Oficina d'Afers Religiosos

Els museus són un espai de trobada entre la cultura i la ciutadania, l’escenari idoni per establir un diàleg entre la realitat de la societat actual i el seu passat. Aquest diàleg agafa una dimensió més profunda quan s’hi incorpora el fet religiós i hi deixa entreveure connexions, tant en una mateixa comunitat com entre diversos grups humans, dilatades en el temps. L’activitat “Patrimoni i religions vives: les comunitats de Barcelona al Museu Etnològic i de Cultures del Món”, coorganitzada per l’Oficina d’Afers Religiosos (OAR) i el Museu Etnològic i de Cultures del Món (MUEC), va voler subratllar precisament aquestes connexions entre la pluralitat religiosa de la ciutat i les arrels de les comunitats que la constitueixen.

Va consistir en dues visites: una per a la col·lecció d’Àsia i l’altra per a la col·lecció d’Àfrica, on persones representants del budisme, l’hinduisme, el cristianisme ortodox etíop i el culte ioruba del Brasil comentaven diversos objectes i figures religioses de les seves respectives creences. L’activitat va començar, però, amb una breu contextualització per part d’una educadora sobre el museu, nascut el 2017 de la fusió entre el Museu Etnològic de Barcelona, el Museu Etnològic i Colonial i el Museu de les Cultures del Món, i dividit en dues seus, la de Montjuïc i la de Montcada. Aquesta última reuneix col·leccions d’Àfrica, Àsia, Oceania i Amèrica, que resulten de la col·laboració entre l’empresari i col·leccionista Albert Folch i l’escultor i col·laborador del Museu Etnològic, Eudald Serra. A partir dels anys 40, Folch i Serra fan una sèrie de viatges “amb una mirada cap a un exotisme basat, evidentment, en el racisme, i visiten llocs com Guinea Equatorial, el Tibet o Cambodja per comprar peces”, la qual cosa dona lloc a les col·leccions que avui s’allotgen a la seu Montcada del MUEC, on va tenir lloc l’activitat.

“Avui”, va continuar l’educadora, “l’objectiu del Museu és ser conscient d’aquest passat, per això es rastreja sempre l’origen de les peces”. També permeten aquesta contextualització activitats com la del 14 de setembre, que va continuar amb la presentació d’algunes peces del culte hindú per part de Nayan Das, de l’Associació Cultural Hindú de Barcelona. La de Krixna va ser la figura introductòria, “el cap de la creació, aquell que observa i expandeix les seves energies en forma d’avatars que fan els seus encàrrecs”. La peça següent va ser l’estela de Vixnu i Lakxmi damunt Garuda (Rājasthān, Índia, segles xiv-xvi), on Vixnu, l’avatar encarregat de la creació, apareix amb Lakxmi, la seva dona i energia femenina, deessa del manteniment. Nayan Das també presentà l’escultura de Xiva i Pàvarti, on va parlar de Xiva, “el destructor, el Mahadeva o gran déu”, que és al costat del grup escultòric de Durga matant el dimoni búfal (Himachal Pradesh, Índia, segles xvv-xv), que tot i que aquí apareix amb quatre braços, en té deu, cadascun amb una arma.

