Oficina d'Afers Religiosos

[AUTORIA DE L’ENTREVISTA: BCN ACCIÓ INTERCULTURAL]

Aquesta entrevista està realitzada en el marc de l’activitat Barxiluna برشلونة | Cementiris, organitzada per l’Espai Avinyó i l’Oficina d’Afers Religiosos (OAR) i emmarcada en la línia d’activitats: Barxiluna برشلونة :(Des)memòria del passat i present islàmic.

Amb la col·laboració de Cementiris de Barcelona vam visitar el recinte islàmic del cementiri de Collserola, acompanyat d’un posterior col·loqui sobre la gestió dels enterraments musulmans a Catalunya i l’Estat espanyol. Una activitat que ens va permetre situar el dret a morir segons les pròpies conviccions i escoltar les actuals demandes de la comunitat.

A Barcelona, el cementiri de Collserola disposa de diverses parcel·les per a la inhumació de persones musulmanes. El recinte islàmic del cementiri de Collserola es va crear el 1997 com a resposta pública a les demandes de diferents entitats representants de la comunitat musulmana a Barcelona, que qüestionaven la necessitat d’haver de repatriar els cossos de les persones mortes. Així, la ciutat es va convertir en la primera localitat catalana a disposar d’un equipament públic d’aquestes característiques. Des de fa uns anys, s’està treballant juntament amb portaveus de la comunitat per millorar el recinte islàmic, sempre amb l’objectiu de mantenir la coherència amb els principis dels enterraments musulmans. Amb aquest esperit, el recinte ja s’ha ampliat en dues ocasions, el 2017 i el 2021. Si bé la gestió del primer recinte es va deixar en mans d’algunes entitats musulmanes de la ciutat, les ampliacions són de gestió pública.

Maysoun Douas lidera l’associació Entierro Digno per a la defensa del dret a la sepultura de la ciutadania musulmana. Va ser una de les participants de l’activitat organitzada per l’Espai Avinyó i l’Oficina d’Afers Religiosos: Cementiris. Amb ella parlem sobre com és la gestió municipal dels cementiris a Espanya en relació amb els recintes islàmics i el dret a morir dignament.

• Al desembre vas participar en l’activitat organitzada per l’Espai Avinyó i l’Oficina d’Afers Religiosos, un diàleg sobre el dret a morir segons les pròpies conviccions i els reptes de la gestió municipal dels cementiris de la ciutat entre les comunitats musulmanes i les institucions. Què et va semblar?

Em va semblar una activitat innovadora, ja que poques vegades es crea un espai participatiu perquè la gent conegui els serveis funeraris o de cementiris que ofereixen les administracions públiques locals. I en aquest sentit aplaudeixo la iniciativa perquè crec que és un acte de respecte i d’implicació amb la ciutadania.

Sento que la conversa no va acabar aquí, sinó que es van obrir molts temes que segur que s’aniran desenvolupant de cara al futur. Crec que és un exercici que dona una lliçó de bones pràctiques a la resta de municipis en l’àmbit nacional; un exemple de convivència, d’atenció als serveis específics dins de la nostra societat diversa, de transparència respecte a com s’estan gestionant certs recursos i també d’estar present en la vida de les persones.

• En l’activitat es va parlar dels models de gestió utilitzats fins ara (privats i públics), d’errors comesos per part de l’administració en un primer moment al no respectar el ritu musulmà, de barreres en l’accés (econòmic) i la necessitat de garantir espais rituals per al tractament dels cossos, del rol que estan jugant les assegurances de repatriació, entre altres. En aquest sentit, si pensem en un model de gestió que tingui en consideració totes aquestes dimensions i que intenti buscar un equilibri entre les necessitats personals, familiars i de les comunitats, quines coses hauria d’abordar o evitar? A qui li correspon liderar aquest procés?

Hi ha moltes entitats assistencials religioses que treballen amb persones musulmanes que, en algun moment, hauran de gestionar una defunció, i que no sàpiguen quins són els tràmits em genera un buit assistencial en el treball que estan desenvolupant. És per això que crec que el lideratge hauria de deixar de ser religiós, per poder reivindicar que sigui un dret civil. No és que vulgui desplaçar a les entitats religioses, però és que no totes les persones musulmanes estan dins d’aquestes entitats.

