“Les religions són democràtiques en una dimensió molt més àmplia que la política”, Ryma Sheermohammadi
El divendres 11 d’octubre, en el marc de la Biennal de Pensament, en què Barcelona s’ha erigit com la primera Capital Europea de la Democràcia, va tenir lloc l’activitat “Religions i democràcies: mirades i diàlegs sobre governança i religió” de l’Oficina d’Afers Religiosos (OAR). Va consistir en una taula conversacional entre dues expertes en el vincle entre democràcia i religió en dos contextos internacionals, i una taula d’experiències en què tres comunitats religioses de Barcelona van compartir les seves pràctiques de participació i democràcia interna.
Durant la Biennal de Pensament, una grandíssima varietat d’espais i entitats de Barcelona són escenari d’activitats i jornades de reflexió sobre temes primordials en la crítica i el pensament del present. Enguany, aquestes activitats s’han emmarcat en la primera edició de la Capital Europea de la Democràcia, de la qual Barcelona ha estat la primera parada.
L’Oficina d’Afers Religiosos (OAR) va acudir a aquesta cita filosòfica i reflexiva amb l’activitat “Religions i democràcies: mirades i diàlegs sobre governança i religió”, celebrada el divendres 11 d’octubre al Centre Cívic Urgell, que va girar al voltant dels vincles, potencials i materials, que es donen entre la democràcia i l’espiritualitat. La sessió, conduïda i moderada per Oumaya Amghar Ait Moussa, assessora de la Presidència Executiva i Direcció General de l’IEMed, es va dividir en dos espais. El primer va ser una taula acadèmica de caràcter contextualitzador amb dues expertes en dues realitats diferents, en què el vincle entre la religió i la democràcia (o la voluntat democratitzadora rere la participació) es materialitza.
Estrella Samba-Campos, doctora en Estudis Àrabs i investigadora multidisciplinària especialitzada en el paper del text i l’oralitat en la construcció de coneixements i narratives, va presentar el cas de Sierra Leone, on ella va néixer, que es caracteritza per una hibridació cultural i religiosa molt profunda, sobretot entre la majoria musulmana i el 20% cristià. “Sierra Leone és una república secular on la ‘religious tolerance’ —tolerància religiosa, el que per a la ponent és pluralisme religiós— ha esdevingut un senyal d’identitat“, introduïa la ponent. El contacte religiós i cultural s’inicia al segle XVIII, a partir del qual “diverses poblacions afrodescendents van ser empeses cap a Sierra Leone, on van construir vincles amb l’islam i les creences autòctones”. Gemma Celigueta Comerma, membre del Grup d’Estudis sobre Cultures Indígenes i Afroamericanes (CINAF), per la seva banda, va oferir la visió dels pobles indígenes de Guatemala. En aquest país conviu tal diversitat de comunitats que es donen alhora contactes sincrètics i antisincrètics: indígenes, no indígenes, catòliques, cristianes indígenes, evangèliques, d’espiritualitat maia…
En els casos dels dos països, és el contacte íntim entre creences el que propicia la implementació de pràctiques en què la tradició religiosa s’entrellaça amb la pràctica democràtica. A Sierra Leone el vincle entre confessions ha donat forma a institucions com l’Interreligious Council of Sierra Leone (Consell Interreligiós de Sierra Leone), una organització interconfessional que, entre altres coses, promou cerimònies interreligioses. El consell és, amb tot, la institucionalització d’un posicionament col·lectiu al país, “un pragmatisme religiós en el qual no existeixen certes rigideses, ni una estructura restrictiva”. D’altra banda, la realitat del cristianisme indígena a Guatemala ha donat lloc a les anomenades ‘confraries’, que van néixer com a organització colonial per al doble rol del culte al sant i la gestió de terres i béns, i que al segle XIX van començar a implicar-se en el camp polític local, on van iniciar una rotació o ‘sistema de cargos’ en què l’alcalde alterna el mandat amb el confrare major. Aquest sistema, però, es va erosionar molt als anys quaranta, quan “els partits polítics van expulsar els pobles indígenes de l’Administració”, cosa que, per a Celigueta, exemplifica un xoc entre “les formes d’organització que coneixem aquí i altres modes de participació que no considerem democràtics”.
