs de culte —conjuntament amb l'Escola Pia—, etcètera). Cal, però, que les escoles aprenguin a dialogar des de la mateixa escola. Els grups de diàleg interreligiós locals són, en aquest sentit, una ajuda perquè les escoles dels barris i les ciutats puguin conèixer el diàleg interreligiós de proximitat i, alhora, perquè puguin inspirar-se per fer petites experiències de diàleg dins el centre entre alumnes de diverses tradicions religioses i conviccionals.

El diàleg interreligiós i interconviccional ha permès que les narratives internes de les diverses tradicions religioses i conviccionals hagin potenciat i desenvolupat els seus propis discursos oberts a la tolerància, afavorint les interpretacions que fan possible la tolerància i l'acceptació de l'altre i desautoritzant els discursos i les actituds de rebuig de l'alteritat. Es tracta d’un procés intracomunitari viu i actiu, dinàmic i que es veu obligat a superar preteses justificacions d’autenticitat i de legitimitat de tendències identitàries de restauració o d'exclusivitat. Cal que les diverses tradicions religioses i les conviccions no religioses, sense ingerir-se en els assumptes interns de cada tradició, puguin donar suport als discursos humanistes que afavoreixen la tolerància i el diàleg dins cada tradició religiosa i conviccional. Com deia en Raimon Panikkar, les religions (i conviccions, podem afegir) són massa importants per deixar-les només en mans dels religiosos.

La UNESCO considera la religió com una expressió de la cultura i la diversitat religiosa i el diàleg interreligiós com a part de la diversitat cultural i del diàleg intercultural, respectivament. En efecte, les Nacions Unides consideren les religions com a part irrenunciable del patrimoni cultural comú de la humanitat. Una humanitat que vol sobreviure i viure cada cop amb més dignitat i plenitud, malgrat les dificultats, no pot permetre's el luxe de prescindir de les seves savieses tradicionals.

El diàleg interreligiós gaudeix de bona salut a escala internacional. Hi ha un gran nombre d'organitzacions interreligioses força dinàmiques. A banda del Consell del Parlament de les Religions del Món, que ja he esmentat indirectament quan hem parlat del Parlament de les Religions del Món, destaquem la Iniciativa de les Religions Unides, amb més de 850 organitzacions interreligioses arreu del món; i Religions per la Pau.

A Catalunya hi ha el Grup de Treball Estable de les Religions, format sobretot per representats oficials de les tradicions religioses, l'Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós i Interconviccional - AUDIR, una de les organitzacions més dinàmiques en el seu àmbit del sud d'Europa, la Xarxa Catalana d'Entitats de Diàleg Interreligiós, coordinada per AUDIR i que agrupa més de vint entitats de tot el territori de cultura catalana, cinc grups de diàleg interreligiós de barris de la ciutat de Barcelona que s'han creat com a resultat d’un programa municipal per promoure el diàleg entre creences i conviccions a la ciutat, i altres grups de diàleg interreligiós locals de diverses poblacions catalanes i que no figuren a la xarxa esmentada (Berga, Olot, Vilanova i la Geltrú, etcètera). Catalunya és, sense cap mena de dubte, la zona de l’Estat espanyol i del sud d'Europa més dinàmica i creativa en diàleg interreligiós.

Queda, tanmateix, molta feina per fer. Els recursos són escassos i la major part de la feina es fa, malgrat la clarividència i el compromís d'alguns polítics i tècnics de les diverses administracions, des d’una precarietat estructural que costa superar malgrat les bones intencions de tots. La veritat és que el diàleg interreligiós i interconviccional gaudeix d’una bona imatge, però poca cosa més. No figura entre les principals prioritats, que són, en la situació de crisi estructural en què vivim, fonamentalment les necessitats bàsiques (sostre, salut, educació, etcètera). Són necessaris més recursos per tal d’aconseguir que el diàleg interreligiós no sigui només una petita massa crítica, sinó que pugui penetrar, arrelar i créixer a l’interior de les diverses tradicions i conviccions. Tanmateix, però, el diàleg interreligiós té un potencial  immens per descobrir i pot esdevenir un aliat decisiu i imprescindible per resoldre socialment aquestes necessitats, tant si els estats liberals, com sembla, no se'n acaben de sortir, com si les alternatives polítiques i econòmiques al sistema prosperen.

Cal tenir en compte que el diàleg interreligiós i interconviccional és una tasca de tots. No es pot reduir a les autoritats religioses ni als fidels de les comunitats. Qualsevol ésser humà que tingui creences o conviccions està cridat a participar-hi i és benvingut a la taula del diàleg. El diàleg no exclou mai i si, arribat el cas, ho fa, és de manera transitòria preparant pedagògicament formes d’inclusió. Per aquest motiu, la tasca del diàleg entre creences i conviccions és una tasca sinèrgica i corresponsable, en què tothom té un paper important. Com més madur i ple és el diàleg més inclusiu es torna.

Dialogar és inevitable i ineludible en una societat plural i diversa com la nostra i com moltes societats del planeta. Es farà amb la paraula, amb l’acció, amb la creació artística, però també amb el silenci. Sovint es diu que de les tradicions religioses els qui més aviat i més profundament s’entenen són els espirituals i els místics. El diàleg interreligiós català plora, enguany, la mort de dues persones que van ser un exemple de diàleg silenciós i alhora immensament actiu. Es tracta del pastor mennonita José Luis Suárez i del swami hindú Bhakti Das. Vull confessar que em sento personalment agraït pel seu testimoni espiritual personal, però també que som molts els qui retem homenatge al seu compromís desinteressat en favor de la cultura del diàleg. Tots dos van saber acollir la diversitat i l’alteritat sense límits i contribuir a edificar un discurs de reconciliació, perdó i amor dins les respectives tradicions, discurs que van voler compartir amb altres tradicions a través de la seva participació freqüent en grups de diàleg i en iniciatives interreligioses. El seu exemple és un bell i lluminós fanal en la ruta del diàleg interreligiós català.

 

Francesc Torradeflot

Director de l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós

Comparteix aquest contingut