A les entitats religioses se’ls pot consultar tot el que tingui a veure amb els rituals de preparació dels cossos. Amb aquesta dinàmica que és purament religiosa veurem com acomodar-la dins del servei públic des del punt de vista del respecte i la consideració del diferent. Crec que aquest és l’estatus que se’ls hauria de donar a les entitats religioses.

També crec que hi ha molta desinformació. Per exemple, les sales dels tanatoris per poder fer les vetlles no les està utilitzant massa la població musulmana, principalment pel desconeixement de l’existència d’aquests serveis. Crec que s’hauria de parlar d’això en el mateix lloc on s’està preparant el cos, perquè si no l’alternativa és fer-ho a casa o en les mesquites, o que la família es quedi aïllada perquè no té la possibilitat de rebre tots els condols. Crec que els espais públics, igual que ho fan amb la resta de la ciutadania, haurien de considerar aquestes casuístiques.

• A Madrid, com són les polítiques en relació amb la gestió dels cementiris i el dret a una mort digna?

Ara mateix, la majoria dels serveis són privats. Quan una persona truca a l’Ajuntament per demanar el servei per enterrar una persona musulmana, el primer que li diran és que no donen servei per a musulmans i això és perquè no tenen el personal preparat per oferir-ho: ni per recollir el cos, ni per tractar-lo i preparar-lo, ni per inhumar-lo, perquè no tenen habilitat el terreny per fer-ho. Per tant, la preparació dels cossos de les persones musulmanes la fan empreses privades.

Això succeeix amb tota la càrrega econòmica que té sobre les famílies. I com que no existeix una identificació d’aquesta necessitat, tampoc existeix informació perquè la població musulmana a Madrid conegui quins són els seus drets, per la qual cosa estan en mans de les dues o tres persones que gestionen o que són enllaç per a les funeràries i els cementiris. Es genera una situació d’alteritat portada al màxim dels extrems, perquè en aquest moment la família no es posarà a pensar si li està cobrant de més, o si el servei que li estan oferint està complet o li falta alguna cosa. La situació de vulneració que es genera en aquest moment és màxima. Hi ha moltes famílies que estan molt dolgudes i amb bastant trauma d’aquest procés, i tampoc tenen on anar a denunciar.

Per a la seva concepció han fet alguna cosa excepcional que està als marges de la llei, i dels serveis habituals, i no entenen que existeix una oficina del consumidor que els atendrà. El mateix que passa a Madrid, passa a Castella-la Manxa, a Extremadura, a Galícia i a Astúries. No entenc per què les entitats religioses no publiquen enlloc quins són els passos que cal seguir quan mor algú. És molt frustrant, i una situació molt violenta.

Algunes mesquites tenen un fons solidari. És una contribució anual que fan les famílies que en teoria cobreix les despeses de defunció. Però tampoc expliquen quins són els serveis que cobreixen o si estan subjectes a certes condicions. En realitat, aquests fons no poden fer-se càrrec de tots els morts i, si de sobte succeeixen dues repatriacions, s’acaba el fons i, encara que estigui subscrita, probablement no serà atesa perquè aquests fons s’han acabat.

I per molt que pensem que les mesquites poden ser aquest altaveu, no ho estan sent. No et sabria dir per què, però no està funcionant. El repte és identificar quins són els canals de comunicació per fer-los-hi arribar aquesta informació. Que eliminin les barreres, les desigualtats i la discriminació en un moment tan delicat.

• Has comentat que, a Madrid, Extremadura, Castella-la Manxa i Galícia cometen aquests mateixos errors. Saps com s’està desenvolupant en altres llocs?

Majoritàriament, es cometen els mateixos errors. A França sí que tenen cementiris per a la població musulmana, però no tenen llicència de cementiris. Són com excepcions que s’han obert per circumstàncies, per la qual cosa, estan als llimbs. A Bèlgica, Holanda i Itàlia, el mateix, perquè són cementiris amb un accés molt limitat i en unes condicions molt poc favorables i la gent tendeix a repatriar-se perquè són població magrebina, amb una forta identitat i sentit de pertinença a la pàtria, no a l’espai on estan vivint i desenvolupant les seves vides. I temo que el problema que tenim en algunes comunitats autònomes és la punta de l’iceberg d’un dret descurat en l’àmbit europeu.

