María Pilar García Bossio és doctora en Ciències Socials per la Universitat de Buenos Aires (UBA) i investigadora postdoctoral de la Universitat Catòlica Argentina (UCA) i del Consell Nacional d'Investigacions Científiques i Tècniques (CONICET). Des del 2022, és consellera per l'Argentina a l'Associació de Ciències Socials de la Religió d'Amèrica Llatina. Amb ella conversem sobre la pluralitat religiosa i espiritual de l'Argentina, la comparació amb el cas espanyol i català i el model de l'OAR, com a model referent i inspirador.

Gràcies a una beca cofinançada per la Fundació Carolina i la Universitat Catòlica Argentina, va estar investigant en l’equip de l’ISOR (Investigacions en Sociologia de la Religió), on va centrar la mirada en la regulació estatal del religiós, com es construeixen formes de legitimitat, identitat, etc., una temàtica que articula els seus treballs previs a l’Argentina. Concretament, el seu estudi es basa no tant a escala dels grans relats d’estats centrals, sinó a escala “subnacional”, és a dir, de gestió més quotidiana, exemplificada amb les oficines o les direccions de culte de l’Argentina. És per això que durant la seva estada va estudiar els casos de la Fundación Pluralismo y Convivencia (escala estatal), la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya (escala autonòmica) i l’Oficina d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona (escala municipal-local).

• Com descriuries el context actual de la pluralitat religiosa i espiritual a l’Argentina? Quins models hi ha per gestionar aquesta diversitat des de les polítiques públiques?

A l’Argentina, solem distingir entre “diversitat religiosa” i “pluralisme religiós”. El pluralisme no és només reconèixer que existeix “el divers”, sinó també promoure el diàleg entre aquesta diversitat. Aquesta distinció ha estat útil per pensar polítiques públiques sobre la diversitat que no es quedin en el reconeixement formal, sinó que en promoguin activament la gestió.

En aquest aspecte, l’Argentina comparteix alguns punts estructurals en comú amb Catalunya, com ara una majoria catòlica i un creixement sostingut de persones no creients. Però la diferència més significativa amb Catalunya és que a l’Argentina la minoria principal està composta per altres religions cristianes, principalment, esglésies evangèliques, el creixement de les quals ha estat molt marcat en les últimes dècades. Això representa un desafiament en el panorama argentí, ja que qüestiona un “sentit comú catòlic”, que ha estat predominant històricament, fins i tot entre les persones no practicants. També ha crescut la visibilitat de religions de “matriu africana”, vinculades amb processos històrics com l’esclavització en temps colonials i amb una reintroducció més recent d’aquestes pràctiques religioses des del Brasil i l’Uruguai durant els anys seixanta i setanta. Encara que les seves comunitats són petites i es presenten poc a l’espai públic, atès que solen ser discriminades, aporten noves cosmovisions que desborden els marcs judeocristians, i, per tant, introdueixen nous desafiaments a escala institucional i social. En canvi, a Europa i a Catalunya la presència de l’islam és la que acostuma a generar els debats i els qüestionaments principals sobre un sentit comú religiós. A l’Argentina, tot i que hi ha comunitats musulmanes i jueves importants (sobretot a Buenos Aires), el desafiament més fort als marcs tradicionals prové dels evangèlics i les religions de matriu africana.

En termes legals, l’Argentina té una particularitat: existeix una llibertat religiosa reconeguda constitucionalment, però sense igualtat formal. La Constitució Nacional estableix que l’Estat sosté el culte catòlic apostòlic romà. Què significa sostenir? És una cosa difusa i oberta a interpretació: pot implicar suport econòmic, simbòlic o institucional. Malgrat això, el país ha legalitzat polítiques públiques que xoquen amb doctrines catòliques –com el matrimoni igualitari o l’avortament legal–, la qual cosa mostra una certa autonomia democràtica. No obstant això, continua existint una estructura legal que afavoreix l’Església Catòlica. Per exemple, és l’única que té garantida l’assistència espiritual a les presons, els hospitals i les forces armades. Les altres religions poden accedir a aquests espais, però només a través d’un diàleg específic. En alguns casos, hi ha experiències com pavellons evangèlics (especialment amb temes d’addiccions) o sinagogues a les presons (presó de Villa Devoto a Buenos Aires), però són excepcionals i vulnerables a canvis de gestió.

A més, qualsevol religió (llevat de l’Església Catòlica) que vulgui establir vincles formals amb l’Estat s’ha d’inscriure al Registro Nacional de Cultos. Aquest registre depèn de la Secretaria de Relacions Exteriors de la Nació, i té convenis per iniciar el tràmit d’inscripció amb autoritats locals. El seu funcionament es basa en un decret llei de l’última dictadura militar. Encara que el reglament és bastant genèric, a la pràctica, la seva obertura o tancament a la diversitat religiosa depèn molt de l’orientació del funcionari a càrrec.

