Religió i ciència: una batalla irresoluble

Escriure sobre el binomi ciència-religió és relativament senzill quan et col·loques còmodament en un cantó, o en l’altre, de la trinxera. És més complicat quan el que pretens és interrogar, qüestionar, el binomi mateix amb l’objectiu de comprendre què s’hi amaga darrere. La mirada sociològica, agnòstica per excel·lència, pot ser una bona aliada. L’objectiu no és buscar culpables, ni commemorar ningú, sinó reflexionar de manera crítica sobre com construïm les categories, com es reprodueixen aquestes categories i quines conseqüències té tot plegat.

La mirada filosòfica, i teològica, ha estat la que històricament ha dominat el debat sobre ciència i religió. A grans trets s’han construït dues posicions diferenciades. La primera, i la més coneguda, és la que descriu la religió com a enemiga principal de la ciència, i com a fre per al progrés del coneixement. La figura de Galileo Galilei, la mateixa existència de la inquisició catòlica o la imposició autoritària de discursos religiosos per explicar fenòmens naturals avala aquesta tesi. La religió, com a institució, no ha tendit històricament a potenciar el pensament científic. Una segona posició, que també té nombroses seguidors, és la que defensa la complementarietat, i fluïda convivència, entre ciència i religió. El paper històric de científics com Maimònides, Averroes o el mateix Gregor Mendel són citats com a referents, com a persones profundament immerses en mons religiosos però alhora capaces de fer aportacions cabdals al món de la ciència. En aquest cas, la ciència no és percebuda en oposició amb el món científic sinó en complementarietat. Dins d’aquesta posició, hi ha matisos. Alguns consideren que ambdós sistemes de pensament responen a necessitats, i a ordres de veritat diferents (i compartimentats) i que poden conviure sense conflictes mentre cadascun es mantingui dins el seu compartiment. D’altres van més enllà i defensen que el diàleg entre ambdós mons pot produir avenços socials, culturals i científics rellevants.

Des de la mirada sociològica, el debat pren una altra volada. Ja no es tracta de fer un judici a la història de la relació entre la ciència i la religió. L’interès tampoc rau a esclarir la controvèrsia normativa, o les aspiracions ideològiques subjacents. Des de la sociologia, l’objectiu és més modest, més empíric, menys atemporal. La voluntat és comprendre com s’articula, i es vehicula, el debat ciència-religió en la nostra societat contemporània, i qüestionar alguns clixés que sovint s’hi barregen. Es tracta de revisar les prenocions, els prejudicis, o allò que donem per descomptat quan pensem sobre ciència i religió avui dia, i intentar desentrellar les complexitats que hi ha associades. Aquest article n’és un primer tast.

 

CIÈNCIA I RELIGIÓ: BLOCS HOMOGENIS?

La teoria de la secularització de la societat va pronosticar, dècades enrere, que la ciència substituiria la religió en temps de modernitat. L’existència de la religió era percebuda com a incompatible amb els avenços científics, i es considerava que la modernitat arraconaria, definitivament, el rol —i el poder— de les religions. La ciència té avui un prestigi social indiscutible a escala mundial, però les religions no han desaparegut. Les explicacions científiques no han eliminat les creences religioses. La tesi de la substitució no s’ha complert com s’havia previst. Així, i malgrat l’embranzida indiscutible de la secularització durant el segle XX, una ullada a la realitat fa evident que la relació entre avenç social de la ciència i de la religió, no mecànica ni lineal, i no la podem descriure com un joc de suma zero.

