[NOTES DEL PROGRAMA, EXTRETES DEL WEB DE L'AUDITORI]

Una lila gnawa no és un concert convencional, sinó un ritual nocturn de llarga durada i fortament codificat en què la música, la dansa, els colors, les olors, els sabors, les pregàries i les invocacions s’entrellacen per acompanyar i propiciar processos d’alliberament espiritual.

En aquesta ocasió, es prolongarà fins a les dues de la matinada, però habitualment una lila pot durar una nit sencera o, fins i tot, diverses nits. De fet, el mot lila, en darija (àrab marroquí), significa literalment “nit” (referit a una nit en particular): una lila gnawa és, per tant, una celebració nocturna gnawa.

La paraula gnawa, per la seva banda, designa alhora un estil i un repertori musical, una comunitat transnacional i el conjunt de pràctiques rituals i culturals que aquesta comunitat reconeix com a pròpies.

La música gnawa, tradicional del Magrib i reconeguda per la UNESCO com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, es caracteritza pel seu conjunt distintiu d’instruments. El principal és el guembri, un llaüt baix de tres cordes que interpreta la melodia mentre la pell que recobreix la caixa de ressonància serveix també de percussió; l’acompanyen els ostinatos rítmics de diverses parelles de karkaba, unes castanyoles metàl·liques dobles, i, eventualment, la introducció rítmica d’un gran tambor anomenat tbel, percudit amb dues baquetes.

El maalem (líder del grup, intèrpret de guembri i veu solista) i els seus koyo (companys que canten, ballen i toquen karkaba) entonen, en alternança responsorial entre solista i cor, cants que lloen Al·là i el profeta Mahoma i evoquen figures exemplars, sants i esperits. Les cançons gnawa solen començar amb el guembri tocant sol; un cop hi entren les karkaba i les veus, diverses variacions de tempo i intensitat condueixen a una acceleració i a un crescendo progressius que estimulen el moviment i, alhora, simbolitzen i afavoreixen la catarsi.

Avui, la música gnawa es practica tant al Marroc com arreu del món, en configuracions tradicionals i en projectes de fusió, amb significació espiritual i com a expressió creativa. En la majoria dels casos, les fronteres entre art i espiritualitat, entre tradició i exploració, són fluides i complexes, com la mateixa comunitat gnawa.

Originàriament descendents d’esclaus deportats de diverses regions d’Àfrica centreoccidental cap al nord del continent entre els segles VIII i XIX, els gnawa es consoliden al Maghrib cap al segle XVI, construint amb el temps una xarxa de comunitats heterogènies disseminades pel Marroc i els països veïns i, amb els recents processos migratoris, també a grans ciutats d’Europa i de la resta del món. A Barcelona, on la comunitat d’origen marroquí és una de les més nombroses, els músics gnawa són actius des de fa una trentena d’anys i, a més d’actuar als escenaris, celebren cerimònies comunitàries com la lila.

Cada lila és única, i la seva duració i seqüència ritual poden variar, però hi sol haver una estructura general. S’inicia amb l’aada, un acte d’obertura que comença a l’exterior amb tbel, karkaba, cants, danses i espelmes; un cop el públic ha estat acompanyat cap a l’interior, els músics ocupen l’espai ritual, fan invocacions i entonen els Wled Bambara, cants que rememoren els seus orígens africans.

Durant la part central de la cerimònia, que pot prolongar-se diverses hores, se succeeixen diferents etapes dedicades als mlouk, set famílies d’entitats espirituals, cadascuna associada amb elements específics com ara el repertori, el perfum i el color, fàcilment identificables pels draps situats al centre de l’espai o portats per les persones que hi accedeixen. En aquesta fase de la cerimònia, els ritmes i els moviments poden esdevenir frenètics, i no és infreqüent presenciar crits, plors i episodis de trànsit, que contribueixen a alliberar els participants dels seus patiments.

Quan la lila s’aproxima al final, l’ordre es restableix progressivament a mesura que el ritme de la música decau; després d’una breu cloenda, que pot incloure cants col·lectius, pregàries, agraïments i distribució d’aliments, els participants abandonen l’espai gaudint d’un renovat estat de salut, pau i serenor.

Ilaria Sartori

Etnomusicòloga