Servei de Premsa
30/04/2024
Barcelona dedica una placa al poeta i artista plàstic Joan Brossa i a l’activista cultural Pepa Llopis
11/06/2021
Temps estimat de lectura: 3 minuts
Dilluns 14 de juny, a les 13.00 hores, tindrà lloc la descoberta d’una placa dedicada al poeta i artista plàstic Joan Brossa i a l’activista cultural Pepa Llopis, a la casa on van viure al carrer Gènova, 25, al districte d’Horta – Guinardó. A l’acte hi assistiran el tinent d’alcaldia de Cultura, Ciència, Educació i Comunitat, Joan Subirats; el regidor de Memòria Democràtica, Jordi Rabassa, i la regidora del Districte d’Horta Guinardó, Rosa Alarcón. També hi assistiran Vicenç Altaió i Glòria Bordons, en representació de la Fundació Joan Brossa, i Mercè Centellas, filla de Pepa Llopis.
Pepa Llopis i Joan Brossa
Pepa Llopis (Barcelona, 1925 – Calders, 2011) va ser la companya de Joan Brossa des del 1972 i va tenir un paper clau en la seva vida. Va ser infermera al Departament d’Oncologia de l’Hospital de Sant Pau, i des de l’any 2000 va ser la presidenta de la Fundació Brossa, treballant per promoure i conservar el llegat de l’artista.
Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998), és el poeta avantguardista català més representatiu del segle XX. De família menestral, als disset anys hagué d’anar a la guerra on començà la seva carrera poètica. Als anys quaranta, a partir de la coneixença de J.V. Foix, Joan Miró i Joan Prats, s’introduí en el surrealisme. Gràcies als seus consells i dins d’una línia neosurrealista començà a escriure sonets, odes i teatre (que ell anomenava poesia escènica).
El 1941 realitzà els seus primers poemes visuals, tot seguint els paràmetres futuristes. De 1943, és el seu primer objet trouvé; de 1950, el seu primer objecte fet a partir de l’aparellament de dos objectes diferents; i de 1956, la seva primera instal·lació (a l’aparador d’una botiga). Els seus primers contactes i amistats foren bàsicament artístics. Així, fou cofundador de les revistes Algol (1946) i Dau al Set (1948), que suposaren la represa de l’avantguardisme després de la Guerra Civil Espanyola.
A partir de l’any 1950, la poesia de Brossa experimentà un tomb, gràcies a la coneixença del poeta brasiler João Cabral de Melo. La seva intenció fou més política i el trencament formal, absolut ( Em va fer Joan Brossa, 1950). Paral·lelament, la ruptura formal l’aconduí a una més gran conceptualitat i sintetització, evident en llibres de tombants dels seixanta ( Poemes civils, 1960 o El saltamartí, 1963), que ja contenien poemes visuals.
Aquest camí aconduí Brossa cap al món de la plàstica. A partir de la primera exposició antològica a la Fundació Joan Miró, Joan Brossa o les paraules són les coses (1986), les seves exposicions proliferaren arreu del món. La celebrada el 1991 al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid li atorgà renom internacional. A més, la seva poesia arribà al carrer, amb els anomenats poemes corporis en espais públics, com el Poema visual transitable al Velòdrom de Barcelona (1984).
Brossa ha estat sempre a la frontera entre gèneres. Les seves col·laboracions amb artistes són abundants i de naturalesa diversa. En el camp escènic, escriví accions espectacle ja des dels anys quaranta i després practicà altres gèneres parateatrals, com els monòlegs de transformació, els ballets i concerts, on destaquen les col·laboracions amb Josep M. Mestres Quadreny i Carles Santos ( Suite bufa de 1966 o Concert irregular de 1968), així com teatre de text, llibrets d’òpera i guions cinematogràfics.
A partir de la sorpresa que suposà en el moment de la seva publicació Poesia rasa (1970), Brossa s’imposà com una de les figures de la literatura catalana contemporània més interessants. Els reconeixements arribaren tard, però merescuts (Lletra d’Or 1981, Premi Ciutat de Barcelona 1987, Medalla Picasso de la Unesco 1988, Premi Nacional d’Arts Plàstiques i de Teatre de la Generalitat 1992, 1998).
Paraules clauart/ cultura/ Horta-Guinardó/ memòria/ poesia/