L'ENTREVISTA | Juan José Tamayo: “S’ha de protegir la llibertat religiosa però també exigir democràcia i igualtat de gènere a les organitzacions religioses”

Entrevistem al Doctor Juan José Tamayo*, teòleg, sociòleg, filòsof i professor emèrit de la Universitat Carlos III de Madrid, de llarga trajectòria acadèmica i activista. Activista, diem, perquè és un crític dur i sense tabús de l’actual institució de l’església catòlica i d’altres religions majoritàries, en quan a democràcia i perspectiva de gènere. Advoca per unes institucions eclesiàstiques per a tothom però especialment per als més necessitats, en la línia de la Teologia de l’Alliberament.

Conversem amb ell a Barcelona, en el marc de la Jornada “Llibertat religiosa a Barcelona: estat de la qüestió”, que es va celebrar, ara fa un any, per fer balanç de l’estat del dret a la llibertat religiosa a Barcelona, recollint les aportacions de comunitats i entitats religioses i persones expertes. Com a ponent tenia encarregada la tasca de fer un recorregut pel reconeixement jurídic internacional de la llibertat religiosa, però va afegir una perspectiva de “deures” també, incidint en la necessitat d’exigir democratització i igualtat de gènere a les institucions de qualsevol confessió.

Durant la jornada “Llibertat religiosa a Barcelona: estat de la qüestió”, va fer un recorregut per les lleis des dels principis de les religions. Segons vostè, la llibertat de culte està a la mateixa base de les religions. Per què llavors aquesta llibertat és inexistent en molts llocs del món?

Les religions sorgeixen com a propostes de valors morals per fomentar la convivència i traduir cívicament les idees de transcendència i, per tant, es desenvolupen amb el pluralisme, la llibertat i el respecte per la diferència com a base. El canvi del diàleg a l’anatema i la contraposició entre les diferents religions es deu a la intervenció del poder en la gestió i l’orientació de les religions. Quan adquireix caràcter institucional, el poder s’apropia i l’utilitza com a arma en els conflictes que té amb d’altres poders. Sense negar que la religió té una vessant política irrenunciable, ha de mantenir una relació dialèctica amb ella. No pot estar al seu servei perquè llavors perd la raó de ser original: la relació directa amb la divinitat i el compromís ètic amb els més desafavorits.

Va ser molt contundent en les seves conclusions a la Jornada “l’estat espanyol protegeix la llibertat religiosa però no la igualtat de les religions”. Fins i tot va dir que “la Transició no va ser tal en quan a religió i que queden massa rastres del nacionalcatolicisme”.

Primer vull confirmar o assegurar que a partir de la Transició democràtica s’estableix la llibertat religiosa. No conec cap persona presa per les seves creences o pràctiques espirituals. Però estem molt lluny d’aconseguir la igualtat entre religions. M’explico: hi ha tres tipus de religions a Espanya, la catòlica que rep tot tipus de privilegis per part de l’Estat, les de “notori arrelament”, que també disposen de determinades prerrogatives a través d’acords directes, i les que, malgrat estan inscrites com a tal en els registres d’associacions, són considerades minoritàries i no tenen cap reconeixement especial.

Espanya és un dels exemples més flagrants de contradicció entre el pressuposat laïcisme i la realitat, molt propera encara al nacionalcatolicisme franquista. Hi ha milers d’exemples: fins fa tres anys els membres del govern signaven i juraven el càrrec davant d’un crucifix i de la Bíblia; l’exèrcit té un arquebisbe al seu servei; però el més greu, crec, és el tema del finançament. Com es pot parlar d’igualtat de les religions quan una d’elles, la catòlica, està rebent uns honoraris d’entre 250 i 280 milions d’euros a l’any a través de l’assignació tributària? Seguim sota una concepció nacionalcatòlica en l’imaginari polític i social.

Les religions minoritàries o de “notori arrelament” què reivindiquen?

Tenir privilegis com les majoritàries, però jo més aviat crec que a les religions de primera i segona classe els hi sobren tots els privilegis que l’Estat els concedeix i per tant l’igualació aniria per retirar-los-hi i no tant per atorgar prerrogatives a les minoritàries. Ja sé que per raons electorals això és quasi impossible, però elles mateixes, les grans, per coherència amb la seva ètica de la pobresa i la solidaritat hi haurien de renunciar.