La visita a la col·lecció sobre el budisme la va conduir Glòria Puig, presidenta de la Coordinadora Catalana d’Entitats Budistes, que va explicar la figura de Buda a través de diferents peces. Nascut Siddharta Gautama, era príncep d’una regió de l’actual Nepal que vivia en total comoditat fins que, en una visita a la ciutat, va contemplar per primera vegada la malaltia, la mort i la pobresa, i quedà tan impressionat que decidí dedicar la seva vida a cercar la manera de superar el patiment. Després d’estudiar amb diferents mestres, es retirà a la muntanya a meditar en un estat ascètic total. “No menjava, no bevia, dormia en un llit de punxes… Quedà consumit, semblava un esquelet”, explicava Puig, davant la peça Buda històric Sakyamuni en dejuni (Afganistan, segles ii-iii), que representa precisament aquest estat de Buda. Però no va ser fins que, arran d’un somni, va retornar a un ascetisme menys radical i va trobar la il·luminació. A la col·lecció hi ha moltes escultures que representen aquest moment, en què Buda té una mà a la falda i l’altra tocant el terra, “el mudra (posició) de la il·luminació (com el del Buda de la medicina Bhaisajyaguru, Tíbet, segles xviii-xix) un gest que indica que posa la terra com a testimoni del seu esforç”. Puig també presentà figures que testimonien altres claus del budisme, com figures andrògines que assenyalen la superació de la dualitat home-dona (com el Cakrasamvara unit a la seva consort“”, Dakini Vajravārāhī, Nepal, segle xvi), o els budes de la compassió, amb més de dos braços.

La col·lecció sobre el cristianisme ortodox etíop la va conduir Ayalkibet Hundesa, que tot i no ser practicant prové d’un context profundament implicat en aquesta creença. La visita es va centrar, sobretot, a presentar tres creus. Dues d’aquestes són creus processionals (segles xviii i xix), artefactes que s’utilitzen en diferents celebracions i que són diferents per a cada església, ja que “duen símbols que identifiquen el temple al qual pertanyen”. La tercera creu, una “creu de mà” (Addis Abeba, Etiòpia, segles xviii i xix) de fusta, és un exemple d’un tipus de creus de fusta pintades que els sacerdots ortodoxos etíops porten sempre a sobre, a la qual “les persones creients saluden i agraeixen sempre que es creuen amb un sacerdot pel carrer”. Per acabar, Hundesa va explicar que l’església ortodoxa d’Etiòpia té el seu propi idioma, el geez: “si no n’ets practicant i algun dia decideixes anar a l’església, no entendràs res”.

L’última visita de l’activitat va ser a la col·lecció sobre la tradició ioruba candomblé del Brasil, presentada per Luis Fernando Brito Fernández, babalorixà (sacerdot) d’aquest culte. La tradició candomblé es va formar al Brasil a causa de la diàspora africana provocada pel mercat d’esclavatge, que va importar les creences del poble ioruba, un gran grup etnolingüístic de l’Àfrica Occidental, al continent americà, on va arrelar per mitjà de l’oralitat, perquè “els esclaus no sabien escriure”. El candomblé, concretament, té com a base l’ànima i la força de la natura. Brito Fernández ho exemplificà presentant la figura Osun, deessa de l’aiguadolça i els rius (Nigèria, any 1920), de qui ell en fou iniciat com a babalorixà: “Jo no vaig escollir Òşun, Òşun em va escollir a mi quan era al ventre de la meva mare”. És la deessa dels rius i l’aigua dolça, però també de l’amor, la bellesa, la vida i la força femenina. Tot això es representa en el grup escultòric de fusta, on la deessa, una dona negra amb una ploma al cap que indica que té la menstruació, alimenta alguns infants a dins d’un riu, amb un peix a la falda i envoltada d’animals.

El babalorixà també va fer referència al context històric del naixement del candomblé: “Durant molt de temps, els i les creients havien de pregar a les seves divinitats amagant-les sota sants cristians”. Però la tradició ioruba encara és malinterpretada avui en dia: “Se’ns etiqueta de bruixots i es diu que fem endevinació. Però no, nosaltres, els babalorixà, el que fem és orientar, generalment, amb artefactes com aquest”, deia assenyalant una “safata d’orientació Ifà” de fusta (Benín, segles xix-xx). Amb tot, la conclusió de la jornada va ser que és per això que activitats com aquesta tenen sentit avui en dia, perquè obren espai a les comunitats religioses per dialogar amb la ciutadania i fins i tot influir en les formes de difusió dels seus costums i pràctiques, que són patrimoni a dins i fora del museu.

Galeria d’imatges AQUÍ!

Comparteix! #OarBCN #nitreligions2024
Segueix-nos a @bcn_interculturalitat