Esteu aquí

El districte d'Horta-Guinardó

Situació

Amb una superfície de 1.192 hectàrees, Horta-Guinardó és el tercer districte més extens de Barcelona, després de Sants-Monjuïc i Sarrià - Sant Gervasi, i ocupa l'11,9% de l'extensió total del municipi barceloní.

Està situat al sector nord-est de la ciutat, entre els districtes de Gràcia i Nou Barris. Limita també pel sud amb l'Eixample, Sant Andreu i Sant Martí, i pel nord, a través de la Serra de Collserola, amb els municipis de Sant Cugat i Cerdanyola.

Territori

La diversitat del medi físic d'Horta-Guinardó caracteritza el districte i ha condicionat al llarg del temps el procés d'ocupació i urbanització del seu sòl. L'existència d'unes unitats físiques clarament diferenciades, com Collserola, Vall d'Hebron, els serrats de la Rovira o la riera d'Horta, ha comportat la creació d'una estructura urbana molt diferenciada per sectors. Així, el districte està format per un conjunt heterogeni d'àrees urbanes que s'adiuen, a gran trets, amb les unitats físiques.

En el mateix sentit, la diversitat del medi físic configura un relleu accidentat, on l'element més característic és el pendent. Un pendent acusat, que comporta una vialitat i unes condicions d'edificació difícils. Igualment, les activitats econòmiques que necessiten espais grans i de determinades condicions en la circulació són de difícil implantació al districte.

En canvi, les característiques del medi ambient d'Horta-Guinardó (orientació, temperatura, poca pol·lució, proximitat a espais lliures...) poden considerar-se privilegiades per a determinats usos. Les activitats residencials i de lleure s'hi poden desenvolupar amb facilitat sempre que aquest desenvolupament es porti a terme d'una forma adequada.

El territori que avui ocupa el districte d'Horta-Guinardó s'ha integrat tardanament en l'espai barceloní. No va ser afectat pel procés d'industrialització del Pla de Barcelona al segle XIX, ni va sofrir el creixement urbà d'altres nuclis de la ciutat (fins ben entrat el nostre segle, Barcelona creix pels sectors sud i oest).

És a partir dels anys cinquanta que l'espai d'Horta-Guinardó comença a urbanitzar-se en la major part del seu territori. Aquest període de temps és el de màxima expansió poblacional de la ciutat.

Les modalitats d'ocupació del sòl per a residència han estat, però, molt diverses, combinant-se l'edificació caòtica de zones sense condicions i l'existència de nuclis barraquistes, amb la creació d'algunes àrees residencials de qualitat.

Segona Mostra d'Entitats

A més de les funcions residencials que exerceix, el districte ha acollit alguns elements singulars que presten servei al conjunt de la ciutat són els que anomenem elements-ciutat. Entre aquests elements-ciutat d'Horta-Guinardó hi figuren la ciutat sanitària de la Vall d'Hebron, les Llars Mundet, l'Hospital de Sant Pau... Es tracta de grans equipaments que van ubicar-se al districte per la disponibilitat d'espais lliures que aquest oferia en el seu moment.

També les grans àrees de lleure existents a Horta-Guinardó han de considerar-se elements d'abast ciutadà. Aquí hi figuren des del parc de Collserola, el dels Tres Turons o el del Laberint d'Horta fins a l'àrea olímpica de la Vall d'Hebron amb instal·lacions esportives com el Centre Municipal de Tennis, el Palau Municipal d'Esports de la Vall d'Hebron o el Velòdrom d'Horta.

Accessibilitat

Tot aquest conjunt d'elements han de considerar-se com a punts estratègics del districte Horta-Guinardó que ha estat durant molts anys una àrea d'accessibilitat difícil. Actualment, però, el transport públic ofereix un servei adequat en la major part del districte, ja que hi donen servei les línies de metro 3, 4 i 5 i les línies d'autobús arriben a tots els barris. En els darrers temps s'han posat en funcionament també dues línies d'autobús de barri a Can Baró i a Sant Genís. L'única àrea gran que pateix un cert dèficit és el Carmel, barri que encara no està connectat amb la xarxa de metro.