• Existeix voluntat política per canviar això?

Jo crec que hi ha oportunitat, perquè és un tema que no hauria de distanciar-nos, perquè no estem parlant d’alguna cosa que pot sonar a capritx. Morir ens toca a tots i tots volem morir d’una forma digna. És veritat que existeixen partits que estan frontalment en contra, però perquè estan en contra de qualsevol cosa que no formi part de la seva identitat ideològica. Més enllà de la seva ideologia, és una falta de tacte, de sensibilitat, de coneixement i d’humanitat.

Però en realitat no considero que hi hagi una desídia política en aquest sentit. La voluntat política que tenim a Madrid, amb la qual ens estem trobant frontalment, no té a veure tant amb no voler donar aquest servei, sinó que els canals mitjançant els quals volen donar aquest servei estan enfangats.

I, mentrestant, el dret civil continua sense complir-se. Entenc que l’administració pública necessiti un interlocutor que expliqui les actuacions que ha de fer per no cometre errors lesius per a la mateixa administració i per a la ciutadania. Totes aquestes qüestions són vàlides, però en última instància és responsabilitat de l’Administració pública.

• Què passa en altres comunitats autònomes?

A Castella-la Manxa sé que hi ha diversos municipis que sí que estan disposats a fer l’acomodament d’espais d’enterrament per a població musulmana, però els falta que la pròpia comunitat musulmana ho reivindiqui, que estigui allà acompanyant, dient que farà ús d’aquestes unitats d’enterrament que no sigui una inversió o un esforç en va.

Un dels molts factors que estan fent que estiguem vivint aquesta situació és que, en primer lloc, la població musulmana no sap que aquest dret existeix. No totes les administracions públiques saben que la Llei de llibertat religiosa acull aquest dret. Es necessita molta pedagogia en els dos costats per poder arribar al convenciment que s’ha de fer alguna cosa i després s’ha d’iniciar aquest camí burocràtic, tècnic, participatiu, amb tots els alts i baixos que té.

Crec que d’aquí a uns anys veurem cada vegada més municipis sumar-se a aquesta iniciativa, però depèn moltíssim de com s’impliqui la ciutadania musulmana i com es vegi recolzada per associacions o òrgans de la societat civil que els legitimi i que també els apoderi i acompanyi en aquesta reivindicació.

• Quins han estat els arguments per explicar la falta de recintes islàmics a les ciutats?

Com que existeix un desconeixement, apareixen moltes preguntes quan tenim converses amb representants públics: és o no és legal? Qui l’està demanant? Si es fa, quin rebuig tindrem? Com ho gestionarem? Més enllà que existeixi una població musulmana que ho reivindiqui, és responsabilitat de l’administració garantir aquest dret.

• D’on ve la necessitat de crear una associació com la d’Entierro Digno? Qui la compon? És estatal, autonòmica? Què proposa?

L’associació va començar a forjar-se el setembre de 2023, nascuda de la falta d’un cementiri a Madrid. Perquè quan vam començar a parlar amb diferents figures representatives de la població musulmana a la Comunitat de Madrid, ens vam adonar que no tothom era conscient que no teníem alternativa dins de la comunitat autònoma i que s’havia de pressionar l’Ajuntament de Madrid perquè complís una de les proposicions que es van portar al ple mesos abans. I aquesta proposició deia que existia el terreny per dur a terme el projecte, però estava parat. Per tant, vam veure que ningú estava fent pressió.

Mentre fèiem aquest camí van començar a aparèixer altres municipis que ens reclamaven que tampoc tenien un cementiri. Ens vam adonar que el mateix treball de sensibilització, de mobilització, d’identificar els canals de comunicació amb l’administració pública, els processos burocràtics per poder reivindicar-ho i fer-ho possible eren totalment reproduïbles per a la resta de l’escena nacional. Llavors, al setembre, vam prendre la decisió de crear una associació on es puguin parlar aquests temes.

