Barcelona xifra per primer cop el dèficit d’inversió de la Generalitat en residències públiques per a la gent gran: 2.780 places menys i 18 milions de sobrecost : Servei de Premsa

Barcelona xifra per primer cop el dèficit d’inversió de la Generalitat en residències públiques per a la gent gran: 2.780 places menys i 18 milions de sobrecost

06/07/2018

L’Ajuntament recorda que la competència per crear, gestionar i finançar places d’acolliment residencial és de la Generalitat i subratlla l’incompliment del conveni signat el 2005 per construir 10 nou centres

Actualment gairebé 4.000 persones estan a casa seva a l’espera d’una plaça pública a la ciutat de Barcelona i tot apunta que aquesta xifra seguirà augmentant

Més enllà de la despesa afegida que això representa per a la ciutat, l’Ajuntament ha elaborat una bateria de propostes per millorar l’atenció a les persones grans

L’Ajuntament de Barcelona ha elaborat per primera vegada un informe detallat sobre la situació de dèficit de places residencials públiques destinades a la gent gran que hi ha a la ciutat de Barcelona, una tasca complexa donada la fragmentació de la informació existent i la dificultat d’accedir a les dades actualitzades. L’objectiu de l’informe és fer una radiografia acurada de la situació existent per poder afrontar l’envelliment actual i futur de la societat, a banda de clarificar competències entre administracions i incrementar la col·laboració, en el marc del Consorci de Serveis Socials de Barcelona (integrat en un 60% per la Generalitat i un 40% per l’Ajuntament de Barcelona), per tal d’abordar la manca de recursos i millorar la qualitat del servei. Fruit d’aquest treball, el consistori ha pogut xifrar per primer cop què representa el dèficit d’inversions a la ciutat: 2.780 places residencials amb finançament públic per sota de l’objectiu que es va fixar el mateix govern català en la programació per 2008-2012 i un sobrecost per a les arques municipals de com a mínim 18 milions d’euros anuals.

Segons el padró d’habitants de gener de l’any 2018 a Barcelona hi ha 349.433 persones de 65 i més anys, la qual cosa representa el 21,5% del total de veïns i veïnes de la ciutat. Ara bé, les projeccions demogràfiques preveuen un creixement progressiu d’aquest percentatge, a un ritme aproximat d’una dècima percentual cada any. Aquesta tendència farà que l’augment es concentri en la franja de població de 75 a 79 anys i, finalment, que el 2030 el 8,3% de la població tingui 80 anys i més. Per tant, tot fa preveure que els serveis necessaris per a aquestes persones experimentaran un creixement de la seva demanda, i és per aquest motiu que l’Ajuntament de Barcelona està ultimant una Mesura de Govern específica per entomar el repte de l’envelliment. La diagnosi sobre residències és un pas més en aquesta estratègia àmplia.

L’informe l’ha presentat aquest divendres la tinenta l’alcaldia de Drets Socials, Laia Ortiz, acompanyada pel vicepresident del Consell Assessor de la Gent Gran de Barcelona, Joan Martínez. “Igual que la manca d’inversió per part de la Generalitat en escoles bressol vulnera els drets de la infància, la manca d’inversió i planificació en residències públiques està vulnerant els drets de les persones grans i dels seus cuidadors. És una situació que no ve d’ara i és hereva de fa uns quants anys, però cal posar-hi solució de manera urgent”, ha explicat Ortiz en roda de premsa, tot destacant que l’informe té la voluntat de ser útil per canviar la situació actual.

 

Una oferta insuficient

Actualment la ciutat de Barcelona disposa de 13.051 places de residència. Un 42% del total (5.507 places) formen part de la xarxa pública, ja siguin pròpies, concertades o col·laboradores; un 46% (5.982 places) estan ubicades en centres privats però disposen d’una prestació econòmica vinculada (PEV); i el 12% restants (1.562 places) són privades. En qualsevol cas, el sector públic és clarament minoritari a la ciutat, com demostra el fet que entre les 5.507 places que formen part de la xarxa pública només un 30% són de gestió directa i el 70% restant s’ofereixen a partir de proveïdors privats.

En paral·lel a aquesta situació, a l’abril d’aquest any hi havia un total d’11.273 sol·licituds per entrar en una residència, la qual cosa representa que 8.063 persones estaven inscrites en llista d’espera. Una mateixa persona pot presentar fins a tres sol·licituds d’ingrés en centres diferents, i mentre està a l’espera d’una plaça en un centre determinat pot estar ingressat en un altre, però la realitat és que un total de 3.942 barcelonins i barcelonines estan en llista d’espera per ingressar en una residència mentre esperen la plaça en un domicili particular i, per tant, són susceptibles d’estar rebent atenció per part del Servei d’Ajuda al Domicili (SAD), el Servei d’Atenció d’Urgències a la Vellesa (SAUV) o un equipament sociosanitari, entre d’altres. Així doncs, només per atendre la demanda actual de les persones que esperen una plaça pública en domicili, caldria incrementar un 72% el nombre de places públiques a la ciutat. Si se sumen les persones que cobren una PEV i que igualment esperen una plaça pública malgrat estar ingressats en un centre privat, aquest increment hauria de ser del 109%. Ara bé, la radiografia de la situació actual va encara més enllà, i és que la ciutat de Barcelona té un total de 24.114 persones amb un grau de dependència reconegut II i III que no estan en residències públiques o concertades, de les quals només el 10% rep una PEV i que, per tant, malgrat no estiguin en llista d’espera ni hagin fet una sol·licitud, podrien tenir dret igualment a una plaça pública.

