Imatge i religió. Un debat obert
La concepció occidental de la religió s’ha construït principalment a partir de les anomenades religions del llibre (judaisme, cristianisme i islam). Aquestes religions tenen en comú, entre altres aspectes, el fet de basar-se en un text sagrat que presumiblement transcriu per escrit la paraula divina, en alguns casos revelada a través de la figura del profeta.
La importància concedida a Occident al llibre sagrat i a la paraula escrita, i els incomptables debats hermenèutics al voltant dels límits en la interpretació de les escriptures santes, ens han fet menystenir, però, el paper decisiu que juguen les imatges i la visualitat en qualsevol forma d’experiència religiosa –també a l’interior de les religions del llibre.
Cada religió determina el que en antropologia anomenem un determinat règim de visualitat. El concepte de règim de visualitat fa referència als paràmetres culturals i socials que determinen què pot ser vist i representat, i de quina manera. També determinen les implicacions d’aquests actes de visió.
Així, trobem certes religions que accepten (i inclús esperonen) la representació iconogràfica d’allò sagrat. D’altres la prohibeixen o hi posen condicions. Les primeres solen rebre el nom de religions iconofíliques (o idòlatres, si bé aquest terme és sovint emprat en sentit despectiu), mentre que les segones s’anomenen religions iconoclastes. Cal precisar, però, que la frontera entre unes i altres és sovint borrosa. Tornem a l’exemple de les religions del llibre: certes branques del cristianisme prohibeixen la representació de Déu o de l’esperit sant, però en canvi demostren una gran creativitat visual en relació amb la representació de sants o màrtirs. Segons alguns estudiosos, l’islam no prohibeix la representació del profeta, sinó tan sols “l’adulació” de la seva imatge. D’altra banda, trobem representacions d’allò sagrat en pràctiques religioses molt diverses, des de les religions australianes fins a les cultures amazòniques, passant pel mal anomenat “art africà”. Algunes d’aquests representacions segueixen patrons estètics figuratius; d’altres són, almenys als nostres ulls, de caràcter abstracte.
El que resulta més interessant a l’hora d’explorar les interseccions entre antropologia visual i antropologia religiosa no és només determinar com es representa la divinitat (en el cas que ho faci), sinó quina és la relació que manté la representació de la divinitat amb l’entitat que la imatge presumiblement representa. I aquí ens topem amb la paradoxa principal de la imatge religiosa: les imatges religioses són religioses no només perquè representen allò diví, sinó perquè d’una manera o altra participen o s’identifiquen amb l’ésser representat (almenys en el context del ritual). Si l’acte d’adoració de les imatges té sentit és perquè existeix una relació de continuïtat o d’immediatesa entre la imatge i el que representa. Això permet entendre que les imatges religioses estiguin dotades d’una forta subjectivitat i que siguin sovint tractades no pas com a objectes sinó com a quasi-persones. També, que s’hagin fet tants esforços per destruir-les.
L’acte de “veure-hi” i de ser vist també té una gran importància en l’àmbit religiós. És habitual sentir històries sobre visions o aparicions. Déu és sovint representat com un ull, i de les bruixes i els bruixots es diu sovint que tenen “doble visió”. El xaman pot veure-hi en el món dels somnis i dels avantpassats, i sovint els oracles són individus que poden veure-hi “més enllà” (per això a l’antiga Grècia es representaven sovint com a persones cegues). Mirar, en l’àmbit religiós, significa estar en contacte amb allò diví, alterar d’una manera o altra la visió ordinària.
L’àmbit de la visualitat i la imatge dins de la religió està en plena transformació. Al manteniment de pràctiques antigues (com la construcció d’altars o l’ús d’estampes com a amulets contra el mal d’ull) s’hi sumen ara noves formes de cultura visual. Molts creients fan ús de les noves tecnologies per relacionar-se entre si i amb el més enllà. Els rituals són filmats i sovint compartits a través de les xarxes socials. Han aparegut nous rituals en línia. No és escabellat pensar que aviat podrem assistir a rituals religiosos amb ulleres de realitat augmentada.
Per tant, és més urgent que mai repensar allò religiós des dels estudis de la imatge i viceversa —repensar la imatge i les relacions que mantenim amb allò visual a partir de l’experiència religiosa.
En els apartats següents ens endinsarem en aquestes qüestions a partir de dos casos concrets: l’ús de les imatges en l’hinduisme i en les anomenades religions afroamericanes.
