L'espiritisme a Barcelona
Barcelona ha acollit al llarg dels anys figures rellevants de l'espiritisme com la reconeguda Amàlia Domingo Soler o Miquel Vives. Josep Mª Fernández de Colavida va ser la primera persona a difondre l’espiritisme a Espanya, i ho va fer des del barri de La Clota de Barcelona a la segona meitat del S. XIX.
Sense entrar en debat sobre què es considera religió i què no, les mateixes persones seguidores de l’espiritisme mai no han identificat el seu moviment amb una religió i prefereixen ser considerades un moviment espiritual o neoespiritual.
ORIGEN I HISTÒRIA DE L'ESPIRITISME
Es diu que l’espiritisme va néixer el 1848 als Estats Units, concretament en una casa del poble de Hydesville, a l’estat de Nova York, on s’acabava d’instal·lar la família Fox, d’origen alemany. En aquesta casa es van començar a produir una sèrie de fenòmens paranormals (moviments d’objectes i, sobretot, fresses estranyes) que van atraure l’atenció de gent encuriosida, com el quàquer Isaac Post, que va començar, amb la col·laboració d’un dels fills de la família Fox, a idear diversos mitjans per comunicar-se amb els “esperits” presents a la casa, presumptes autors dels fenòmens. Un d’aquests mitjans de comunicació, basat en un sistema de cops, el van anomenar spiritual telegraph. En aquesta fase inicial, el moviment espiritista es feia dir modern spiritualism i ben aviat es van començar a celebrar reunions obertes al públic, amb un primer congrés general celebrat el 1852 a Cleveland. Òbviament, no van faltar detractors i fins i tot es diu que, a finals del 1888, dues de les filles de la família Fox van confessar davant una multitud aplegada a l’Acadèmia de la Música de Nova York que tot havia estat un muntatge i en van explicar els trucs utilitzats.
El moviment espiritista va néixer en un període de la història on s’evidenciava el descontent i el desengany generalitzats vers les formes religioses convencionals, i es començava a percebre un interès creixent per tot allò paranormal, ocult o exòtic. És el període en el qual es van crear nombroses societats secretes o es van consolidar grups que pretenien estar vinculats amb tradicions orientals, com l’Hermetic Brotherhood of Luxor o la Societat Teosòfica; moviments que no sempre tenien bona relació entre ells, però que compartien força inquietuds.
Si bé la primera fase de l’espiritisme es va localitzar als Estats Units i a Anglaterra, la fase següent, bastant decisiva, va ser la francesa. A França l’espiritisme va trobar un medi més propici per desenvolupar-se, sobretot per la seva confrontació amb grups ocultistes de nova creació. El màxim representant d’aquesta fase i gran “codificador” de l’espiritisme va ser Hippolyte Rivail (1804-1869), mestre de Lió traslladat a París. Es feia dir Allan Kardec, que, segons ell, era el seu nom celta en una vida anterior. De tota l’obra de Kardec i les seves persones col·laboradores, especialment Léon Denis, destaquen cinc llibres: “El llibre dels esperits”, “El llibre dels mèdiums”, “L’Evangeli segons l’espiritisme”, “El cel i l’infern” i “Gènesi”. Aquests treballs han de ser considerats com obres de referència i no com un “corpus tancat” d’ensenyances; al contrari, l’espiritisme estarà sempre obert a noves “comunicacions” dels esperits.
En la seva fase següent, l’espiritisme es va estendre arreu del món, però va ser especialment a Argentina i al Brasil on va trobar una acollida més multitudinària. D’aquest període més actual és reconeguda la figura de Chico Xavier (1910-2002), autor molt prolífic i gran divulgador de l’espiritisme a nivell mundial.
Josep Mª Fernández de Colavida (1819-1888) va ser la primera persona a difondre l’espiritisme a Espanya, concretament des del barri de La Clota, al districte d’Horta a Barcelona. Fernández va viure una temporada com a exiliat polític a París, on va aprendre francès i va contactar amb diferents grups ocultistes i practicants de l’anomenat fenomen del “magnetisme”. En tornar a Barcelona, es va posar a traduir Allan Kardec, qui, posteriorment, li va enviar tres-cents exemplars de les seves obres. Assabentada l’església catòlica d’aquest enviament, es va condemnar l’espiritisme com una heretgia i, a l’octubre del 1861, es va emetre l’ordre de confiscar i cremar tots els exemplars al Parc de la Ciutadella.
