ESDEVENIMENT CANCEL·LAT per motius de salut. Properament anunciarem nova data

 

Conferència de Sharon Olds, amb l’escriptora Mercedes Cebrián
Espai 4. Traducció simultània al castellà
Entrada lliure. Aforament limitat

 

«Com el color de les flors en la foscor», així són les imatges poètiques. El vers final del poema d’aniversari que Sharon Olds dedica a la seva àvia a Els vius i els morts serveix per pensar què és la imatge en relació amb la literatura i què és la literatura en relació amb la imatge. Com percebem el color que sabem que tenen les flors en la foscor? Existeix la imatge només quan hi ha un estímul visual? La poesia es troba només en el poema? L’escriptura d’Olds és intempestiva i generosa, feta d’un llenguatge directe i allunyat d’artificiositats que edifica un imaginari radicalment personal servint-se de comparacions. Pren la comparació en contraposició a la metàfora ―que considera un substitutiu de la realitat― precisament perquè la seva poesia no vol fugir d’enlloc. La seva poesia s’arrela a l’experiència vital ―a The Father (1992) descriu el procés de mort del seu pare; a Stag’s Leap (2012) arriba al fons de les emocions d’una separació― i s’arrapa a la seva contemporaneïtat amb poemes com Ideographs, The Abandoned Newborn o Photograph of the Girl, que parteixen de fotografies de conflictes bèl·lics o de retalls de diari.

 

BIRTHDAY POEM FOR MY GRANDMOTHER

(for L. B. M. C., 1890-1975)

I stood on the porch tonight-     which way do we

face to talk to the dead?                 I thought of the

new rose,              and went out over the

grey lawn -           things really

have no color at night.  I descended

the stone steps,                  as if to the place where one

speaks to the dead.          The rose stood

half-uncurled,   glowing white in the

black air.               Later I remembered

your birthday.   You would have been ninety and getting

roses from me.                    Are the dead there

if we do not speak to them?         When I came to see you

you were always sitting                   quietly in the chair,

not knitting,       beause of the arthritis,

not reading,        because of the blindness,

just sitting.          I never knew how you

did it or what you were thinking.              Now I

sometimes sit on the porch,        waiting,

trying to feel you there like the color of the

flowers in the dark.

 

Sharon Olds (San Francisco, 1942) és una de les poetes nordamericanes vives més destacades. Al primer poemari, Satan Says (1980) ―amb el qual va guanyar l’inaugural San Francisco Poetry Center―, l’han seguit The One Gir lat the Boys’ Party (1983); The Dead and the Living (1984); The Victims (1987); The Gold Cell ( 1987); The Father (1992); The Wellspring (1996); Blood, Tin, Straw (1999); The Unswept Room (2002); Strike Sparks (antologia, 2004), i Stag’s Leap(2012). Ha estat inclosa en més d’un centenar d’antologies i ha estat guardonada amb reconeixements com el Lamon Poetry Price, el National Book Critics Award, el premi T.S.Eliot, el Lila Wallace-Readers’s Digest, el Harriet Monroe i el premi Pulitzer.

Mercedes Cebrián (Madrid, 1971) ha publicat els llibres Verano azul: unas vacaciones en el corazón de la transición (Alpha Decay 2016), El genuino sabor (Literatura Random House, 2014); Oremos por nuestros pasaportes (Antología) (Mondadori Argentina, 2012), La nueva taxidermia (Mondadori, 2011) (Finalista del Premio Tigre Juan en 2012), El malestar al alcance de todos,  Mercado Común (ambos en Caballo de Troya, 2004 y 2006) y Cul-de-sac (Alpha Decay, 2009). Ha estat columnista del diari Público i col·labora habitualment amb els suplements El Viajero  i Babelia d’El País i el Cultura/s de La Vanguardia. Ha traduït al castellà Georges Perec, Alan Sillitoe, Miranda July i Alain de Botton.