La contradicció com a criteri: transcendir i transgredir
En l’actualitat el prefix trans ocupa un espai quotidià, del transgènere a la transreligió o el transhumanisme. Entès com anar més enllà de l’establert, la idea, però, no és nova: si mirem les cosmovisions i religions tradicionals, moltes d’aquestes qüestions ja s’hi plantegen. L’ésser humà sembla no resignar-se a la seva finitud corporal.
Tant la transcendència com la transgressió, dos termes intemporals, continuen interpel·lant-nos. Si pensem en dos àmbits, l’espiritual i el material, podríem emparentar la transcendència amb el primer i la transgressió amb el segon. Però, en realitat, ambdós termes, com tot allò que conté el prefix trans, impliquen la noció de moviment, d’una força que empeny.
Així doncs, transcendència i transgressió es contradiuen entre si? Simone Weil va escriure que “la contradicció amb la qual topa l’esperit és el criteri del real”, i és en aquesta contradicció que, si l’utilitzem com a criteri d’indagació, podem entreveure alguna cosa més àmplia. El mateix prefix trans ens porta a anar més enllà de la lògica binària.
Pensem, per exemple, en el suposat binari vida-mort. Les religions, tradicionalment, s’han ocupat de trencar aquesta dualitat amb la transcendència, mentre que altres àmbits, com els diversos utopismes ideològics, ho han fet amb la transgressió: en tot hi rau l’inconformisme. I si en l’àmbit religiós sovint la transgressió es veu com a heretgia, els inicis fundacionals de la majoria de tradicions espirituals es basen en aquesta transgressió (de valors, de paradigmes) que busquen la transcendència.
Reflexions i pel·lícula
En aquest acte del dissabte 15 d’octubre i titulat explícitament “Transcendir, transgredir” i emmarcat dins de la Biennal de pensament, volíem, fins i tot, transcendir i transgredir el pensament: no fer un acte purament reflexiu, de debat intel·lectual o acadèmic, sinó incloure-hi altres narracions.
La primera part va ser una conferència de l’antropòleg Carles Salazar en què, més enllà d’oferir-nos un discurs tancat, ens va plantejar hipòtesis: d’on ve aquesta religiositat que veiem, des de sempre, sorgir a tots els racons del planeta? És una disposició natural, biològica? Podem viure sense reconèixer-la? Què ens empeny, profundament, a transcendir i a transgredir?
El llenguatge poètic és el més emprat per articular aquestes nocions de transcendència i transgressió, una transgressió que comença per fer-ho amb el mateix pensament discursiu i prosaic. Poetes vèdics, taoistes i grecs, el llenguatge del Buda o dels profetes semítics i les místiques que se’n deriven tenen en comú aquest recurs al llenguatge poètic. Per això ens semblava important que la segona part de l’acte comencés amb la projecció de Les dormants, un poema audiovisual del cineasta Pierre-Yves Vanderweerd, que després de la projecció va explicar més detalls de la seva obra acompanyat de l’antropòloga Sandra Anitua.
Les dormants ens parla d’homes i dones que es mouen en el terreny on transcendència i transgressió es donen la mà: dos mons que poden ser un de sol (el dels absents i el dels vius) i també entre dos estats de consciència, el de la vigília i el del somni. A partir d’un ús de la tecnologia que busca tornar a trobar l’encís de l’experiència física (per exemple, utilitza la pel·lícula analògica per copsar millor l’ambivalència i una càmera sense zoom per apropar-se a les persones que filma), Vanderweerd ens va oferir una manera d’aproximar-nos a les qüestions formulades per Salazar d’una manera poc habitual per a un debat, però precisament per això amb sintonia amb el que volíem des de l’inici: una trobada per tastar, pensar, poetitzar, l’existència.
Dídac P. Lagarriga
Comissari de l'activitat "Transcendir, transgredir. La tecnologia com a modeladora d’utopies i espiritualitats"
