Centre Cívic La Sedeta

LA SEDETA, LA FÀBRICA TÈXTIL

En el segle XIX a Catalunya el món de la sederia fou un dels sectors més destacats dins la indústria tèxtil. Al llarg d’aquell segle, la sederia catalana va créixer al voltant de la producció del color negre, amb articles clàssics com eren els vels, les mantellines i els articles de dol. A Gràcia hi destacà el fabricant seder Francesc Vilumara, tot i que la seva fàbrica seria enderrocada a principis del segle XX (1907), per traslladar-se al proper Hospitalet de Llobregat.

Uns anys abans la societat Pujol i Casacuberta ampliava les seves instal·lacions tèxtils del Poblenou (carrer Dos de Maig) adquirint un ampli solar situat en el límit de l'antic barri d’en Grassot i l'antic poble de Sant Martí de Provençals. Era l'any 1900. Primer hi aixecà l’edifici corresponent a l’accés corresponent al xamfrà del carrer de la Indústria, després hi construí la primera nau del carrer de Sicília i hi anà afegint diferents naus que tancaven el solar corresponent a les façanes dels carrers de Sant Antoni Maria Claret i el del Passatge Llavallol, i la remunta de la nau del carrer d'Indústria (1942).

El conjunt industrial de Pujol Casacuberta es dedicà des d’un primer moment a la filatura, el teixit i el tenyit del cotó, la llana i la seda (artificial i natural), sent aquest darrer un dels principals productes, fet que, a més, la diferenciava d’altres conjunts tèxtils ubicats també a Gràcia però que no treballaven amb seda. Aquests fets possiblement afavoriren el  sobrenom de La Sedeta, que s’ha perllongat al llarg de la seva trajectòria com a fàbrica fins al seu tancament definitiu l’any 1975, i que s’ha conservat fins als nostres dies, en ple segle XXI.

Les primeres dècades del segle XX significaren la consolidació de La Sedeta com a fàbrica tèxtil, aprofitant-se de l’aturada que pateix el sector tèxtil europeu, produïda per la primera Guerra Mundial (1914-1918). Tot just acabada la primera guerra mundial, en Salvador Casacuberta remodelà part de la maquinaria de la fàbrica, adquirint maquines procedents d'Europa (especialment d’Alemanya),  fet que produí la marxa de l'altre propietari, el senyor Pujol. I així, l’any 1927, la plantilla de La Sedeta ja era de més d’un miler de treballadors, fet que comportava el funcionament de la fàbrica quasi les 24 hores del dia de dilluns a dissabte, per tal de poder respondre l’elevada demanda de teixits. El creixement de la Sedeta es perllonga fins als primers anys de la dècada dels trenta, coincidint amb el desenvolupament de la sederia a Catalunya, vinculat a la creixent producció de teixits de mescla, on el fil de seda es barrejava amb el de cotó i de llana.

Però la guerra civil (1936-1939) comportà una reducció del ritme productiu de la Sedeta, es treballaven moltes menys hores, la plantilla es va reduir dràsticament i faltaven la majoria dels homes, que hi eren al front. A més, l’electricitat i el carbó escassejaven. Alhora, la producció de La Sedeta s’especialitzà en teixits militars, encara avui antigues treballadores de la fàbrica evoquen els capots i d’altres elements de la indumentària militar, o el teixit per fer els paracaigudes. Durant la guerra, la sirena que quotidianament marcava el final i el principi de cada torn, s’utilitzà també per avisar dels bombardeigs.

Acabada la guerra civil, la Sedeta recuperà el seu ritme poc a poc. Sortosament, la fàbrica i, en especial, la maquinària, no havien estat gaire malmeses per la guerra. El seu propietari, Salvador Casacuberta, va recuperar la gestió absoluta de la fàbrica, però la seva mort en els primers temps de la postguerra comportà que la seva germana, la senyora Josepa Casacuberta, n'assumís la propietat. L'any 1944, l'empresa esdevé Manufacturas Textiles S. Casacuberta, Sociedad Anónima, mantenint el despatx a l'Eixample tèxtil barceloní, concretament al carrer Ausiàs Marc 37. La plantilla de treballadors es va ampliant poc a poc, a mesura que l’electricitat i el carbó s’alliberen de les restriccions de la postguerra.

Ja en la segona meitat del segle XX, els torns de feina es redueixen a vuit hores i les condicions laborals milloren, els sous pugen lentament i la propietat acondiciona espais dins la fàbrica, com són la infermeria, els menjadors i les dutxes per a dones i per a homes. Tot i així, la plantilla de la Sedeta no és manté aliena als pocs brots reivindicatius de la classe obrera barcelonina, participant fins i tot en algunes vagues, com la de l'any 1951.

La producció de la Sedeta es perllongaria fins a la dècada dels setanta, quan la propietat optà per traslladar la fàbrica fora de la ciutat de Barcelona, concretament a Sant Vicent de Castellet (Bages), on anys desprès també tancaria la fàbrica. Es va comença a reduir i acomiadar la plantilla de treballadors i treballadores. En els darrers temps la fàbrica funcionava ja només com a magatzem, fins que tanca definitivament l’any 1975. Era el final d’una fàbrica a Gràcia. Però era també el principi d’una història distinta, la reivindicació d’un hipotètic equipament, que amb els anys es consolidà i del qual encara avui en podem fruir dins el barri del Camp d’en Grassot.

Mentrestant, el solar que ocupava la Sedeta era venut a una entitat bancària, concretament l'antiga Caja de Ahorros Provincial de Barcelona, que projectava un conjunt d'habitatges, obra dels arquitectes Guillermo Giraldez i Pedro López Iñigo, que mai seria executat. 

Però un intens moviment veïnal reivindicatiu afavorirà que l'Ajuntament de Barcelona expropiï el solar i part de les edificacions de la fàbrica per construir-hi equipaments educatius i socials pel barri, en concret l’Escola La Sedeta, l’Institut La Sedeta i el Centre Cívic La Sedeta, a més de la plaça La Sedeta, segons projecte dels arquitectes Ricardo Fayos, Pere Giol, Ferran i Xavier Listosella. El projecte va ser finalista del Premi FAD 1985.

Carolina Chifoni

Historiadora de l'Art