Per això la ponent advocava per fer valdre aquest xoc per redefinir el concepte de democràcia més enllà de la concepció del “sistema d’uns partits polítics que han sigut molt antidemocràtics en una regió amb molta corrupció, on s’ha exclòs unilateralment la meitat de la població, la comunitat indígena”. Això és important sobretot en un context en què aquestes comunitats prenen el relleu de la lluita democràtica, inclús trobant-se “moribundes”, i així ho defensava Celigueta fent referència a uns bloquejos de carreteres que dues confraries van protagonitzar el 2023 per respondre a un cop d’estat judicial que volia tombar la victòria d’un candidat “que no interessava a les oligarquies”. Per a Celigueta, accions com aquesta són la prova de la “grandíssima capacitat de mobilització d’aquestes confraries i el seu pensament en col·lectivitat, per sobre de l’individu, que potser no encaixa amb la preponderància de la individualitat de les nostres organitzacions”.
A Sierra Leone la comunalitat ha donat lloc a una forma identitària, relacional i espiritual que no es recolza en l’estructuralisme rígid que caracteritza altres credos, la forma sincrètica “cristianomusulmana”(*): “No et trobaràs una organització a Sierra Leone que estructuri la creença cristianomusulmana; tot és orgànic, fluid, es crea i es transforma a l’entorn familiar en forma d’una pedagogia de tolerància religiosa”, explicava Samba. Això és el que, segons la ponent, es podria tenir en compte a les democràcies occidentals: “La mancomunitat és essencial, però en un país amb una estructura rígida, on petits grups tenen gran influència política i econòmica, aquesta flexibilitat no es permet, i abordar el desconeixement religiós és primordial per desplaçar la influència d’aquests grups.” També caldrà fer aquests esforços a Sierra Leone, deia la ponent, on a poc a poc certs grups evangèlics i musulmans “estan canviant les regles del joc, utilitzant influències i desplaçant l’arquitectura fluida establerta, pervertint la permeabilitat original”.
Amb tot, en ambdós països s’ha instaurat un model democràtic occidental, d’herència colonial, on, tot i això, perviuen formes pròpies d’organització en el si de l’espiritualitat col·lectiva, que s’encaren amb aquests primers models. “Són praxis que no entenen de certes estructures”, concloïa Samba, “i inserir-les a la democràcia permet que hi hagi una participació d’aquestes praxis de credo”, el qual segons Celigueta obre “una possibilitat d’explorar un diàleg que per a nosaltres és molt complicat d’imaginar sense sentir-ho com una traïció a la idea d’una essència inamovible”.
La segona part de “Religions i democràcies” la va constituir una taula d’experiències en què representants de tres comunitats religioses de Barcelona van compartir les seves pràctiques en matèria de participació ciutadana i organització democràtica interna. Primer de tot, les persones ponents van introduir les respectives entitats. Isaac Llopis Fuster va presentar els Joves Adventistes de Catalunya, una entitat que no només organitza activitats per a la joventut adventista catalana, sinó que també crea teixit social i difon la seva cosmovisió per ser “un membre més del diàleg amb altres religions i altres realitats socials”. Seguidament, Llum Mascaray Olivera va presentar la Germanor Obrera d’Acció Catòlica (GOAC), una entitat pertanyent a Acció Catòlica, nascuda el 1946 per “donar una empenta a la qüestió obrera i el treball social”. En darrer lloc, va representar l’Associació de Dones Bahá’ís de Barcelona la seva presidenta, Ryma Sheermohammadi, que va destacar la tasca en l’àmbit de la igualtat de gènere, els drets humans i la diversitat que fan a la seva associació des de la tradició Bahá’í, una religió basada en les ensenyances de Bahá’u’lláh, que creu en la unitat de totes les religions del món.
Després de les presentacions, les ponents van explicar com les seves organitzacions contribueixen a l’enfortiment democràtic per mitjà del diàleg, el treball dels valors ciutadans i la participació. Aquí, Llum Mascaray Olivera va qualificar la defensa per la democràcia com un dels pilars de la GOAC: “Seguim un cristianisme arreladíssim al patiment de la gent, i estem allà on cada persona pot treballar per a un món millor, incidint en la democratització”. Per a Ryma Sheermohammadi, això és un principi en totes les religions, que “eduquen espiritualment les persones perquè millorin la pròpia vida, però també tinguin una responsabilitat social, i això és democràtic en una dimensió molt més amplia que política”. “Aquí té un rol important la consulta”, continuava la ponent, “l’escolta de la veu de l’altre buscant punts en comú per construir”. D’altra banda, Isaac Llopis Fuster va subratllar el paper de la joventut: “Es diu que la joventut no serveix, que és inexperta i s’ha de limitar a escoltar. Però els i les joves aporten frescor, manca de prejudicis, motivació. El cristianisme va ser un moviment jove que va canviar occident. Per què no introduir l’ímpetu fantàstic de la gent jove a l’organització social?”.