Fernández de Colavida també va fundar una revista i nombroses associacions per difondre el moviment espiritista a Espanya i a Amèrica Llatina. El 1888, el mateix any en què va morir, es va celebrar el primer Congrés Internacional Espiritista a Barcelona, amb la participació en el consell organitzador de la sevillana establerta a Barcelona Amalia Domingo Soler (1835-1909) i del barceloní Miquel Vives (1842-1906), dues figures clau en la història de l’espiritisme espanyol i mundial. Resulta sorprenent constatar alguns dels temes que es van tractar en aquest congrés del 1888: la prohibició de la pena de mort, el desarmament dels exèrcits, l'abolició de l’esclavatge, la igualtat de gènere o la necessitat d’una ensenyança laica.
A Barcelona, els vincles entre l’espiritisme i la Societat Teosòfica van arribar a ser molt forts gràcies a figures com Josep Xifré (1855-1920) i Francesc Montoliu (1861-1892).
Després de la Guerra Civil, els principals líders espiritistes de Barcelona van ser perseguits i seguidament executats o empresonats. Els llibres, arxius i documents propietat dels espiritistes van ser confiscats i enviats a Salamanca.
Actualment hi ha tres centres espiritistes a Barcelona, tots ells hereus, per tradició familiar o per l’estudi de les obres, del les primeres persones pioneres de l’espiritisme a Espanya.
IDEOLOGIA I CREENCES ESPIRITISTES
Hi ha tendència a presentar l’espiritisme com un fenomen, però això no és del tot exacte. Seria millor considerar l’espiritisme com un intent d’explicació o teorització de certs fenòmens. En els seus orígens, l’espiritisme es va interessar principalment pels fenòmens de naturalesa paranormal, els que ordinàriament es relacionaven amb la màgia o la bruixeria: materialitzacions, operacions de magnetisme, telepatia, telecinesi, clarividència i altres facultats extrasensorials. Partint d’aquests fenòmens paranormals, el moviment espiritista va continuar desenvolupant una explicació pròpia de la constitució del ser humà i del seu destí pòstum, en el qual la idea de progrés hi juga un paper fonamental. El procés vital és vist com una evolució espiritual en el qual els éssers es reencarnen una i altra vegada fins a arribar a assolir el seu perfeccionament moral final.
La importància del medi social on neix l’espiritisme mereix atenció. Resulta difícil no adonar-se del ressò provocat per altres moviments coetanis: l’evolucionisme darwinià, l’exaltació de la ciència, les ideologies socialistes i democràtiques, l’anarquisme, l’anticlericalisme etc.
Amb el temps, també veiem aparèixer una pluralitat interna dins de l’espiritisme, amb diferents escoles (el Congrés Espiritista de Brussel·les del 1910 ja va intentar crear una primera Federació Espiritista Universal) i, fins i tot, diferent terminologia a l’hora de definir un mateix fet o realitat. Per exemple, per descriure l’aspecte humà “no corporal” s’han arribat a utilitzar termes tan diferents com ectoplasma, ob (terme agafat de la llengua hebrea), fluid corporal, cos astral, cos eteri, etc. La interpretació de la Bíblia que fa l’espiritisme, especialment dels Evangelis, segueix la línia marcada pel Protestantisme.
En els seus orígens, el tret distintiu del moviment espiritista va ser la comunicació amb els morts a través de mitjans materials. L’espiritisme considera que una persona, un cop morta, deixa el seu cos físic o carnal i passa a revestir-se d’un nou cos més subtil que, originalment, s’anomena periesperit; quelcom que es troba entre el cos físic i l’esperit pur. El món dels morts es considera equivalent al món dels vius; l’única diferència és que les persones mortes es troben desencarnades i revestides del periesperit.
Tot i que l’espiritisme reconeix l’existència de Déu, és veritat que no comparteix una sèrie de trets, més o menys comuns, amb altres tradicions i religions. No disposa, per exemple, d’escriptures sagrades o revelades, fonamentals a l’hora d’establir un culte. Tampoc disposa d’una tradició dogmàtica que vetlli per l’ortodòxia d’aquestes escriptures i desenvolupi els seus sentits implícits, especialment els de caràcter més metafísic. I, si bé l’espiritisme accepta l’existència dels àngels i profetes com a figures mediadores entre Déu i la humanitat, no descarta que aquesta capacitat mediúmica es pugui trobar també generalitzada entre els humans, vius o morts. És en aquest últim cas on és reconeix que “persones desencarnades” acaben actuant com a “guies” o “àngels de la guarda” de persones vives. Finalment, pel que fa als temes de la predestinació i la vida pòstuma, l’espiritisme defensa la teoria de la reencarnació i la idea que les nostres accions són les responsables (causa) de la nostra situació (efecte).