Des del retorn a la democràcia, hi ha hagut un procés gradual d’obertura i respecte cap a la diversitat religiosa, tot i que encara persisteixen formes de discriminació. En el marc formal, continua sent el mateix des de fa dècades.

• Ens podries fer una comparació de la pluralitat religiosa i espiritual Argentina-Espanya?

Durant la meva recerca a Espanya, vaig entrevistar referents de tres escales clau: la Fundación Pluralismo y Convivencia (escala estatal), la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya (escala autonòmica) i l’Oficina d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona (escala municipal-local). Aquest esquema em va resultar familiar, ja que a l’Argentina hi ha estructures comparables: el Registre Nacional de Cultes a escala federal, les direccions de culte provincials i les oficines municipals de culte.

Per donar un marc, a l’Argentina l’estructura geopolítica es compon de diferents escales. En primer lloc, l’escala d’Estat Nacional; en segon lloc, 23 províncies i la ciutat de Buenos Aires, capital del país, que és ciutat autònoma i té una posició híbrida perquè té algunes característiques d’una província (té la seva pròpia legislatura, la seva pròpia constitució, etc.) i alhora és una ciutat (la gestió té moltes característiques municipals), i en tercer lloc, les oficines municipals de culte.

Un punt comú és que tant a l’Argentina com a Catalunya, per més que tenen històries molt diferents, hi ha un “catolicisme cultural” molt fort, que entra en tensió amb la idea de la laïcitat de l’Estat o amb la separació més secular de l’Estat i, alhora, amb la diversitat religiosa que comença a trencar una mica aquest sentit comú. A l’Argentina aquesta preeminència catòlica continua dins la Constitució, cosa que a Espanya no.

A l’Argentina, les religions existeixen al territori i els ciutadans practiquen i tenen creences religioses, i l’Estat, d’alguna manera, hi ha de dialogar, perquè és part de la gestió de la vida. L’ocupació de l’espai públic, el dret a poder tenir una alimentació d’acord amb les seves creences en determinats espais i a tenir espais d’oració, o que es reconeguin els seus dies de festivitats religioses, etc., són qüestions i debats que l’Estat reconeix. Això no implica que l’Estat es torni religiós necessàriament o que governi per a una cosmovisió específica del món. Aquest nou paradigma crec que és un desafiament positiu i nou. Per exemple, a l’Argentina, la gestió de l’espai públic li correspon a l’Estat. Hi ha un cas molt interessant d’un pelegrinatge catòlic, que és el pelegrinatge juvenil de Luján, des del santuari de San Cayetano de Liniers (Buenos Aires) fins a la Basílica de Luján, un recorregut de més de 60 quilòmetres, on es travessen diferents municipis. En les últimes dècades va començar a haver-hi una organització més coordinada des dels diferents municipis per posar-se d’acord, per exemple, en el cas de si es pot prendre o no alcohol en els pelegrinatges, ja que en un municipi es permetia, en un altre no. Llavors, l’Estat va decidir donar-li un marc i va generar algunes regles compartides. Això n’és un exemple, però crec que l’Estat ha començat a gestionar aquestes qüestions.

Pel que fa a temes socials vinculats a àmbits religiosos, en el cas argentí, moltes vegades la religió ha estat un espai de contenció, d’acció social, de treball amb les persones més vulnerables en diferents situacions. Així, l’Estat ha començat a dialogar amb aquests espais més socials i a buscar certes regulacions. Per exemple, en el que té a veure amb la prevenció d’addiccions, l’Estat col·labora amb centres de recuperació religiosos, sempre que compleixin certs requisits. Respecta la part de la sanació espiritual, però perquè l’Estat els reconegui, han de tenir el que li exigim a qualsevol organització.

Però també és interessant què és el que cada escala de govern pot fer quant al religiós. I aquí, les escales locals, gran part del que poden fer, tinguin més o menys pressupost, té a veure amb el reconeixement simbòlic en gran mesura. Perquè les grans estructures no les poden canviar, els marcs legals a escala país o a escala Estat central escapen totalment al que passa en la vida quotidiana, però, alhora, el que es faci en la vida quotidiana té un impacte. Llavors, per exemple, la presència de vegades d’agents estatals en esdeveniments de determinades comunitats religioses és una manera de construir legitimitat.

La Dirección General de Cultos de Buenos Aires té molts punts en comú amb l’OAR, fins i tot va sorgir el 2002, i l’OAR el 2005. És interessant, ja que hi ha moltes accions molt semblants que han fet sense estar necessàriament en diàleg. En el cas particular de les ciutats de Buenos Aires i de Barcelona, és que ambdues ciutats es presenten com a cosmopolites i plurals, amb històries de migració i una concepció de la diversitat com a part de la identitat de la societat. En ambdós contextos, la diversitat religiosa es vincula amb la diversitat cultural, i es promou el pluralisme com a valor i el diàleg interreligiós com a part de la convivència ciutadana. Tant a Barcelona com a Buenos Aires vaig trobar iniciatives molt similars. Per exemple, la Nit de les Religions de Barcelona va començar el 2016 amb AUDIR, i aquell mateix any la Dirección General de Cultos de Buenos Aires va llançar la Noche de los Templos. Tot i que van néixer per camins separats, mostren preocupacions comunes i una voluntat de visibilitzar la diversitat religiosa com a part del patrimoni cultural de la ciutat. Una altra coincidència.