EL CAS DE LA RELIGIÓ HINDÚ
La religió eterna (Sanathana Dharma), anomenada així per alguns dels seus seguidors, és un dels noms amb el qual es coneix l’hinduisme. No obstant això, originàriament l’hinduisme consistia més aviat en un conjunt fragmentat de creences i pràctiques que van néixer a partir de l’intercanvi cultural entre diferents pobles del subcontinent indi durant segles. Va ser a partir del segle XIX —i amb l’ocupació colonial britànica— que aquestes pràctiques sagrades es van catalogar sota el nom d’hinduisme, el qual feia al·lusió a les religions no abrahàmiques que es trobaven més enllà del riu Indus (deixant de banda el budisme i el jainisme). Malgrat la seva diversitat, totes les tradicions hindús reconeixen un origen comú en els textos sagrats anomenats Veda, un terme que significa ‘coneixement’, els quals van ser revelats pels déus a la humanitat com a ensenyaments.
Des de la perspectiva hindú, l’ésser humà viu en una il·lusió anomenada maia que ens impedeix veure la realitat. Els nostres sentits són enganyats pel món material. De fet, la mateixa paraula veda prové d’un terme indoeuropeu relacionat amb el verb veure, de manera que estableix un nexe entre els sentits i la capacitat de descobrir la veritat absoluta personificada en la figura de Déu. Per aquesta raó, la visualitat i la mirada en l’hinduisme tenen un caràcter sagrat i ens permeten entendre quin és el règim de visualitat hindú que envolta el culte a les imatges religioses.
A diferència d’altres religions, l’hinduisme és una religió iconofílica (és a dir, la imatge hi té un paper central). La capacitat creativa per interpretar amb imatges els textos sagrats i Déu és potencialment inesgotable. És cert que hi ha uns models iconogràfics clars que estableixen com s’ha de representar correctament el déu Shiva, Ganesha o una de les múltiples formes de Vishnu. Ara bé, els límits d’aquestes convencions són fluids. Des de la representació a través d’escultures, passant per la fotografia i el cinema, i fins i tot les imatges realitzades mitjançant noves tecnologies, la imatge dels déus hindús és polifacètica, canviant i ubiqua. Així, les imatges de l’hinduisme habiten l’espai domèstic, el temple i fins i tot l’espai d’internet. Això no els resta capacitat per a actuar com un vehicle veraç i fiable per acostar-nos a la deïtat.
Un concepte clau per entendre per què la representació de les divinitats és tan popular en aquesta religió és el concepte del darshan. El darshan es tradueix literalment com a ‘visió’. Al·ludeix a la contemplació d’una cosa sagrada, ja sigui una escultura, un objecte o un lloc considerat com a sagrat, o una persona venerada. Ara bé, l’acte del darshan es refereix sobretot a la contemplació d’un ídol, és a dir, d’una imatge de déu. És, en sentit estricte, un intercanvi creuat de mirades entre el devot i déu com a imatge. Perquè aquest encontre es produeixi, tots dos han de tenir la intenció de mirar l’altre. Aquest component intencional és clau: així, les escultures s’expliquen sovint per una voluntat de déu de materialitzar-se en una escultura comprensible per a la ment humana. En definitiva, el darshan és una benedicció transmesa a través dels ulls.
Com hem dit, l’hinduisme avui és practicat arreu. A Barcelona, per exemple, té lloc el Ratha Yatra, un dels principals rituals públics hindús en honor al senyor Jagannath (avatar de Krishna), organitzat per ISKCON Barcelona. El ritual “original” es realitza a Orissa, Índia, i consisteix en una processó de carros en què es porten tres escultures: la de Jagannath i les dels seus dos germans, Balabhadra i Subhadra. Aquesta processó tenia originalment la funció de portar el darshan a les persones que no tenien accés al temple. De manera similar a les processons catòliques, el Ratha Yatra busca impressionar les persones assistents amb una profusa decoració dels carros, de la música i de tot allò que envolta les escultures sagrades. Nombrosos assistents hi participen de manera voluntària, en moltes ocasions amplificant la seva experiència a través dels telèfons mòbils per capturar aquest ritual religiós i compartir-lo en streaming a temps real amb amics i familiars que habiten en altres parts del món. En el context de diversitat cultural de Barcelona, aquesta trobada pot semblar un fet menor o fins i tot una raresa, però per a l’hindú practicant és un moment de benedicció i celebració veritable del qual es diu que basta ser-ne testimoni visual per “imbricar” el seu destí amb Krishna per a tota la vida. Aquest esdeveniment és una mostra de com la “religió eterna” ha estat capaç d’adaptar-se amb èxit a la modernitat i als contextos migratoris dins i fora de l’Índia. Avui podem afirmar que l’hinduisme ha aconseguit superar fronteres físiques i tecnològiques, i amb això el règim de visualitat hindú ha adquirit una transcendència en la cultura visual contemporània.