Per entendre-ho, el primer que cal posar en relleu és la dificultat de parlar de “la ciència” i “la religió” en abstracte. Cadascuna d’aquestes esferes és profundament heterogènia i està en constant transformació. Des del punt de vista sociològic, la trampa dels debats sobre la relació entre ciència i religió sovint rau en el fet que reprodueixen la dicotomia d’una lluita entre dues categories abstractes i descarnades, mentre coescriuen la narrativa d’una ciència basada en la racionalitat pura i una religió feta d’irracionalitat pura. La catalogació de la ciència com a racional, i de la religió com a irracional, pot tenir una lògica en el terreny normatiu però és difícil trobar-ne la translació en els quefers de la vida quotidiana. El judici de validesa de les raons científiques és sovint un acte de fe, de confiança, i no de racionalitat. El nivell d’expertesa científica que requeriria poder comprendre de manera racional el món que ens envolta en la seva totalitat és segurament inabastable per a un simple humà. Hi ha coses (sovint, moltes coses) que no podem explicar racionalment perquè no tenim el coneixement per fer-ho. Em refereixo a qüestions com el significat de la tecnologia ARN vinculada a les vacunes, les característiques que fan de Mart un planeta habitable o la importància de la “default network” per al cervell, per citar només tres exemples. Ara bé, no saber explicar-ho de manera racional, o no disposar de les eines per validar-ho científicament, no vol dir que automàticament caiem en l’esfera de la irracionalitat. Com a persones immerses en la nostra quotidianitat, fem confiança, creiem el que ens diu el personal sanitari del nostre CAP o l’amiga científica, l’article que publica un diari o una revista en la qual confiem. No entendre racionalment, o no saber explicar racionalment, un determinat fet o fenomen no t’ubica de manera automàtica en el terreny de la religió, ni en el de la irracionalitat. En certa manera, i quan ens centrem en l’esfera de la quotidianitat, en com es viu el debat entre ciència i religió en el dia a dia, es fa palès que la distinció entre racionalitat/irracionalitat pertany a un altre ordre de coses. En aquest sentit, segons quines aportacions científiques poden resultar summament “irracionals” als ulls d’una persona corrent, alhora que segons quines “creences religioses” poden ser percebudes en termes racionals per d’altres. Les institucions socials, tant les científiques com les religioses, són crucials a l’hora de mediar, i d’articular allò que considerem “racional” o “irracional”.

 

OPOSICIÓ A LA CIÈNCIA: ESMENA A LA TOTALITAT?

La ciència i la religió són esferes heterogènies, que no poden ser preses com un tot indissociable i uniforme, i per entendre la complexitat no ens podem quedar atrapats en el binomi racionalitat-irracionalitat. Hi ha moltes religions al món i, com diu el sociòleg Joan Estruch, molts “estils de creença” diferents. Les maneres de creure, d’aprehendre la religiositat, són profundament diverses en el nostre món contemporani. Mentre hi ha estils de creença que s’atrinxeren cognitivament rere els dogmes religiosos, n’hi ha d’altres que adopten posicions negociadores, o conciliadores. Ara bé, no és només que cognitivament ens trobem en un món poblat d’individus amb maneres distintes de gestionar la relació entre ciència i religió, sinó que fins i tot un mateix individu pot adoptar posicions diferents en funció de la temàtica, del context o del moment. M’explico. L’oposició a la ciència per part de grups o persones religioses rarament és una esmena a la totalitat. És més, és difícil imaginar avui dia grups o persones que puguin (i vulguin) fer una esmena a la totalitat del coneixement científic. L’oposició, sovint, no es formula en termes generals sinó específics: no és una oposició a totes les formes de coneixement científic, sinó a un element concret, o a una tecnologia específica. En aquest sentit, són interessants les investigacions dutes a terme en contextos anglosaxons, en què s’ha posat en relleu que, per exemple, la majoria d’individus que s’oposen a la teoria de l’evolució —des de posicions creacionistes— no tenen cap problema a acceptar la majoria d’altres tesis científiques. Succeeix el mateix en d’altres camps. També aquells qui posen en qüestió les vacunes generalment no polemitzen sobre l’eficàcia de l’anestèsia general en les intervencions quirúrgiques ni qüestionen la teoria de la relativitat. Aquesta negació selectiva, o aquest qüestionament específic, desafia la mirada tradicional que ha tendit a explicar el binomi ciència-religió com l’existència de dos blocs homogenis, enfrontats, que s’articulen seguint els principis de racionalitat/irracionalitat. Per tant, des d’aquesta perspectiva, allò interessant d’explicar sociològicament no és el debat en termes generals sinó comprendre la idiosincràsia concreta: per què hi ha grups religiosos que veuen la teoria de Darwin com una amenaça a la seva cosmovisió religiosa? I per què consideren la teoria de Darwin problemàtica i no la majoria d’altres teories científiques? O per què els Testimonis cristians de Jehovà s’oposen a les transfusions de sang i no a les vacunes? I per què hi ha determinats grups religiosos de tipus ortodox que s’oposen a les vacunes però no als antibiòtics? Per entendre aquest tipus de qüestions no ens serveixen les explicacions generalistes, d’abast totalitzant. Ens cal una perspectiva històrica, situada, contextual, que ens ajudi a identificar com s’han construït determinades categories i percepcions específiques sobre allò “correcte” o “incorrecte”, sobre allò assumible i allò que no ho és, i com s’ha articulat amb dinàmiques comunitàries, de poder i de vida.