La democratització i la feminització de les institucions religioses, de qualsevol confessió, li sembla que són deures imprescindibles per seguir gaudint de suport institucional?

La Constitució estableix que totes les persones espanyoles són iguals davant la llei, però en el si de les organitzacions religioses no existeix ni aquesta igualtat en la governança ni de gènere. Si s’exigeix a sindicats i altres organitzacions socials que siguin democràtiques i no sexistes (requerint plans d’igualtat de gènere, per exemple), per què no a les institucions religioses?

Les ciutats són els espais on es practiquen els cultes i els ensenyaments religiosos, però què pot fer una ciutat per fer realitat aquesta democratització i feminització?

Doncs el mateix que dic per l’Estat ho dic per la resta de poders polítics: han de vetllar perquè totes, i dic totes, les institucions es regeixin per principis democràtics i totes les persones membres d’aquestes institucions pugui exercir el dret a escollir els seus representants. No hi ha cap exclusió i per tant un ajuntament, que demana democràcia a les associacions de veïns i veïnes, a la gestió de les escoles, als clubs i a d’altres espais de la ciutadania, hauria d’exigir a les organitzacions religioses el mateix per finançar projectes. I encara haurien de ser més exigents pel que fa a la discriminació de la dona. Concretament, l’Església catòlica és l’organització més masclista i patriarcal de la societat espanyola. No permet l’accés de les dones als àmbits de la representació, ni del pensament, ni a l’espai del sagrat. La discriminació de les dones clama al cel.

Lògicament, s’ha de fer d’una manera pedagògica, però el finançament o la participació en els espais de decisió o de consulta municipals hauria d’estar condicionat a pràctiques democràtiques i no discriminatòries en el seu si.

Parlant de dones… l’any 2003, en una entrevista que li van fer a El País, ja parlava del sexisme de l’Església catòlica i utilitzava el desdoblament lingüístic “cristians i cristianes”. Era vostè un comunicador feminista “avant la lettre”? Com s’hi va posar amb el feminisme, per arribar a ser avui una de les veus de la teologia feminista?

Jo tinc una formació completament patriarcal, evidentment també pel que fa al llenguatge, però he tingut la sort que la meva parella és una teòloga feminista i des dels inicis em corregia el llenguatge sexista dels meus escrits, i em feia veure les contradiccions del patriarcat dins i fora les religions. Una segona experiència és la trobada, a principis dels anys 2000, un grup de filòsofes feministes em van convidar a unir-me a elles, al pensament feminista. Et diré la veritat: m’ho vaig estar rumiant perquè el patriarcat té això, et fa fer unes balances de pèrdues i guanys: per una banda temia perdre certs privilegis que t’atorga la masculinitat hegemònica, però per l’altra sabia que guanyaria en quant a coherència i justícia.

Vaig renunciar a uns privilegis que no em corresponien, només per ser home, i vaig conèixer i abraçar una nova vessant d’afectes, de sentiments, de la raó sensible i d’una manera de veure la vida menys rígida. Deixo de banda l’autoritat convertida en autoritarisme, la fraternitat, en nom de la qual s’ha comès tants crims i em passo a la fraternitat-sororitat, fins i tot en la manera de treballar, més col·laborativa i horitzontal. Ja són vint anys de la meva conversió al feminisme, fins a tal punt que estic preparant un llibre que probablement es dirà “Sóc un teòleg feminista”.

Tornant a la Jornada “Llibertat religiosa a Barcelona: estat de la qüestió” va proposar derogar totes les lleis i acords de l’Estat amb les diferents estructures religioses i començar de zero amb la creació d’un estat laic. En què consisteix exactament?

Sí, vaig fer diferents propostes: elaborar una llei de llibertat de consciència (inclosa la religiosa); un estatut de laïcitat per treure el protagonisme de les religions als espais laics; un model educatiu cívic, sense presència confessional a les escoles i centres educatius; i l’autofinançament de les institucions religioses. En definitiva, un estat laic on es vetlli per la democràcia i la igualtat de gènere a tot arreu i on les llibertats de tothom, creients o no, es garanteixin.

Un dels seus referents és el Papa Joan XXIII, i el seu Concili Vaticà II, amb el que pretenia precisament tornar l’Església a la gent, a la idea original del cristianisme. El Papa Francesc, l’actual, també és un referent per vostè?