De fet, el problema és encara més complex i va més enllà de l’evident manca de places públiques, com demostra el fet que durant el 2007 van haver-hi 2.200 renúncies a una plaça pública. La principal hipòtesi d’aquest elevat nivell de renúncies té a veure amb la lentitud per donar resposta i assignar un recurs, i que en moltes ocasions quan arriba les persones ja han buscat una altra solució. A tot plegat cal afegir una altra consideració, com és que no totes les persones volen envellir en una residència i també han de tenir dret a d’altres opcions.

És en aquest punt que cal recordar que, segons els articles 29 i 61 de la Llei 12/2007 de Serveis Socials la competència en la creació, gestió i finançament de places d’acolliment residencial és de la Generalitat de Catalunya, mentre que l’article 107 de la Carta Municipal de Barcelona especifica que l’Ajuntament de Barcelona és competent en programar, prestar i gestionar serveis socials especialitzat. El Consorci de Serveis Socials és l’encarregat de la gestió de les llistes d’espera per obtenir una plaça pública residencial. Així doncs, a nivell legal, la Generalitat és qui ha de promoure el finançament dels equipaments i la seva construcció, mentre que els municipis han de facilitar el sòl. El conveni signat l’any 2005 entre les dues administracions ja recollia la construcció de 10 residències d’atenció a la gent gran (un total de 1.200 places), d’entre les quals només s’han construït 4 (384 places).

La programació territorial de serveis socials especialitzats 2008-2012 feta per la pròpia Generalitat preveia que a tot Catalunya la ràtio de cobertura de places amb finançament públic havia d’arribar a les 2,37 places per cada 100 persones majors de 65 anys, i que en el cas de Barcelona ciutat aquest increment havia de ser fins a les 1,73 places. El Mapa de Serveis Socials 2016 (el darrer amb dades comparables) recull que la cobertura a la ciutat de Barcelona és d’un 1,57% enfront del 2,5% del conjunt de Catalunya, sense computar les PEV. La programació territorial 2015-2018 ja no contempla aquesta anàlisi a nivell de ciutat, però sí que ho fa a nivell de comarca, i situa el Barcelonès com una zona de prioritat molt alta amb una necessitat d’increment de places d’entre 3.100 i 6.200, el 78% del total previst al conjunt de Catalunya.

 

Repercussions a nivell municipal

Aquesta situació té un impacte econòmic clar en les finances municipals, que l’Ajuntament de Barcelona estima en un mínim de 18 milions d’euros anuals. Aquesta xifra fa referència als diners que el consistori destinarà enguany al SAD que reben persones que haurien d’estar ingressades en una residència (11 milions d’euros) i al SAUV (7 milions d’euros pressupostats, més del triple dels 2,2 milions que s’hi van destinar l’any 2011). El fet de no disposar de les 2.780 places previstes en la programació territorial 2008-2012 i que no s’han construït li genera un estalvi anual a la Generalitat d’aproximadament 28,8 milions d’euros.

No és l’única despesa municipal per atendre persones grans que, en cas d’existir més places públiques de residència a la ciutat, serien susceptibles de viure-hi. En són exemples clars els 4,5 milions que es destinen als 1.384 habitatges que actualment funcionen amb serveis per a la gent gran; els 11,5 milions que costa la teleassistència, o bé els 600.000 dedicats al Respir Plus, entre d’altres. I tot això sense incloure programes específics d’atenció i cura a la vellesa que gestiona l’Ajuntament com són el Radars, el Vincles o els Àpats a domicili.

Lluny de centrar-se en la crítica, i precisament perquè l’evolució demogràfica obliga a consensuar mesures a mig termini, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya han posat en marxa durant els últims mesos diferents iniciatives compartides, com són el projecte engegat per fer possible per primera vegada a Catalunya la interconnexió de dades socials i sanitàries o bé l’elaboració d’uns nous plecs amb majors garanties en cinc residències. A més a més, el consistori farà arribar al govern català propostes de millora concretes sobre la gestió del model residencial actual, entre les quals destaquen la constitució d’una taula bilateral entre ambdues administracions per poder treballar amb antelació l’envelliment progressiu de la societat, un pla de xoc immediat per fer front les actuals llistes d’espera i l’actualització del conveni d’equipaments per posar en marxa el més aviat possible el màxim nombre de places públiques.

No són les úniques propostes, i l’Ajuntament de Barcelona també aposta per la creació d’un sistema d’informació periòdic, transparent i àgil sobre les places disponibles i les llistes d’espera; un increment de les auditories per comprovar la qualitat i l’eficiència del servei que es presta; la signatura d’un Conveni de Dependència Català per dignificar les condicions laborals i professionals del sector; l’aprovació d’una Llei d’Autonomia Personal que aposti per la desinstitucionalització i l’atenció de la persona en el seu entorn habitual sempre que sigui possible; la regulació de la figura de l’assistent personal per tal de fer possible la lliberta d’elecció; o bé explorar la possibilitat de nous models residencials per a persones amb alta complexitat.

 

Document relacionat

Atenció residencial a persones grans. Àrea de drets socials (Juliol, 2018)



Compartiu aquest contingut