Oficina d'Afers Religiosos

Tercera edició del cicle “Quotidià i extraordinari. El menjar en les tradicions religioses”. Cicle organitzat per l’Oficina d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona dins de la Setmana de l'Alimentació Sostenible. Sessió inaugural: divendres 15 d’octubre de 2021 al Mercat de Sant Antoni (en col·laboració amb Espai Avinyó-Llengua i Cultura i Mercats de Barcelona). Conferència a la sessió inaugural del comissari del cicle, Dídac P. Lagarriga.

Jo sóc l’aliment,

jo sóc l’aliment.

Jo, que sóc l’aliment,

menjo aquell que menja l’aliment.

Taittiriya-upanisad III, 10, 6

Quan Raimon Panikkar (1918-2010) comenta aquest fragment de les Upanisad, escriu: “La llei del menjar és tan central que no tan sols totes les coses mengen sinó que tots els éssers es mengen els uns als altres, perquè el fet de menjar-se és símbol de la solidaritat de tot l’univers”.

El filòsof Emanuele Coccia (Itàlia, 1976) basa la seva reflexió en la vida que transmuta, transita i es metamorfosa per tots els cossos i assenyala precisament el menjar com “la gran trobada multièspecies”. Afirma: “Al menjar-se unes a les altres, molt més que en els seus llaços genealògics, les diferents espècies produeixen un món fet de la mateixa carn, quelcom unitari i interdependent. Al menjar, és a dir, al traspassar les pròpies fronteres, constitueixen una comunitat universal”. Aquesta comunitat universal, segueix Coccia, es compon sempre de moviment i desplaçaments, on “el fet que siguem obligats a menjar, i a menjar el cos d’altres espècies, significa que els éssers vius no poden limitar-se a cohabitar els uns amb els altres. Cap espècie pot limitar-se a habitar el seu propi cos. Es veu obligada a entrar a la casa carnal de l’altre, a ocupar-la, a integrar-s’hi, a esdevenir el cos de l’altre, la carn d’altres espècies. No fem més que migrar, transmigrar o, a la inversa, en el cas de ser menjats pels altres, esdevenir la casa d’altres individus i espècies”.

Així, Panikkar des de les tradicions religioses i Coccia des de la filosofia secular i el seu darwinisme portat a les màximes conseqüències arriben a conclusions semblants, que és precisament el que canta el vers mil·lenari de les Upanisad: “Jo, que soc l’aliment, menjo aquell que menja l’aliment”.

Què són les religions? O què són també, i principalment, les religions? Una manera col·lectiva de celebrar, venerar, ritualitzar i agrair aquesta llei còsmica del menjar, aquesta “solidaritat de tot l’univers” que diu Panikkar, aquesta “gran trobada multiespècies” que assenyala Coccia. Les religions són maneres col·lectives de no entrar en pànic davant del que pot semblar atroç, absurd, injust d’aquest menjar-nos els uns als altres. Són maneres de confiar que aquesta llei irrevocable té un sentit i, fins i tot, són expressions que proven de trobar-hi explicacions.

Dic col·lectives i no comunitàries perquè cal diferenciar-ho: dins d’aquestes maneres col·lectives hi ha un ventall plural de comunitats, algunes més grans, altres petites, o més al marge, unes amb la voluntat d’excloure i apropiar-se del missatge, etcètera. Però en els inicis qualsevol text o missatge sagrat no busca una comunitat ja constituïda, sinó col·lectivitzar el missatge, la revelació, la inspiració. Després apareixen i es formen les comunitats, totes elles integrades per individus que, com anuncia Coccia (i, en general, els ensenyaments de les tradicions religioses), sempre som “quelcom més”. Aquest quelcom més ens lliga i vincula a la resta del vivent, del món, tant de manera material com espiritual, generant el teixit orgànic. Una consciència ecològica que es troba en els fonaments i la gènesi de les religions i, sobretot, en aquest fet quotidià i extraordinari a la vegada que és el menjar.

Què mengem, com mengem, quan mengem, amb qui mengem, com reverenciem i agraïm el que mengem, com cuinem, amb qui compartim allò cuinat, com tractem els éssers vius que ens menjarem… Són regulacions més o menys rígides, però sempre presents, en aquestes maneres col·lectives de celebrar la vida que anomenem “religions”. Una etiqueta amb múltiples definicions i que engloba, d’una manera general, aquells intents d’entendre i de viure el que es considera “sagrat”. I què és sagrat? Allò prou important.

En el món d’avui immers en l’emergència climàtica i una crisi social d’abast global propostes com “sostenibilitat”, “comerç just”, “proximitat”, “ecològic”, “saludable”, etc. totes elles relacionades amb l’alimentació són utilitzades per la indústria alimentaria d’una manera sovint frívola i tergiversada com esquers comercials, però també el que s’anomena “consum conscient” pren cada vegada més força. Tot el que anomenem “conscient”, “conscienciar”, “prendre consciència” tradicionalment pertany al món de les religions, encara que avui s’utilitzi en el llenguatge polític o bé en el psicològic i terapèutic. Però és aquest cultiu de consciència, de menjar amb consciència sent conscients que alhora som aliment, quan trobem els ponts amb les religions.

El cicle “Quotidià i extraordinari”, que ja va per la tercera edició, vol mostrar la diversitat religiosa en aquests vincles amb l’alimentació. I ho fa amb el menjar però, principalment, amb la cuina, per això els principals protagonistes són cuiners i cuineres. Com va escriure Alan Watts (1915-1973), el pensador i divulgador de les religions orientals a Occident, “les vides del que ens mengem mereixen la nostra reverència i per tant s’han de cuinar bé. Les cuines haurien de ser com els rituals d’un sacerdot en un temple”. En aquest sentit, no estem parlant d’estrelles Michelin, sinó de les estrelles naturals, còsmiques: aquesta hauria de ser la nostra valoració, una cuina horitzontal i reverencial, atenta i present, oberta en el sentit més ampli, una cuina, en definitiva, que reverbera amb el cos, la terra, el cosmos.

Obres citades:

• Raimon Panikkar, Iniciació als Veda, Fragmenta, Barcelona, 2018.
• Emanuele Coccia, Metamorfosis, Siruela, Madrid, 2021.
• Alan Watts, Sencillamente así, Kairós, Barcelona, 2021.

Dídac P. Lagarriga (comissari del cicle)