Durant la Nit de les Religions d’aquest passat 2024, en un acte organitzat per l’OAR, un babalorixà, sacerdot de la religió candomblé del Brasil, va parlar sobre la seva religió en relació amb unes peces d’origen ioruba africà al Museu Etnològic i de Cultures del Món. Una d’aquestes peces és una safata de l’oracle d’Ifá. La religió candomblé ve d’Àfrica, dels iorubes, i el sacerdot intentava explicar al públic en què consisteix l’oracle. Però va haver d’aclarir repetidament que no era un vident, ni podia preveure el futur; si fos així i pogués endevinar el número de la loteria, ja seria ric. L’oracle només obre els camins, només indica què demanen els orixàs, els déus. No preveu exactament què passarà. 

El prejudici contra les religions afroamericanes, l’estereotip del vodú, com formes de màgia o de bruixeria, continua present en el nostre país, com en molts altres llocs. I, tanmateix, el vodú no és res més que el terme que identifica els déus en la llengua fon d’Àfrica Occidental. No es tracta de bruixeria, sinó de religió. Aquest prejudici contra la “màgia negra” pot ser una de les raons per les quals la seva presència pública encara és bastant tímida, malgrat que en les últimes dècades la seva pràctica ha experimentat un notable creixement al nostre país. Aquest creixement és resultat de la immigració de practicants d’aquestes religions provinents del Brasil, Cuba o Veneçuela, però també per l’adhesió d’altres persones d’orígens diversos, incloent-hi de nascudes a Catalunya, en un context de globalització creixent. 

A Barcelona trobem practicants de religions com la santeria, candomblé, umbanda i María Lionza. La santeria i el candomblé són religions provinents d’Àfrica Occidental, el culte als orixàs (“déus” en ioruba) o voduns (en fon). Les van portar a Cuba i Brasil els esclaus africans, i en aquests països va rebre diferents noms: santeria a Cuba, candomblé al Brasil. Cuba i Brasil van ser els últims països de l’hemisferi occidental en abolir l’esclavatge, i van mantenir el comerç amb l’Àfrica Occidental fins a finals del segle XIX. 

Una pregunta freqüent és com van aconseguir sobreviure aquestes religions al genocidi que va suposar la tracta esclavista. Es poden argumentar diferents raons, començant per la resistència dels esclaus africans a perdre la seva religió, però n’hi pot haver d’altres, com per exemple el fet que el tracte d’esclaus continués fins a la fi de l’esclavatge, mantenint un contacte constant amb les arrels africanes; que l’evangelització dels esclaus només fos superficial; però també, paradoxalment, l’interès dels amos dels esclaus per aquestes religions. Les religions africanes van ser sens dubte objecte de repressió pública, però en privat, moltes persones de les classes dominants, blanques, participaven en festes d’aquestes religions, i fins i tot s’hi iniciaven. Aquesta ambigüitat, de fet, era recíproca, ja que moltes persones practicants de candomblé participaven també de la religiositat catòlica. La gran diferència, tanmateix, entre el catolicisme i les religions africanes és que la primera era la religió oficial i pública, dels grans temples al centre de la ciutat, de les processons i celebracions, dels matrimonis, bateigs i funerals, mentre que la segona es practicava en la perifèria de les ciutats, en llocs amagats, en secret.

El secret, de fet, és central en aquestes religions, que es basen en la iniciació; no són religions evangèliques que tinguin com a objectiu difondre el seu missatge. Tanmateix, el fet que siguin iniciàtiques no vol dir que no estiguin potencialment obertes a tothom, ja que es basen en la convicció que totes les persones i les coses del món, negres o blanques, es corresponen amb un orixà: tothom“som” d’algun orixà. Però no cal difondre el missatge: no són les persones que es converteixen, són els orixàs els que les criden. 

Els orixàs en origen eren reis i reines de ciutats d’Àfrica, amb les seves històries d’amor i guerra. S’associen amb elements de la natura, com els rius, les tempestes, les plantes i els animals, el menjar, els colors, els temperaments de les persones... Xangó, per exemple, era el déu d’Oyo; és el déu del tro, és generós i just, el seu color és el vermell, el seu símbol és la destral de doble fil i el seu animal és el lleó; Oxum és la deessa dels rius —hi ha un riu Oxum a Nigèria; és la deessa de la seducció, la bellesa, la riquesa, el seu color és el daurat, el seu símbol és un ventall, li correspon la mel i les seves plantes inclouen, per exemple, l’alfàbrega.

Totes les coses i les persones que existeixen al món es corresponen a un o altre orixà. Però això no vol dir que aquest orixà ens demani que li rendim culte, és a dir, que ens iniciem. Com sabrem que un orixà ens demana iniciar-nos? No és fàcil entendre-ho. Sovint s’hi arriba des del patiment: una sèrie d’esdeveniments i símptomes, que porten la persona a demanar consell a un babalorixà. Per respondre aquesta demanda, el babalorixà preguntarà als orixàs a través de l’oracle. Aquesta és, doncs, la funció de l’oracle: comunicar-se amb els déus. I la resposta pot ser de molts tipus, ja que els problemes d’aquesta persona no tenen res a veure amb els orixàs. Però pot ser que sí, que els déus, algun déu, estigui demanant al seu “fill” o “filla” una forma de reconeixement, que pot anar des d’una ofrena molt senzilla a iniciar-se en la religió. 

