Aixelá va ser un establiment especialitzat en aparells audiovisuals que va obrir les portes el juliol de 1958 al número 13 de la rambla de Catalunya de Barcelona.

Al cap d’uns mesos, l’advocat i crític de fotografia Josep Maria Casademont es fa càrrec del departament de publicitat de la botiga i inicia, al soterrani del local, una programació estable amb projeccions cinematogràfiques, conferències, sessions de música contemporània, música clàssica i jazz. Paral·lelament, Casademont encarrega a Zen, estudi fundat i dirigit per Alexandre Cirici i Paquita Granados, la imatge corporativa del comerç, així com el disseny d’aparadors i dels documents que anuncien les seves activitats culturals.

El 1959 Aixelá incorpora un programa d’exposicions fotogràfiques que s’inicia amb la mostra Terré-Miserachs-Masats. A partir de l’any 1963, també sota la direcció de Casademont i en col·laboració amb Pere Figuera, comença a editar la revista Imagen y Sonido.

La sala Aixelá –tal com era coneguda en aquella època– va mantenir les seves programacions fins al 1975, cosa que la va convertir en un punt de trobada i una plataforma de difusió de la fotografia, el cinema clàssic i amateur i els corrents musicals d’avantguarda.

Espai pioner en la reconstrucció d’una modernitat interrompuda per la dictadura franquista, Aixelá va fundar un model en què l’experimentació cultural convivia amb l’oferta comercial, i va obrir un camí que van recórrer iniciatives i institucions posteriors.

L’exposició que presentem a La Virreina Centre de la Imatge és el resultat d’un procés laboriós de localització d’autors, documents i obres, i constitueix la primera recerca metòdica duta a terme fins a l’actualitat.

L’itinerari museogràfic es configura a partir d’una selecció de 29 exposicions de fotografia, còmic i pintura presentades a la sala Aixelá entre el 1959 i el 1975, juntament amb un àmbit dedicat al cinema i una antologia de música que es pot descarregar en línia. Per contextualitzar com era l’espai físic de la botiga s’han reinterpretat els dissenys, les tipografies i les combinacions cromàtiques creades per l’estudi Zen durant l’època, així com els aparells tecnològics –ràdios, televisors, equips d’alta fidelitat, projectors i càmeres– que es venien aleshores.

A més de constituir un homenatge a Josep Maria Casademont, la mostra projecta una visió panoràmica de la cultura sobre diverses generacions. Obres avui emblemàtiques es van presentar públicament per primera vegada a Aixelá, i autors consagrats de l’àmbit nacional i internacional van compartir espai d’exhibició amb altres de novells que, més endavant, desenvoluparien trajectòries molt fructíferes.

Sala Aixelá (1959-1975) no tan sols permet aproximar-se a l’esperit d’un temps, a les vicissituds dels qui van intentar impulsar culturalment Barcelona malgrat la manca de llibertats i la censura imperant. També ens ajuda a imaginar com era el context previ al desplegament d’institucions característic de la transició, i a entendre què s’ha perdut i què perviu d’aquelles iniciatives.