Aquesta exposició presenta íntegrament i per primera vegada el reportatge fotogràfic que Rafel Bernis (Barcelona, 1945) va fer el 1979 en un bar situat a l’antic barri Xino de Barcelona. Les seves imatges, distants del realisme dels cinquanta i seixanta, però també alienes a la fotografia «creativa» dels setanta, documenten els usos de certs espais de socialització avui inexistents.

Durant l’any 1979 Rafel Bernis (Barcelona, 1945) va fotografiar el tràfec de clients que freqüentaven un bar situat al final de la Rambla i en ple epicentre del que aleshores es coneixia com el barri Xino, al carrer Sant Ramon cantonada Marquès de Barberà. Ho va fer barrejant-se amb els parroquians habituals, sense que la presència de la seva càmera alterés aquell establiment que regentava la senyora Olvido.

El resultat és una sèrie fotogràfica que documenta un moment i un lloc a la història de Barcelona, uns usos de certs espais de socialització i, finalment, el revers de les planificacions urbanes que, afavorides per la Transició i prenent la cultura com a punta de llança, canviarien les maneres d’habitar la ciutat en els temps venidors.

Les imatges de Bernis s’allunyen del projecte del realisme humanista que va imperar en la fotografia espanyola entre mitjans dels anys cinquanta i el primer terç dels seixanta. Així mateix, també se situen lluny dels fotògrafs catalans dels setanta, els quals van impugnar la generació anterior per la via artística o «creativa», segons que es deia aleshores.

Observant aquest reportatge sembla inevitable referir-se a les instantànies que Anders Petersen va fer del Cafè Lehmitz a Hamburg, les quals van veure la llum en un llibre que es va publicar en una data similar, el 1978, tot i que són de 1967. Tanmateix, a diferència d’aquestes fotografies i d’altres retòriques visuals que mostren la marginació des de posicions entranyables, discriminatòries i benintencionades, allò que potser atorga un estatut diferent a El bar de la senyora Olvido és la dissolució de les fronteres entre l’espai polític de la representació, l’espai teatral de les relacions humanes i l’espai fictici de la fotografia.

Més enllà de la mirada burgesa cap a les festes de les classes populars, amb els seus tics exòtics i les seves idealitzacions heroiques, gairebé no hi ha documents fotogràfics que il·lustrin com eren els bars on alternava el lumpenproletariat emigrant a la Barcelona de finals de la dictadura i inicis de la democràcia.

Tanmateix, part de la rellevància d’aquesta sèrie procedeix del seu anacronisme, de la imatge que projecta sobre les imminents transformacions que van modificar el barri Xino al Raval. Els processos de gentrificació, units a les diverses acupuntures urbanes, van fer que establiments com el que registra Bernis hagin desaparegut o siguin freqüentats per un altre tipus d’usuaris. El xamfrà on va estar situat el bar de la senyora Olvido avui dia és un espai a l’aire lliure. Paradoxalment es diu plaça de Pieyre de Mandiargues, una denominació que homenatja l’autor de la novel·la Al marge (1967), que narra la Barcelona prostibulària dels anys seixanta i que transcorre per aquests mateixos carrerons.

Vist des dels nous paisatges socioeconòmics del Raval, El bar de la senyora Olvido documenta cert instant epigonal: el d’una Barcelona que conservava trets de poble mentre pretenia ser metròpolis; el d’una urbs que, mirant de transformar-se en model, mantenia àmplies zones encara reticents a esdevenir una marca neoliberal.