I és que no podem pensar l’adhesió —o la no adhesió— a la ciència com a fruit d’una decisió cognitiva, raonada. La confiança, o no, en la ciència és fruit de l’articulació de factors diferents —sovint vivencials, d’identificació comunitària, de trajectòria biogràfica— que van molt més enllà de l’element cognitiu, de la reflexió o de la decisió racional. Cada vegada són més nombroses les recerques sociològiques que mostren que la identificació amb la ciència és principalment fruit de certes dinàmiques culturals —com també ho és l’oposició a determinats principis o tecnologies científiques. Són les recerques d’aquest tipus les que han qüestionat les conegudes com a teories del dèficit cognitiu, que atribueixen l’oposició a determinades teories o tecnologies científiques a la manca d’informació. Durant dècades es va pensar que l’oposició al progrés científic era conseqüència de la manca d’informació, o la incapacitat de comprensió, dels principis científics per part del públic general. Per això es posava l’èmfasi en les campanyes d’informació, i s’argumentava que l’educació era l’antídot més important contra l’expansió de formes d’oposició, o qüestionament, davant els “avenços científics” —des dels transgènics fins a les teràpies genètiques o hormonals o la teoria de l’evolució. La majoria dels estudis actuals qüestionen aquesta visió. La informació és important, però en cap cas és l’únic factor que explica les actituds, i aproximacions, de la població vers la ciència.

 

D’INSTITUCIONS, HISTÒRIA I PODER

I és que ni la ciència ni la religió són només principis cognitius. Són, també, institucions. I com a tals formen part d’un entramat social, polític, cultural i econòmic que va evolucionant. Analitzar el debat ciència-religió és, per tant, tenir en compte que aquest no es produeix només en l’esfera de les idees, sinó que va molt més enllà. Tenir-ho clar és crucial per entendre’n les implicacions. En posaré un exemple. Si comparem les xifres de vacunació per covid a l’Estat espanyol amb la d’altres països del món, ens adonem que aquí són molt més altes. La reticència vers les vacunes és molt més baixa que a d’altres països com Estats Units, França o Nigèria. Per explicar les raons rere aquesta acceptació, el sociòleg Pep Lobera explica que no és que aquí la gent tingui més capacitat per comprendre els principis de les vacunes i el seu funcionament. És, més aviat, que en el context de l’Estat espanyol tenim un sistema de salut que s’ha guanyat la confiança de la ciutadania i en el qual el personal mèdic gaudeix de prestigi reconegut. Com a societat tendim, per tant, a confiar en el sistema de salut, i quan des dels estaments mèdics ens aconsellen que ens vacunem, la majoria de nosaltres ho fa sense gaires dubtes. Això no és casualitat. És fruit d’una llarga trajectòria de construcció d’un sistema públic de salut i de creació de confiança. Tampoc és atzar que en determinats països, o que entre determinats grups poblacionals, la desconfiança en les vacunes sigui molt més alta. El sociòleg canadenc Paul Bramadat explica, per exemple, que la desconfiança de determinades comunitats indígenes vers el sistema mèdic, i també vers les vacunes, no és casual. La ciència, i la medicina, en determinats moments de la història s’han utilitzat per subjugar grups socials determinats, s’han fet servir com a mètode de domini i opressió (vegeu, per exemple, les campanyes d’esterilització). En aquests contextos, l’oposició a determinades tecnologies biomèdiques no és conseqüència, per tant, d’una comprensió menor dels principis científics, sinó que és el resultat justificat (i racional) d’un sistema d’opressió que ha fet servir la ciència al seu antull.