Aquesta idea d’escoltar i introduir persones al debat és primordial per afrontar els reptes presents, per exemple, en el cas del gènere. Seermohammadi ho expressava com un “canvi de percepció sobre per què estem al món i quin és el nostre paper, i traduir això en un bé comú per als altres, treballant des de la complicitat i la igualtat, perquè la qüestió del gènere té a veure amb tothom”. “Es tracta de veure el que està passant”, corroborava Mascaray, “no amb els ulls del rostre, sinó amb els ulls del cor, escoltar les veus, sortir del text, i passar a actuar, acompanyant persones i ambients. Les dones podem canviar la mentalitat, buscar alternatives a allò que ens han dibuixat”.
Seguidament, les ponents van reflexionar sobre la seva posició davant la separació entre Estat i religió com un pilar de moltes democràcies actuals, i van coincidir en el fet que la separació és correcta, però això no vol dir que les religions no siguin polítiques, i cal treballar per impulsar el diàleg. Llopis ho argumentava així: “Nosaltres hem de ser a l’àgora, aportant-hi idees, compartint per transformar, amb accions que no deixen de ser polítiques, com ser agents de bondat o donar esperança, però que no tenen a veure amb el Govern. En l’àmbit de l’estat només demanem que tota religió tingui el seu espai, perquè amb la laïcitat extrema s’ha estès la incultura religiosa, quan la religió és plena d’històries”. En aquesta mateixa línia, Mascaray esmentava també el cos polític de la GOAC: “No podem tenir com a manament fonamental estimar el nostre proïsme sense implicar-nos, sobretot nosaltres, que amb la fidelitat a Jesucrist també tenim la fidelitat al moviment obrer.” De manera semblant, Seermohammadi condemnava el partidisme en la religió: “En un món on dominen les tendències a obligar a prendre partit, odiar i competir, la religió no pot tenir aquest propòsit. Així i tot, des de la religió Bahá’í sí que es busca un diàleg amb els governs, perquè poden aprendre d’elles per legislar segons els interessos de les persones”.
Seguint aquesta línia, les ponents van aprofundir en les maneres en què les religions poden influir positivament en els debats democràtics i contribuir a la justícia social. Des de la perspectiva de treballar amb la joventut, Llopis defensava que cal “ensenyar-la a crear comunitat, sobretot en la diversitat, perquè avui està molt reduïda a les pantalles, a la indiferència, han de comprendre que som éssers socials, que tenim la necessitat i la capacitat de dialogar i escoltar-nos activament.” Per a Seermohammadi, la contribució de les religions en la justícia social pot venir d’una formació en la transversalitat: “Se sol parlar d’activisme de maneres molt limitades, però crec que és important formar la població en principis transversals que mostrin com s’entrelliguen els diferents elements de la societat, fent partícip a tothom i avançant cap al camp de l’acció.” Mascaray, per la seva banda, va presentar dues accions en què la GOAC participa en els espais públics per contribuir en la justícia social des de la col·lectivitat. Primer, una trobada anual a la plaça de Sant Jaume, articulada en la Setmana per la Pau – Arcadi Oliveres, en què múltiples creences, convenciments i comunitats es troben per “nodrir el món interior, individual i col·lectiu” i, segon, una pregària multitudinària i multiconfessional davant del Centre d’Internament d’Estrangers (CIE), també anual.
Per tancar la taula, i també continuant amb la qüestió d’aquest diàleg tan necessari per a l’impuls de la justícia, les ponents van parlar sobre com i per què volen fomentar el diàleg interreligiós des de les seves organitzacions. Llopis es preguntava: “Ens exposem prou? La diversitat cultural a Barcelona és impressionant, però la clau és exposar-se, anar a l’entorn públic, perquè si no t’exposes quedes dins del teu entorn, on les preguntes són més fàcils i domines el llenguatge, però a fora sorgeixen altres preguntes i significats”. De manera semblant, Mascaray lamentava que des de la GOAC encara els “falta impulsar aquesta relació i aquest diàleg”, però subratllava que “en l’àmbit de la defensa dels serveis públics trobem sovint persones d’altres creences amb les quals convius en l’actuació per la justícia social”. A l’altra banda de l’espectre, Seermohammadi va explicar que la mateixa creença Bahá’í és en si mateixa un exercici d’interreligiositat, ja que és “creure en totes les religions del món, entenent que allò que explica l’altre és en essència el mateix que crec jo”.
Així finalitzava l’activitat “Religions i democràcies”, subratllant la importància del diàleg interreligiós, que Seermohammadi qualificava com a “necessari per a l’entesa mútua i imprescindible per als processos de pau, que són alhora un dels punts d’unió de totes les creences”. Aquesta perspectiva recollia també les conclusions de la primera taula, fent èmfasi en la potencialitat política que les religions esgrimeixen al marge de les estructures acostumades.