• Quins són els objectius?

Reivindicar aquests espais d’enterrament en els municipis on hi hagi ciutadania musulmana, acompanyar els col·lectius que vulguin demanar aquest dret i assessorar-los. Buscar la informació i mantenir-nos al dia amb tot el que té a veure amb aquest dret per ser una font de referència i d’informació contrastada i rigorosa sobre el que passa quan hem de ser enterrats.

L’associació la componen la junta directiva, que som nou persones: sis dones i tres homes. No tots som musulmans. I els que som musulmans, no tots som sunnites. Hem intentat generar una representació de la ciutadania musulmana que hi ha a Espanya: hi ha persones migrants, nacionals, persones converses, no musulmanes, persones de Madrid i de fora de Madrid.

• Des de l’associació Entierro Digno de Madrid vau fer un estudi en l’àmbit estatal. En què va consistir l’estudi? Quines dinàmiques heu identificat?

Hem fet diversos estudis, però del que et puc parlar és l’estudi de quins són els cementiris que tenim a escala nacional i com estan distribuïts. Nosaltres vam trucar a municipis per preguntar-los si tenien o no cementiris, en quines condicions estaven i com era l’accés a la inhumació, perquè hi ha cementiris en els quals solament es permet l’accés a la població empadronada. Després ens vam adonar que, dels 30 i escaig que tenim, solament 27 estan operatius.

I aquest operatiu està entre cometes i no només per la part de l’empadronament. Perquè, per exemple, fa un mes es va inundar el cementiri de Còrdova i llavors en tota Andalusia no hi havia ni un cementiri on enterrar els difunts. Si no estaves empadronat no podies ser enterrat a Andalusia. I ens va passar amb diversos casos que van morir durant el temps en el qual estava inundat i l’alternativa que els donaven era anar a Ceuta o a Melilla. I després, les converses que estem tenint ara amb la resta dels municipis són per conèixer el context que tenen. Sabem de diversos municipis, alguns a Madrid, a Toledo, a Alacant i a Múrcia, on s’estan iniciant accions de mobilització.

• En relació amb la gestió dels cementiris i els processos per dur-los a terme, què consideres que són unes bones pràctiques i en quines ciutats de l’Estat espanyol es produeixen?

Crec que no tenim models suficients per extreure un patró. Hi ha diferents models: a Burgos, per exemple, la població musulmana local va arribar a un acord sense passar pel ple, van negociar amb el propi Ajuntament, i simplement van donar orientacions als funcionaris que feien les inhumacions. El procés va ser àgil i flexible.

A Valladolid van començar a fer-ho, es va torçar el procés i s’han quedat sense cementiri. A Vitòria i a Barcelona també s’ha fet un bon treball, aprenent dels errors.

Dels 8.100 municipis que hi ha a Espanya i sabent que normalment la població musulmana, a més d’estar molt concentrada, almenys a les grans ciutats, també està molt present al camp perquè està vinculada a les tasques de camp, crec que encara ens queda molt per avançar. Això significa que durant molt temps haurem de reconèixer i aprendre dels errors i esmenar-los. I això forma part d’aquesta pedagogia que hem de fer entre tots, si hi ha bona voluntat per continuar endavant.

• Els objectius de l’associació estan necessàriament vinculats amb les demandes de les comunitats musulmanes?

Quan vam redactar els estatuts, que va ser un procés molt participatiu perquè vam crear un grup específic per fer-ho, vam contrastar amb diversos actors, no ens vam centrar a parlar amb comunitats musulmanes ni amb comunitats religioses. Van formar part del procés, però no van ser l’única font d’informació o de contrast que vam utilitzar per generar els estatuts. Ens vam basar en les experiències personals de tot el moviment i de com volien veure-ho.

També en les experiències de persones que no són musulmanes però que tenen familiars musulmans i que també volen aproximar-se a aquest dret i fer-ho possible. Crec que la nostra associació està més centrada en la persona musulmana i els seus drets civils que en les comunitats musulmanes. Les mesquites tenen un rol que tots coneixem i apreciem, però crec que per a això és necessari anar a granular encara més avall i escoltar les famílies i les persones.