 

ESPIRITUALITAT: UNA TERCERA VARIABLE EN DISCÒRDIA?

En analitzar el debat sobre ciència i religió, també és molt important posar en relleu que els límits entre religió i ciència no són fixos ni estables, sinó contingents i sotmesos a una negociació constant. La frontera que identifica i delimita la diferència entre la ciència i la religió és un espai de tensió, de lluita, que es transforma amb el transcurs dels anys —o dels segles. Donar una ullada a l’horòscop no ho consideraríem avui una activitat pertanyent a l’àmbit científic, però potser en altres moments de la història, sí. O mentre que la teologia és una activitat clarament inserida dins del món religiós, les ciències de la religió neixen com a disciplina amb voluntat d’assolir un estatus científic (i hi ha qui els ho discuteix). Què és el que delimita la frontera entre allò “científic” i allò “religiós”? Podem identificar uns criteris que ens permetin distingir clarament entre l’un i l’altre? No és evident. El DIEC defineix la ciència com la “coneixença exacta d’un cert ordre de coses”, però com garantim la qualitat d’exacte, i què és el que ens ho proporciona? Segurament la tesi que obtindria més consens és la de considerar que és el “mètode científic” el que fa la diferència, i l’element que esdevé el marcador que dibuixa la frontera. Ara bé, tothom qui ha estudiat, amb més o menys profunditat, filosofia de la ciència sap que la definició del mètode no és un exercici fàcil, ni senzill ni ahistòric. En aquest àmbit, a més, en els darrers anys, tot plegat s’ha complicat.

El sociòleg nord-americà Paul DiMaggio ha publicat recentment un article, en col·laboració amb altres autores, on posa en relleu que, avui dia, al binomi ciència-religió se li ha d’afegir la categoria “espiritualitat”. Explica com emergeix, creix i es difon una certa espiritualitat que reivindica jugar en els dos camps —tant el religiós com el científic—, alhora que fa de la complementarietat entre els dos la seva bandera. És el que amb matisos diferents s’ha anomenat espiritualitat holística, “new age” o espiritualitat alternativa. És un tipus d’espiritualitat deslligada de les institucions religioses tradicionals que difon un missatge sincrètic el qual, alhora que esdevé font de sentit, també té implicacions per al camp de la salut, la nutrició, la cura personal i la relació amb els altres. Des de la sociologia hom consideraria que és una forma de religiositat adaptada als temps seculars, però molts dels qui en són seguidors —o qui en són propers— rebutgen l’etiqueta de religió, i justifiquen els seus principis i formes d’acció a través del llenguatge científic. Ens caldria un article sencer (o un llibre) per analitzar-ho amb calma, però sí que és important posar en relleu la imbricació complexa entre l’espiritualitat i la ciència en els temps contemporanis. Bona part de les polèmiques amb el que alguns han anomenat “pseudociències” també es poden llegir des d’aquesta perspectiva. Alhora, és important no etiquetar-ho com un fenomen trivial, o banal, ja que la seva implantació està molt més estesa del que podria semblar a primera vista, i són múltiples els àmbits en els quals es fa visible, des de l’alimentació fins al terreny de l’autoajuda, l’esport o la medicina. És una espiritualitat, a vegades, profundament mercantilitzada, però, a voltes, també amb voluntat contracultural, i mentre hi ha individus que hi tenen una relació puntual i efímera, n’hi ha d’altres que defineixen i organitzen la seva vida en aquesta òrbita. Es tracta d’un fenomen interessant de comprendre perquè les coordenades amb les quals emergeix no encaixen en les lectures tradicionals sobre els límits, i el significat, de la ciència i la religió. Explorar-lo, alhora, ens permet entendre com la negociació de la frontera entre la religió i la ciència s’articula de maneres diferents depenent del context, de les cultures institucionals i de les dinàmiques de poder.

