Oficina d'Afers Religiosos

L’Oficina d’Afers Religiosos (OAR) col·labora amb el cicle "Trànsits" organitzat pel Museu de la Música de Barcelona. En aquest cicle de converses, concerts i litúrgies s'explora el paper que té la música en la pràctica religiosa i la vida espiritual de diverses comunitats religioses presents a la ciutat de Barcelona.

L’OAR va començar la col·laboració amb el Museu de la Música de Barcelona, com fa des del 2019 amb altres institucions culturals de la ciutat, a través de cicles sobre temes que afecten transversalment diverses tradicions religioses. Aquest cicle, “Trànsits, la música de la l’esperit”, no es tracta només d’una programació de concerts, sinó de facilitar l’assistència, la participació i la compartició d’un conjunt de pràctiques vives.

QAWWALI. LA MÚSICA DEL SUFISME

El músic, islamòleg, doctor en filologia àrab i especialista en mística sufí Halil Bárcena conversà sobre el fet musical i el fet espiritual entorn del sufisme pakistanès i el qawwali amb Hasnat Hashmi, advocat i practicant del sufisme de l’associació islàmica Minhaj al-Qur’ân de Barcelona, part de la confraria (tarîqa) Qâdiriya.

El qawwali és una de les expressions musicals més clarament associades a l’islam al subcontinent indi. Entès com un cant de lloança que impulsa el trànsit de la unió amb Déu, configura un dels rituals devocionals fonamentals de les comunitats sufís del Panjab, tant al Pakistan com al nord de l’Índia. Aquest gènere musical consisteix en el cant de poesia provinent de la mística sufí per part de cantants solistes —els qawwal—, que en general són acompanyats de tabla, harmònium i un instrument de corda pinçada sobre un entramat rítmic que suggereix la repetició constant del nom de Déu —el dhikr—, en un camí que porta a l’èxtasi els oients i participants: una festa per a l’ànima i els sentits.

Halil Bárcena i Hasnat Hashmi van estar d’acord a constatar que “qawwali no només és una manifestació musical, sinó que a través d’ella també es pretén dir alguna cosa”. De fet, el nom qawwali (قوالی) ve del verb àrab qaul (parlar); els cantants —tot homes— reben el nom de qawwal (قوال).

Hasnat Hashmi va explicar que inicialment, durant la infantesa, “escoltava el qawwali no des del punt de vista religiós” sinó simplement perquè li agradava la música, però en la seva joventut, en el creixement cap a la maduresa, va començar a comprendre el missatge que transmet aquesta música. Segons ell ,“el qawwali és un instrument: has de saber utilitzar-lo bé per poder comunicar-te. És un instrument religiós: el qawwali et permet connectar amb Al·là”.

Halil Bárcena va comentar que “la música qawwali té moltes dimensions, no només és per ser escoltada sinó també per ser vista i participada, perquè el qawwal no només canta amb la veu, sinó també amb el cos, amb les mans”. És una música que neix en un context ben concret de llocs de trobada sufí, de commemoració d’aniversaris o de mort de mestres, en la mort d’amics o familiars, etc. Aquest és el lloc propi del qawwali que s’ha adaptat als escenaris.

Hasnat apunta que “la música qawwali no té un pentagrama, una rigidesa, una forma codificada”. I afegeix que “el mestre qawwal vol commoure el públic i repetirà el que li sembli en funció de la resposta i la vibració espiritual que rebi del públic, que domina el tempo. Es viu el moment. La repetició genera un hàbit, i l’hàbit desemboca en un estat”. Un teòleg persa deia que “a la cambra del cor s’entra per la porta de l’oïda”. La gratitud del públic es fa evident. Hi ha una manera tradicional d’expressar la gratitud, llançant diners als músics (lluny de ser un acte materialista, expressa la voluntat de renúncia al món material) o bé dolços.

També incorpora melodies amb una sola lletra, amb alteracions de veu, com es fa en la música flamenca. Es juga molt amb la poesia, les paraules, en persa, àrab, panjabi, urdú o hindú, sempre recordant el trànsit i la mort en el sufisme. En el context pakistanès, la persa es considera una llengua culta. Cal tenir en compte que no totes les músiques sufís són iguals, el qawwali té una intenció d’impacte, d’arribar a tocar fibres molt personals o sensibles de la persona.

Tots dos comenten que “el qawwali, en moltes ocasions, posa música als grans autors de la poesia persa”. Per exemple, els poemes de: Jalal-ad-Din Muhammad Rumi (poeta islàmic-persa del segle XIII. Els poemes i odes amoroses d’aquest autor són musicades i cantades) i Allama Muhammad Iqbal (poeta, pensador i filòsof persa-urdú del segle XX, com un despertador de consciències). Halil afirma que “s’està musicant la millor poesia, i aquesta té un simbolisme molt concret. Es pensa en imatges poètiques i en ritmes sonors, que permeten moltes capes, molts nivells d’interpretació”. És un llenguatge sovint ambigu, que té diferents finalitats: trencar la lògica mental de la persona que escolta, per exemple. S’ha de conèixer la naturalesa simbòlica per entendre del tot el qawwali.

A continuació, a la Sala 4, Alicia de Larrocha, de L’Auditori es va presentar el concert a càrrec del reconegut conjunt Shuaib Aftab Qawwal, que va oferir al públic assistent l’oportunitat d’endinsar-se en aquest univers sonor tan ric. Shuaib Aftab Qawwal és un conjunt reconegut internacionalment en la tradició del qawwali. Està dirigit per Shuaib-Aftab-Ahmad Mushtaq, músic sufí de la tradició khayal i qawwali i setena generació del gharana de Gwalior, format sota el mestratge d’Ustad Sher Ali Meher Ali, amb els seus germans i nebots.