En aquest curs ens proposem qüestionar una hipòtesi àmpliament acceptada, almenys fins al segle xx, segons la qual pensar és, com afirmava Kant (KrV, A69 B94), «conèixer mitjançant conceptes». Sostenim que hi ha un pensament a través de les imatges, cosa que equival a dir que hi ha un tipus de comprensió i de relació amb la realitat que s’estableix en el desplegament material de les imatges. Aquesta problemàtica ens situa davant del desafiament de pensar quina és l’especificitat que les imatges aporten.

El conflicte que formalitza la imatge no és el de fer concret un coneixement abstracte. La seva funció cognitiva, afectiva i sensible no opera a la manera del llenguatge proposicional, en què a partir d’unes premisses inicials es poden encadenar causalment esdeveniments, sinó que desenvolupa les seves relacions per una altra lògica d’articulació. Així doncs, no només cal ressemantitzar les imatges, sinó també assajar altres categories des de les quals descriure’n les lògiques, com, per exemple, escena, ritme, gest o muntatge.

L’escena no és una al·legoria que es construeix per il·lustrar una idea; l’escena és, d’entrada i per principi, una trobada. Aquesta comprensió evita pensar les imatges com a entitats o unitats fixes; alhora que les concep com a desplaçaments d’escenes, en redefineix l’estatut. Quan mostres quelcom, esdevé necessari mostrar moltes coses, perquè el que fa imatge no és un element o un índex que designa el tot reunit en aquesta. El que fa imatge és el moviment que vincula, la vibració en la qual emergeix una cosa diferent, que és allò que s’està movent.

El curs s’articularà a partir de tres eixos:

Primera sessió: Apunts per a un pensament visual
Aquesta sessió la dediquem a fer una aproximació crítica a la comprensió del fet de pensar des de la primacia conceptual. Pensar a través de les imatges implica que el pensament mateix ha de ser commogut. Un pensament que no es lliura a allò que es pensa es queda a les portes d’una tasca que no inicia mai. Pensar a través de les imatges és un fer que no es deixa portar per les suposades relacions que li correspondrien en cada cas.

Segona sessió: Contra els hàbits d’abstracció
El 1960 Siegfried Kracauer publica el llibre Theory of Film: The Redemption of Physical Reality (Teoria del cinema. La redempció de la realitat física), en el qual formula una crítica radical als hàbits d’abstracció que ha introduït la racionalitat moderna en pràcticament totes les àrees de l’existència. Aquest primer Kracauer, que després, durant la seva experiència d’exili, sotmetrà a reconsideració moltes de les seves reflexions, està interessat en les capacitats que té el cinema per articular vincles i compondre relacions amb el món que, en perdre-les, han afeblit la nostra capacitat sensible. A partir d’aquesta anàlisi, aprofundirem en la capacitat de les imatges per atendre la singularitat de les coses, les relacions concretes, en què es coses no han de ser enteses com a objectes, sinó com a aquelles relacions insignificants i no considerades de la vida quotidiana que van des dels més mínims moviments fins a desplaçaments més grans que ens subsumeixen a la ciutat.

Tercera sessió: Assajar categories 
Quan es fa una anàlisi crítica de les imatges, hi ha una tendència generalitzada a utilitzar analogies discursives. Es diu que necessitem llegir les imatges, comprendre el que ens volen dir, o que cal una alfabetització o descodificació d’imatges. Voldria argumentar que aquestes analogies dificulten la comprensió de les seves lògiques de funcionament. Per això, si pretenem afirmar que s’esdevé un tipus particular de pensament que no es deixa assimilar pel concepte, cal assajar altres categories i operacions des de les quals poder pensar. Aleshores es proposa analitzar les imatges des de les escenes que configuren, els seus ritmes i gestos, per comprendre un pensament que és també una forma d’experiència atenta a allò que forma una situació.