Jo diria que per al Papa actual el Papa Joan XXIII és un referent, i vol recuperar l’esperit del Concili Vaticà II que es va quedar en paper mullat perquè els papes posteriors eren neoconservadors. D’entrada ja projecta imatges de l’Església diferents: parla de l’església de les perifèries, de l’església campament, de l’església dels pobres. Però sobretot, per a mi, la gran aportació del Papa Francesc és la crítica, dura de fet, al sistema econòmic neoliberal. Arriba a afirmar que és nociu a la seva arrel, no en les seves conseqüències només. És dels pocs dirigents polítics que critiquen també la globalització neoliberal.

Un altre element que crec crucial de les seves aportacions és el gir ecològic. Cap altre papat s’havia preocupat per l’ecologia. Amb l’encíclica “La cura de la casa comuna” sintonitza molt amb els moviments ecologistes i de defensa de la dignitat de la Terra.

Potser una tercera característica que valoro molt positivament és la crítica que fa al seu propi govern, la cúria romana. Però aquí també és on veig un dels grans dèficits: per molt que faci una crítica les accions de reforma que ha pres no són tant coherents: per fer canvis ha escollit una comissió completament interna, de cardenals que no tenen visió des de fora; tot segueix molt endogàmic. Cert també que té molts adversaris a dins, però així no aconseguirà que ningú renunciï a cap privilegi.

I seguint amb els dèficits, l’altre que em sorprèn també és la manca de perspectiva feminista, no ha fet cap, cap acció per permetre o afavorir la incorporació de les dones als àmbits del culte, en l’elaboració de la doctrina. Crec que segueix sent una persona molt clerical, jeràrquica i patriarcal.

Com es relaciona un teòleg progressista com vostè amb la resta de persones teòlogues catòliques però sobretot els/les d’altres religions?

Pel que fa als catòlics i les catòliques vam crear l’”Associació de teòlegs i teòlogues Joan XXIII”, amb unes idees progressistes, ecològiques i feministes comunes que ens ajuden a protegir-nos els uns als altres. I de fet en aquesta associació s’han afegit algunes persones teòlogues protestants.

Amb la resta de religions, jo mateix, per exemple, he creat un projecte de la teologia islamo-cristiana de l’alliberament. Em reuneixo amb col·legues musulmans i musulmanes d’arreu, amb els quals coincidim en que tota teologia s’ha de fer al servei de l’alliberament de totes les persones marginades i oprimides.

Existeix o té força la Teologia de l’Alliberament? No se’n sent parlar gairebé mai…

No només existeix sinó que afirmo que té força i està més estesa: va començar a Amèrica Llatina però ara mateix la trobem també a Àfrica i Àsia, i fins i tot a països del Nord global, en comunitats afrodescendents i altres. Es desconeix i sobretot té molts adversaris que anuncien la seva mort constantment. Però té molt vigor, mentre hi hagi comunitats marginades i precaritzades, existirà.

Transita vostè entre la creença i la crítica a les institucions religioses. En una ocasió va dir que la “religió és el sospir de la criatura oprimida, el cor de la societat sense cor”. Sense la religió no hi ha sospir? Hi ha alternatives laiques?

Jo plantejo més aviat la necessitat de fer convergir les diferents religions amb les organitzacions o persones no creients, al voltant de dos eixos: un “anti”, anticapitalista, anticolonial i antipatriarcal; i després un eix “pro”, una proposta de societat interreligiosa, interètnica, intercultural, en la que les diferències no siguin un obstacle per a la convivència. Molts moviments religiosos o no, tenen idees que poden ser comunes, integradores i allunyades del neoliberalisme excloent. Per exemple, el perdó en el catolicisme, la interdependència en el budisme, la comunitat i la comunió amb la natura del Pachamama o la identificació de les arrels en els afrodescendents… n’hi ha moltes més. No es tracta d’una coordinadora institucional sinó d’un projecte on cap persona sigui exclosa.

* Professor emèrit de la Universitat Carlos III de Madrid, director de la Càtedra de Teología y Ciencias de las Religiones Ignacio Ellacuría de la mateixa universitat, membre del Comitè Internacional del Fòrum Mundial de Teologia i Alliberament, i autor de més de seixanta llibres, l’últim titulat “Hermano islam” (editoral Trotta).

Article resum de la jornada.

Comparteix aquest contingut