Així va ser com moltes persones d’origen no africà es van iniciar en aquestes religions des de la seva arribada al Nou Món, i encara és així. Però aquests encontres també van general noves religions, que integraven les religions iniciàtiques africanes amb el cristianisme, tant en termes de catolicisme popular, com amb noves formes de coneixement entre la religió i la ciència, com ara l’espiritisme. Així van néixer religions com la umbanda, al Brasil, o el culte a María Lionza, a Veneçuela. Aquestes religions es caracteritzen per la integració dels panteons africans amb esperits i entitats d’altres orígens, europeus i indígenes, incloent-hi personatges històrics. 

La umbanda al Brasil, des del seu origen a principis del segle XX, va néixer amb la vocació de ser reconeguda com una religió. Però les altres religions es van mantenir com en els seus orígens, allunyades de l’àmbit públic, no només com una estratègia per evitar la repressió, com hem dit, sinó també pel seu caràcter iniciàtic. 

Les històries d’aquestes religions en el segle XX, tanmateix, han estat diferents a cada país. La María Lionza i la santeria, malgrat que han estat valorades a Veneçuela i Cuba com a religions populars i tradicionals, no han buscat un reconeixement públic per part de l’estat. Per altra banda, el candomblé al Brasil ha tingut un gran reconeixement cultural i polític. Però en les últimes dècades, el creixement d’esglésies evangèliques que s’oposen frontalment a les religions africanes ha tornat a situar de nou el candomblé en el centre del conflicte. 

Aquest context general ens pot ajudar a entendre la situació d’aquestes religions en el nostre país. Com hem dit, la immigració des de llocs com el Brasil, Cuba o Veneçuela ha fet que aquestes religions estiguin cada cop més presents al nostre país, però la seva presència pública és molt minsa. Hem dit també que, en origen, aquestes religions es van desenvolupar al marge de les institucions de l’estat i la religió oficial catòlica, en un context colonial i esclavista. En aquest sentit, en un context de globalització i immigració, quan aquestes religions arriben a les antigues metròpolis dels imperis que les van veure néixer, com Espanya, ja arriben amb un sediment de resistència i ocultació respecte al racisme i les religions dominants que fa que paradoxalment semblin inoculades a la discriminació religiosa, cultural i racial. En pocs casos trobarem practicants d’aquestes religions que es queixin de racisme o discriminació, però paradoxalment, potser aquesta absència de queixa és el resultat de tenir assumida una posició marginal i subalterna, que pressuposa la discriminació. És a dir, sobreentenen que trobaran actituds racistes, encara que de vegades, aquest racisme sigui paternalista i condescendent: per exemple, per part d’institucions públiques o altres religions que es limiten a “tolerar” la seva existència, però prefereixen no entrar-hi en contacte directe. Aquesta marginalitat està imbricada també en el fet que són religions iniciàtiques basades en el secret, i no religions públiques que busquen el proselitisme en l’espai públic i es desenvolupen en relació amb l’estat, com les religions que tenen llibre, essencialment el catolicisme, però també altres formes de cristianisme, l’islam o el judaisme, que dominen encara en les nostres definicions, i fins i tot legislacions, sobre que és o no religió. Aquestes religions certament no són com el catolicisme o l’islam, i això de vegades fa difícil que en públic es reconeguin com a tals.

Un dels aspectes potser més interessants que distingeixen aquestes religions de les religions que tenen llibre és la relació amb la sexualitat i els codis morals familiars, en particular en el cas de les religions afrobrasileres. Mentre que les religions que tenen llibre, com sabem, són obertament patriarcals i defensen models de família i sexualitat tradicionals, fonamentats en lleis i institucions, les religions afrobrasileres sovint han estat refugis per a altres sexualitats i proposen models familiars fora de la normativitat patriarcal. Aquest fet històricament ha contribuït a la seva marginalitat, però ha estat també una de les característiques que possibiliten que aquestes religions apareguin com a radicalment actuals en un context de superació dels models patriarcals, i molt allunyades de l’estereotip de la religió com a refugi de la tradició i el fonamentalisme, que sovint també és comú en les crítiques al fet religiós en general. 

De fet, podríem dir que aquestes religions són radicalment contemporànies, no només en el seu reconeixement de la multiplicitat sexual, sinó en el reconeixement de la multiplicitat humana, en general. Al contrari de les religions amb llibre, que es fonamenten en la comunitat única de fe en un déu únic, no hi ha una forma única d’entrar en les religions afroamericanes; al contrari, hi ha tants camins com persones. Cadascú es relaciona d’una forma particular amb el seu orixà, i la tasca dels babalorixàs és facilitar el desenvolupament d’aquesta relació. En aquest sentit, responen d’una forma molt més plàstica a les subjectivitats contemporànies, molt més individualitzades i amb trajectòries divergents, i estan allunyades de qualsevol forma de fonamentalisme. 

Atesa la situació actual de globalització i internacionalització del nostre país i la nostra ciutat, sembla que la presència d’aquestes religions a Barcelona no farà altra cosa que créixer, i potser generarà encara altres religions, en les quals potser els rius i les muntanyes i personatges mítics del nostre país esdevindran nous esperits, que parlaran als seus “fills” i “filles” d’històries que mai abans ens hauríem pogut imaginar. 

 

Roger Sansi

Professor del Departament d'Antropologia Social de la Universitat de Barcelona