Servei de Premsa
19/10/2024
Raval Cultural i el MACBA impulsen una nova instal·lació del mural que Keith Haring va pintar a Barcelona
27/02/2014
Temps estimat de lectura: 7 minuts
Raval Cultural, una iniciativa del Districte de Ciutat Vella per mostrar la gran riquesa cultural d’aquest barri de Barcelona i per implantar en l’imaginari col·lectiu aquesta identitat, sovint ignorada del barri del Raval, juntament amb el MACBA, ha impulsat la recuperació de l’obra que Keith Haring va pintar al barri del Raval, el 27 de febrer de 1989.
El mural de Keith Haring “Todos juntos podemos parar el sida” tornarà al carrer coincidint amb el 25è aniversari de la seva creació. Originàriament, l’artista va pintar la seva obra en un mur d’un edifici avui desaparegut, situat a l’entorn de la plaça Salvador Seguí. L’espai escollit per re-instal·lar l’obra de Haring és un mur situat a tocar del Museu d’Art Contemporani de Barcelona
Des de Raval Cultural, i amb la col·laboració del MACBA, s’ha decidit aprofitar l’avinentesa de la celebració del 25è aniversari d’aquesta obra, per posar en valor el fet que el Raval ha estat i és pol d’atracció de grans artistes de fama mundial, com Keith Haring.
El MACBA és el museu dipositari del calc a mida real, que l’Ajuntament de Barcelona va encarregar fer de l’obra l’any 1992, abans d’enderrocar el mur. Així mateix es conserven mostres del color original, color que serà reproduït en la nova instal·lació.
El Raval, un barri escollit per l’artista
Haring va escollir el Raval per pintar la seva obra. Va ser l’any 1989. Després d’una visita a Madrid, a la fira ARCO, Haring va visitar també Barcelona. Per aquella època, Haring ja era un artista consagrat, un mite de l’art urbà que havia revolucionat l’expressió artística als vagons i a les parets de les andanes del metro de Nova York. De visita a Barcelona, Haring va assistir a la inauguració d’una exposició del pintor conceptual i escenògraf Frederic Amat, on la fortuna va voler que hi coincidís amb Montse Guillén, propietària del restaurant El Internacional de Nova York, un local on Haring hi anava sovint i que estava freqüentat per artistes com Andy Warhol o Jean-Michel Basquiat. Allà mateix va sorgir la possibilitat de fer alguna obra a Barcelona en relació a la sida, i Haring va acceptar de seguida, malgrat que tenien poc temps per aconseguir els permisos, ja que l’artista se’n tornava a Nova York en pocs dies.
Però per a Haring, grafiter consumat, crear grans dibuixos sense gairebé temps no era un problema. Havia estat capaç de pintar un immens quadre en un carrer de Manhattan en només vint segons. El fet de donar-se a conèixer artísticament dibuixant al metro novaiorquès sota l’amenaça de ser enxampat pels vigilants, l’havia acostumat a la rapidesa i al caràcter efímer del seu art.
D’ altra banda, l’any 1988, un any abans d’arribar a Barcelona, Haring va ser diagnosticat com a portador del virus VIH. En conèixer la seva malaltia, les seves obres es van tornar molt més dures del que ja eren, i va intensificar els seus treballs sobre la sida.
Per tant, al febrer de 1989 a Barcelona, Keith Haring va acceptar la proposta: Pintaria un grafit que alertés sobre la malaltia de la sida, amb referències als perills del sexe sense protecció. L’única condició que va posar era poder escollir el lloc on es faria el dibuix. Ràpidament es van posar en marxa les gestions per aconseguir els permisos. Mentrestant Síndria Segura, artista amiga de Montse Guillén a Nova York, va acompanyar en cotxe a Keith Haring per trobar un lloc idoni per fer el mural. Després de voltar per diferents barris, l’artista va escollir la plaça Salvador Seguí del Raval, entre el carrer Robador i Sant Pau, on hi havia una paret inclinada prou llarga. L’elecció de Haring no va ser casual, ja que el Raval representava les lluites socials per recuperar un barri molt malmès per la pobresa, la droga i les malalties de transmissió sexual, com ell mateix havia vist a les zones marginals de Nova York.
En aquells anys 80, el gran problema del “Barri Xino” era la droga. Les bandes de delinqüents controlaven la venda d’haixix, cocaïna i heroïna. Els ionquis, quan tenien la síndrome d’abstinència es tornaven molt violents. De fet, la policia nacional i la guàrdia urbana van establir-se permanentment en diversos llocs del barri com la plaça Salvador Seguí, el carrer de Sant Jeroni o el de Sant Ramón. La prostitució a carrers com Robador era un altre problema constant, i la sida es va sumar a les malalties de transmissió sexual tradicionals.
El mur escollit tenia uns trenta metres de longitud, era brut i estava adossat a un edifici en estat ruïnós. L’artista començar va començar a treballar a les 12 del migdia del 27 de febrer de 1989, després d’engegar un gran radiocasset que omplia l’aire de música house.