La xarxa viària bàsica del districte, la que el connecta amb la resta de la ciutat, també ha millorat en gran manera els darrers anys. Aquesta xarxa viària possibilita la connexió ràpida d'Horta-Guinardó amb la resta de la ciutat i crea dos espais de centralitat fonamentals pel desenvolupament: la zona del parc de la Vall d'Hebron i la de la plaça d'Alfons X - Torrent d'en Melis, units per l'eix que formen el túnel de la Rovira, la rambla del Carmel i l'avinguda de l'Estatut. Durant el mes de març de 1999 han entrat en funcionament tres noves infraestructures viàries que garanteixen definitivament la connexió en el sentit Besós-Llobregat: el carrer Lisboa, el carrer Llobregós, que s'ha eixamplat, i la ronda del Guinardó.

Demografia

L'evolució demogràfica del districte és marcada per un punt d'inflexió, 1981, a partir del qual, el creixement experimentat per la població del districte fins aleshores, es transforma en un descens, fins i tot més acusat que el produït en el conjunt de Barcelona.

Aquest descens és motivat tant pels valors negatius del component migratori com pel decreixement vegetatiu, tot i que, contràriament al que succeeix a la ciutat, aquest últim component està una mica més equilibrat. Horta-Guinardó presenta una estructura d'edats relativament jove en relació amb el conjunt de la ciutat, tot i que les franges de població infantil i juvenil han anat perdent força en els darrers anys, d'acord amb la reducció generalitzada de la natalitat.

La població activa del districte treballa majoritàriament en activitats terciàries però en una proporció inferior a la del municipi. D'aquí que puguem parlar d'un caràcter més industrial de la població activa a Horta-Guinardó. Tanmateix, els actius del districte se situen per sota els de la ciutat en activitats més dinàmiques o especialitzades com les de finances i assegurances i educació, tot i que són de destacar les majors proporcions de població activa a Horta-Guinardó en activitats relacionades amb la sanitat.

Estructura econòmica

La ubicació perifèrica del districte al sector nord-est de la ciutat el situa a una certa distància dels principals eixos terciaris de desenvolupament de Barcelona: passeig de Gràcia i avinguda de la Diagonal fins a la Gran Via de Carles III i bona part de l'Eixample, àrees on es concentren les activitats terciàries més especialitzades (finances i assegurances, comerç de luxe...)

L'estructura econòmica del districte es basa fonamentalment en els serveis de consum, concretament en el comerç minorista i altres serveis al consumidor, mentre que els serveis destinats a les empreses són molt poc significatius, i representats fonamentalment en els serveis distributius (comerç a l'engròs i magatzems).

De la mateixa manera si bé l'activitat industrial disposa d'un pes relatiu considerable, la majoria de sectors que la componen tenen un caràcter residual. Aquesta estructura econòmica va lligada a la funció urbana residencial pròpia del districte, és a dir, aquest territori s'ha dotat principalment de tota una sèrie de serveis orientats a satisfer les necessitats bàsiques dels seus habitants.

D'altra banda, l'existència d'infraestructures hospitalàries grans, d'establiments que fabriquen productes farmacèutics i d'activitats generades a partir d'aquestes implantacions, atorguen al districte un caràcter específic i un cert nivell d'especialització en temes sanitaris i farmacèutics.

Unitats territorials

La conjugació de la topografia del medi físic propi del territori on s'ubica el districte i l'evolució del procés urbà, han donat com a resultat una morfologia territorial molt fragmentada.

L'estructura interna d'Horta-Guinardó està formada per una pluralitat de barris molt heterogenis i desvinculats entre si. Les unitats territorials bàsiques del districte són: el Guinardó, el Baix Guinardó, Can Baró, la Font d'en Fargues, el Carmel, la Teixonera, Horta (que inclou el nucli de la Font del Gos), Vall d'Hebron, Sant Genís dels Agudells, Montbau i la Clota.