El que sí que vaig notar com a diferència important en les entrevistes amb la Fundació, la DGAR i l’OAR és el grau de professionalització en les polítiques públiques sobre diversitat religiosa, és a dir, de generar informació des del marc estatal. A Espanya, les institucions no només dialoguen amb l’acadèmia, sinó que produeixen informació sistemàtica, i això té una relació amb com es pensen les dinàmiques de gestió. A l’Argentina, moltes oficines es basen en investigacions i persones de l’acadèmia, però no generen informació pròpia. A més, en comparació amb la DGAR i l’OAR especialment, gran part d’aquest entramat es fa, en general, amb poc pressupost i amb pocs recursos humans. Tot depèn molt de la capacitat que tinguin els directius de col·laborar amb altres parts de l’Estat.

• Més concretament, podries explicar-nos què són les oficines de culte a les ciutats de l’Argentina? On n’hi ha i quines funcions compleixen dins l’Administració pública?

A escala municipal, n’hi ha a la ciutat de Buenos Aires i a la província de Buenos Aires, que és una de les 23 províncies i la que té una concentració més gran de població al país (tenen oficines de culte al voltant de 36 municipis dels 135), i també n’hi ha en capitals de província. En general, aquestes oficines tenen dues funcions centrals: articular amb el Registro Nacional de Cultos, per ajudar les comunitats religioses a completar la inscripció, verificar que compleixen els requisits legals i facilitar la documentació, i gestionar la diversitat religiosa en la vida quotidiana. Això inclou temes com l’ús de l’espai públic, la participació en esdeveniments interreligiosos o l’articulació amb àrees de salut, cultura o desenvolupament social, entre d’altres. A més, aquestes oficines solen trobar-se en àrees protocol·làries, culturals o socials de cada govern. I moltes vegades acaben funcionant com una finestreta única: totes les demandes religioses arriben primer aquí, i després es deriven a la dependència corresponent.

Una qüestió que ha generat debat és qui dirigeix aquestes oficines. En molts casos, sobretot al començament del seu desenvolupament, eren persones religioses (catòliques o evangèliques). Quan van sorgir, majoritàriament eren pastors evangèlics, que només responien a les seves pròpies esglésies o a esglésies afins. Això generava una gestió parcial i excloent. No obstant això, amb el temps, algunes oficines van començar a professionalitzar-se i a promoure la formació i el diàleg acadèmic. Avui dia, tot i que encara queda molt per fer, hi ha una consciència més gran sobre el rol públic que han de complir aquestes persones funcionàries, més enllà de la fe personal.

La Dirección General de Cultos de Buenos Aires és una de les més consolidades. També hi ha casos com el del municipi de José C. Paz, l’oficina del qual existeix des de fa més de 30 anys. Però moltes altres han tingut cicles irregulars: s’obren i es tanquen segons la voluntat política de cada intendent, la qual cosa revela una fragilitat estructural. Actualment, les direccions o oficines de culte més o menys ronden entre 50 i 60 a tot l’Argentina.

• Creus que aquestes oficines de culte a l’Argentina s’han inspirat, totalment o parcialment, en l’Oficina d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona? Si és així, quins elements creus que s’han adaptat o ressignificat?

Encara que no totes les oficines coneixen directament l’OAR, diverses s’han inspirat en materials i manuals produïts per la Fundación Pluralismo y Convivencia, que al seu torn recullen aprenentatges del model català. De fet, molts agents estatals a l’Argentina van conèixer la feina de Barcelona per aquests documents. Recentment, un tècnic de la Dirección General de Cultos de Buenos Aires em deia que estaven investigant models internacionals i que els havia fascinat el cas de l’OAR. Això parla de com aquestes oficines busquen constantment idees noves i bones pràctiques, tot i que amb recursos molt més limitats.

Crec que Barcelona, i l’OAR en particular, ha aconseguit construir una continuïtat institucional que serveix com a model. El gran desafiament a l’Argentina és aconseguir que aquestes oficines siguin reconegudes com a importants, més enllà del signe polític del govern de torn. En molts casos, quan canvia la gestió, desapareixen. Tenir models internacionals ajuda a legitimar-ne l’existència i la permanència. L’existència de l’OAR va creant un model de com haurien de ser aquestes oficines i construeix un paràmetre possible a assolir.

Personalment, a més, la triangulació entre acadèmia, societat civil i Estat que es dona a Catalunya també em sembla inspiradora. A la província de Buenos Aires recentment es va crear un Consell Provincial per gestionar la diversitat religiosa. Ara, el desafiament és donar-li continuïtat i traduir aquests models en polítiques sostingudes en el temps.