Periodistes, nens del barri i curiosos es van acostar per veure com Haring dibuixava utilitzant esprais i pintura. Després de cinc hores de feina, el mural s’havia transformat en una gran serp de color vermell que ofegava una xeringa. Just a sota de l’ofidi hi havia el seu nom: sida. A la part esquerra un grup d’individus fugia intentant escapar de la seva mossegada, mentre una parella que portava una tisora seccionava l’animal mentre algú li col·locava un preservatiu a la cua. A l’extrem dret hi va pintar un missatge ben clar: “Todos juntos podemos parar el sida” El color utilitzat va ser el vermell, el color de la sang.
Keith Haring artwork (©Keith Haring Foundation)
Silvia T. Colmenero
Keith Haring (Pennsilvània 1958 – Nova York 1990)
Keith Haring va néixer a Reading (Pennsilvània) l’any 1958, fill d’un humil dibuixant. En acabar els estudis secundaris, es va matricular en Arts Gràfiques Publicitàries a la Ivy School of Professional Art de Pittsburgh, però va abandonar els estudis de publicitat per dedicar-se exclusivament a l’art.
La influència de la cultura de masses, la televisió i els còmics el van fer interessar-se per un dibuix que utilitzava formes icòniques de línies gruixudes. Quan només tenia 19 anys va marxar a Nova York, on es va matricular a la School Visual Arts. Durant els anys 80, Nova York vivia immersa en contínues revolucions culturals. Sota els gratacels, Haring va trobar el llenç perfecte en el metall dels vagons de metro, però també en les parets de les andanes on pintava amb guix les seves creacions, que van començar a atreure l’atenció cada vegada de més persones que se sentien identificades amb les seves crítiques a una societat de consum superficial.
A més a més, el llenguatge utilitzat per aquells dibuixos misteriosos resultava estranyament proper. Amb ell recreava l’estil senzill i directe de la publicitat, que Haring coneixia prou bé. Utilitzava un llenguatge visual on es trobaven personatges, eslògans i patrons. Les seves creacions parlaven de valors universals com la vida, la mort, l’amor, el sexe o la guerra d’una forma fàcil de reconèixer en qualsevol indret com si fos una marca. Alguns dibuixos formaven part d’una sèrie, com una historieta de còmic que va dibuixar al llarg de diverses estacions de metro. Aquest estil va fer que, en poc temps, el seu nom es relacionés amb l’efervescent moviment de cultura urbana.
Va ser al metro novaiorquès on Haring va experimentar amb creacions que van anar prenent popularitat, com ara el “Radiant Baby”, un nadó de quatre grapes envoltat per una aurèola. Aquesta imatge apareix a la seva època més underground i representa la imatge més pura i positiva de l’esser humà, convertint-se en un símbol de moltes lluites socials. És en aquest moment, a principis dels anys 80, quan Haring va exposar a sales com el Club 57 o la Hal Bromm Gallery, exposicions que van obtenir bones crítiques.
La seva popularitat encara va augmentar més quan una de les seves icones animades es va projectar en una pantalla gegant a Times Square.
L’any 1983 l’artista va viatjar a Itàlia per exposar a la Galleria Lucio Amelio de Nàpols. Posteriorment també va mostrar la seva obra a la Biennale de Sao Paulo.
Les seves influències creatives continuaven augmentant, en l’època en què va conèixer Andy Warhol i Madonna va realitzar la primera pintura corporal (body painting) al cos del coreògraf Bill T. Jones, una tècnica que repetiria amb la cantant i actriu Grace Jones, obtenint així un gran ressò mediàtic.
L’any 1986 Keith Haring va inaugurar el seu primer Pop Shop al Soho. Hi venia productes com pòsters i adhesius magnètics amb l’objectiu de permetre que tothom fos partícip del seu treball. Els nadons lluminosos, les figures dansaires o els ovnis eren ja molt populars. Acostar l’art a la gent del carrer continuava essent la seva gran obsessió i per aquest motiu, portava a terme infinitat de projectes en espais públics de tot el món, amb un clar missatge social: L’artista criticava les injustícies i les desigualtats, al mateix temps que advertia sobre xacres com la homofòbia, la droga o el sida.
Un any després de realitzar la seva obra barcelonina, l’any 1990, Keith Haring va morir a causa de la sida amb 31 anys d’edat.
Un nou punt d’interès de Raval Cultural
La recuperació del mural de Keith Haring esdevé una nova fita, un nou espai d’interès en aquest cas per als amants de l’art, que se suma a la gran oferta cultural que el Districte de Ciutat Vella ha reunit i promou sota la marca Raval Cultural.
Raval Cultural és de fet una iniciativa que posa en valor una enorme riquesa patrimonial, arquitectònica, arqueològica i històrica que se suma al teixit format per les més de 300 entitats i institucions culturals ubicades al barri.
La recuperació del mural, per altra banda, s’emmarca en una de les tres línies d’actuació de Raval Cultural: l’acció cultural pròpiament dita.
El Districte de Ciutat Vella va presentar Raval Cultural al mes de juny de 2013 en un acte en el qual eren presents moltes de les entitats i institucions que hi estan implicades, i el va presentar com el colofó de la gran remodelació urbana i urbanística que va començar als anys vuitanta en aquest territori. Es tracta d’una transformació molt més conceptual i que comporta també un canvi radical en la qualitat de vida dels veïns.
Raval Cultural es va començar a gestar a començaments d’aquest mandat i a partir del moment que la Filmoteca de Catalunya, l’última peça d’aquesta gran transformació urbana, va obrir portes.
Paraules clauCiutat Vella/ Keith Haring/ raval/