EL CAS DE LES RELIGIONS AFROAMERICANES
El terme religions afroamericanes fa referència a un conjunt de pràctiques sagrades que van emergir a l’Amèrica Llatina i al Carib com a resultat de l’encontre (tot sigui dit, traumàtic) entre diferents corrents culturals: els rituals de les poblacions indígenes autòctones, les religions d’origen d’africà aportades pels esclaus i el catolicisme. A aquestes influències se n’hi van sumar d’altres, com ara l’espiritisme, l’orientalisme i diverses formes d’ocultisme. Algunes d’aquestes religions són l’anomenada santeria cubana, l’umbanda, el vudú, l’espiritisme dominicà o porto-riqueny, o el culte a María Lionza (Veneçuela).
Sens dubte, una de les característiques principals d’aquests cultes és la importància de les imatges i de la visió com a mitjà per entrar en contacte amb les divinitats. Alguns autors i autores suggereixen que la preeminència de les imatges es deu, almenys en part, a les característiques mateixes del procés evangelitzador. L’anomenat Nou Món era un territori on es mesclaven individus provinents d’àmbits culturals molt diversos i, per tant, que parlaven llengües diferents. Davant la dificultat d’entendre’s a partir de les paraules, les imatges haurien servit per bastir una base simbòlica comuna.
Sigui com sigui, aquestes religions es basen en una forta creativitat visual (Canals, 2017). Les imatges de les divinitats són reinventades una i altra vegada. Els altars són expressions gairebé artístiques fetes de colors, figures i ofrenes de tota mena. Els artistes i artesans vinculats al culte fan obres d’art sobre les divinitats. Hi ha blogs, pàgines web i infinitat de comptes a les xarxes socials en què es poden trobar imatges dels esperits que formen els panteons espirituals.
Aquesta creativitat visual pot resultar sorprenent als ulls occidentals. Nosaltres tendim a pensar que una imatge divina és més ”vertadera” com més s’assembla a un model “original”. El que veiem en aquests cultes és que, si bé hi ha uns patrons representatius genèrics, les imatges esdevenen “vives” i “efectives” des d’un punt de vista religiós no quan copien models preestablerts, sinó quan en fan de nous. La creativitat visual és un mitjà d’accés a les divinitats.
D’altra banda, aquests cultes atorguen una gran importància a la visió. Els creients afirmen veure les divinitats en certs moments, i els somnis tenen també una funció determinant com a mitjà de comunicació amb el més enllà.
Les religions afroamericanes són àmpliament practicades a Catalunya, si bé de manera sovint molt discreta i gairebé clandestina. Els altars solen tenir un caràcter domèstic i les cerimònies es fan majoritàriament en llocs privats. Això contrasta amb la naturalesa pública de molts d’aquests rituals a l’Amèrica Llatina i el Carib. Molts creients alternen el treball amb altars físics amb l’organització de rituals en línia. De fet, tots dos mons (en línia i fora de línia) es troben cada cop més entremesclats.
En resum, les imatges i les mirades representen un paper clau en les religions afroamericanes, fins al punt que la creativitat visual i el fet de veure-hi i de ser vist apareixen com dos factors essencials en el desenvolupament dels rituals, tant a Amèrica com en l’experiència migratòria.
CONCLUSIÓ
Les imatges tenen un paper cada vegada més determinant en les pràctiques religioses. L’hinduisme i les religions afroamericanes, dues religions diferents que tenen tanmateix molts punts en comú, en són un bon exemple.
Cal no deixar de banda les imatges (i en especial la cultura digital) a l’hora d’estudiar com diferents cultures es relacionen amb allò sagrat. Els altars, per exemple, són fotografiats i compartits a les xarxes socials. Hi ha programadors que utilitzen la intel·ligència artificial per animar les imatges religioses o celebrar rituals a distància. L’actual règim de confiança en la imatge dins de l’esfera religiosa ens demostra que, en contra del que vaticinaven les tesis secularistes, la religió no ha desaparegut de la societat moderna.
En resum, dins d’una ecologia visual cada cop més complexa i intensa, cal fixar-nos, ara més que mai, en com allò sagrat es vehicula com a imatge —i, al revés, com les imatges poden adquirir una dimensió transcendent.
Nota: Aquest article científic forma part del projecte Visual Trust. Reliability, accountability and forgery in scientific, religious and social images (2021-2026). Aquest projecte ha rebut finançament de l’European Research Council (ERC) en el marc del programa Horizon 2020 Research and Innovation Programme (grant agreement No. 101002897).
Volem agrair el suport de l’associació ISKCON i de tots els practicants de les religions afroamericanes a Catalunya que ens han ajudat en aquesta recerca.
Dr. Roger Canals (Phd)
Professor Agregat / Associate Professor
PI ERC-Consolidator Grant: Visual Trust. Reliability, accountability and forgery in scientific, religious and social images (2021-2026)
Juan Francisco Cuyás
PhD Candidate
ERC-Consolidator Grant: Visual Trust. Reliability, accountability and forgery in scientific, religious and social images (2021-2026). PI: Roger Canals (PhD)
