Notícies

Properament, els treballs de construcció d’un edifici d’obra nova al número 344 del carrer Còrsega (L’Eixample) comportaran la realització d’un rebaix de fins a 6 plantes soterrànies, uns 19 metres de profunditat. Aquests treballs afectaran directament un tram de la mina de Jesús que transcorre per sota de la finca, i que es situa a una profunditat d’entre 8 i 10 metres. Els treballs de documentació d’aquest tram afectat de la mina es faran amb fotogrametria i un sistema d’escàner que permeti la restitució en 3D de tot aquest tram.

Al segle XIV, degut a la manca de provisió d’aigua potable a la ciutat de Barcelona, el Consell de Cent va decidir construir un sistema d’adducció d’aigua potable i la formació gradual d’un sistema de fonts públiques dins de la ciutat.

Els primers intents per dur aigua potable a Barcelona són del 1301 en el Llibre del Consell de Cent, on es va estudiar la possibilitat de portar aigües des de Montjuïc.

Però no va ser fins l’any 1347 quan van començar els treballs de captació d’aigües des de Collserola, i al 1356 ja brollava l’aigua de les fonts de la plaça de Sant Jaume i de Santa Anna, i posteriorment es van anar ampliant el número de fonts públiques (Sant Just, plaça del Blat, plaça del Vi, Santa Maria del Mar, Sant Miquel). Aquest sistema també va proveir d’aigua a nombroses institucions, com la Catedral, el Palau del Bisbe, el Consell de Cent, el Palau Reial Menor, la Llotja, i el Palau de la Diputació del General.

Atesa la complexitat i amplitud d’aquest sistema, que comportava una conservació i cura intensiva del mateix, l’any 1414 es va instaurar el càrrec municipal del mestre de les fonts. Un dels problemes més greus d’aquest sistema era la neteja i el manteniment, ja que els despreniments d’argiles de les mines provocaven greus obstruccions i disminucions importants del cabdal d’aigua. El mestre de les fonts s’encarregava dels treballs de reparació i neteja.

Per conduir l’aigua des de les fonts naturals de Collserola, primer s’excavava el pou per trobar aigua, i posteriorment es replantejava el recorregut de la mina que duia l’aigua a la ciutat. La mina s’excavava en galeria, a partir de pous de pas, que posteriorment es reconvertien en respiradors, i la resta es tapaven de nou.

L’anomenada Mina de Jesús pren el seu nom del camí del mateix nom, que transcorria molt propera, i que actualment seria el Passeig de Gràcia (veure plànols). A l’alçada del carrer Consell de Cent estava l’anomenada Caseta de Jesús o mediador, que és des d’on arrencava la canonada principal que duia l’aigua pressuritzada fins a la ciutat, tot passant per sota del fossat de la muralla medieval i entrant pel Portal de l’Àngel. A l’entrar a la ciutat els respiradors suara esmentats es reconvertien en dipòsits repartidors, els quals donaven pas a una conducció que duia l’aigua a les diferents fonts de la ciutat, ja fossin públiques, d’institucions o cases privades. El mestre de les fonts era l’encarregat de la vigilància d’aquests repartidors.

Aquest sistema de fonts públiques alimentades per les mines de Collserola va funcionar fins a finals del segle XVIII.

Abans del 1859 el Pla de Barcelona era conformat per quatre municipis: Barcelona, Gràcia, Sant Martí i les Corts. L’espai afectat per l’actual projecte es situava en un espai agrícola envoltat per petites rieres que baixaven des de Collserola. No fou fins l’any 1859, quan s’inicia el Pla Cerdà (L’Eixample), i es va començar a parcel•lar tot l’espai entremig entre els quatre nuclis poblacionals, destacant la importància de Barcelona sobre la resta d’agregats, els quals al final van acabar formant part de la ciutat. El pla Cerdà tenia l’objectiu d’homogeneïtzar en un únic parcel•lari l’urbanisme dels diferents nuclis, un total de 1.100 hectàrees.  La majoria d’aquest espai era parcel•lat en mans de particulars amb un ús divers, a més de camins i torrents.  El procés de construcció de l’Eixample s’executà entre 1860 i 1929.