 

DE QUAN ESCLATA LA POLÈMICA: MÉS ENLLÀ DEL DEBAT CIÈNCIA-RELIGIÓ

En definitiva, el debat sobre ciència i religió és més complex del que podria semblar a primera vista. L’oposició entre les dues esferes existeix en termes normatius, però es fa molt més difusa quan l’analitzem des d’una perspectiva sociològica. I és que quan ens fixem en com les persones, en la seva vida quotidiana, pensen, reflexionen i actuen en relació amb la ciència i amb la religió, tot plegat apareix més matisat. Al meu argument, però, s’hi podria fer una objecció molt fàcil. Si la frontera entre ciència i religió és difusa en l’àmbit quotidià, per què continua sent percebuda com una qüestió candent, difícil i polèmica? Segurament és així perquè hi ha diversos elements —tant del camp científic com del religiós— que actuen com a recursos simbòlics que serveixen per articular públicament, i vehicularment, aspiracions ideològiques i polítiques més àmplies. Sovint, en la intersecció entre la ciència i la religió, trobem determinats elements que serveixen com a recursos simbòlics, o marcadors culturals, de lluites polítiques més àmplies. Un exemple clar és la qüestió de l’avortament, i el debat vinculat sobre els inicis de la vida humana. En aquest sentit, el que podria ser una discussió purament científica és portada a l’esfera pública amb uns interessos particulars, guanya visibilitat mediàtica, es polititza i deriva en un debat en què cristal·litzen lluites socials, polítiques i culturals que van molt més enllà, i que travessen el plantejament “ciència versus religió”. Són debats que no es configuren de manera genèrica entorn de la religió i la ciència de manera abstracta, sinó que emergeixen al voltant de qüestions molt específiques i esdevenen espais de fricció, on cristal·litzen tensions socials, aspiracions polítiques i projectes morals. L’ordre de la ciència, la política i la moral s’imbriquen en aquest tipus de controvèrsies, que també presenten una dimensió cultural i afectiva, i que moltes vegades tenen implicacions rellevants en termes de gènere. No podem anar més enllà, ni desentrellar-ho amb profunditat, però sí que és important emfatitzar que aquest tipus de controvèrsies no retrocedeixen en temps de secularització, sinó que estem en un escenari on s’aguditzen, es complexifiquen i es polaritzen. Emergeixen en sintonia amb el que s’ha anomenat les “guerres culturals” (cultural wars), les “fake news” i el populisme polític, i són especialment virulents en contextos com el nord-americà, però també tenen una certa vigència, i ressò, a casa nostra.

En definitiva, el debat sobre ciència-religió és complex, amb múltiples matisos, i podríem seguir desgranant-lo amb detall durant hores. En certa manera, és un debat irresoluble quan el plantegem en termes singulars. Per comprendre el binomi ciència-religió l’hem de contextualitzar geogràficament i temporalment, i en paral·lel ens cal revisar de manera crítica les premisses sobre les quals s’ha construït. Ara bé, és important no confondre la mirada sociològica amb el relativisme científic, ni el qüestionament epistemològic del debat amb la importància normativa, política i ètica d’aquest. El debat —o millor, els debats— en la intersecció entre la ciència i la religió té plena vigència en la nostra societat (i en continuarà tenint). La sociologia i les investigacions empíriques en aquest terreny no poden substituir el debat polític i moral, però sí que poden ajudar a comprendre amb més profunditat les seves implicacions, i a vetllar per fomentar la mirada crítica, desemmascaradora i més enllà de vells clixés.

 

Dra. Maria del Mar Griera, professora de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i directora del centre de recerca ISOR.

 

Comparteix aquest contingut