Oficina d'Afers Religiosos

La Pasqua cristiana commemora la mort i resurrecció de Crist, que va tenir lloc durant la Pasqua jueva (Péssah), que, alhora, commemora l’alliberació i l’èxode del poble jueu de l’esclavitud en què es trobava a Egipte. Seguint amb el paral·lelisme, cinquanta dies després de la resurrecció de Crist els cristians celebren la Pentecosta, i cinquanta dies després del Péssah els jueus celebren la festa de Xavuot.

En grec, pentekoste fa referència al ‘cinquantè’ dia, i xavuot, en hebreu, fa referència a les set ‘setmanes’ o quaranta-nou dies. Les dues festes cauen en primavera; per això, els cristians també parlen de la Pasqua florida i els jueus parlen de la festa de la collita (qatzir) o de les ofrenes (bikkurim) al temple. No obstant això, el que se celebra principalment a la festa de Xavuot és la revelació de la Llei (Torà) feta a Moisés a la muntanya del Sinaí: “allí se li va aparèixer l’àngel del Senyor, en una bardissa en flames que no es consumia”.

Per la Pentecosta les persones cristianes commemoren la visita reconfortant (parakletos) de l’Esperit Sant als apòstols, que corroborava les prediccions que els havia fet Jesús. Tota la congregació (ekklesia) estava pregant, amb la Verge Maria al centre, quan van ocórrer una sèrie de miracles; entre aquests, el carisma del do de llengües o llengües de foc, que expressa el caràcter ecumènic de l’esdeveniment. Gregori de Nissa (s. IV) és l’autor d’un dels primers testimonis escrits conservats en què es compara el misteri de la virginitat de Maria amb la “bardissa en flames”.

La visita de l’Esperit Sant confirma el símbol dels apòstols i anuncia així la seva missió evangelitzadora. La paraula símbol prové del grec symbolon i originàriament significava un pacte o aliança formalitzats amb un contracte o segell que es partia i cadascuna de les parts contractuals se’n quedava un tros a mode de garantia. Per analogia, el símbol expressa la relació entre el signe i el seu significat: la lletra i l’esperit. En un context cristià, s’utilitza com a sinònim de la creença i fe distintives dels apòstols, concretades en la coneguda fórmula del credo dels apòstols.

Els primers cristians eren molt conscients dels paral·lelismes entre Xavuot i Pentecosta: l’èxode del poble jueu culmina amb la revelació de la Torà, de la mateixa manera que el missatge salvador de Jesús culmina amb la nova Llei de l’Esperit Sant.

L’islam, però, fa una lectura diferent d’aquests fets. Segons les persones musulmanes, l’Esperit Sant s’identifica amb l’àngel Gabriel, àngel de l’Anunciació i de la Revelació, i les mencions que hi fa Jesús a l’Evangeli (Injîl) s’entenen com la profecia de la vinguda de l’últim profeta amb l’última i veritable llei: l’Alcorà. Segons l’islam, cap dels evangelis que ens han arribat té el valor d’una llei religiosa ni les llengües en què estan escrits tenen el valor d’una llengua revelada. Tampoc s’entén com l’Esperit Sant, missatger i mediador per naturalesa, pot ser considerat ell mateix com una nova llei.

Mitjançant l’àngel Gabriel, Déu va fer la primera revelació de l’Alcorà a Muhammad en un dels seus retirs a la muntanya de Hirâ, durant una nit (laylat al-qadr) del mes de ramadà. Muhammad, que era un pobre pastor àrab illetrat (ummi), s’espanta i demana consell a la seva dona Khadîja, que el porta a visitar Waraqa b. Nawfal, un savi cristià de la Meca, que finalment li confirma: “T’ha visitat el mateix Esperit de la Revelació (Nâmûs) que Déu va fer baixar a Moisés”.