Joseph Beuys (Krefeld, 1921 – Düsseldorf, 1986) encarna, potser a desgrat seu, algunes de les grans dicotomies conjugades per l’art durant el segle XX. Xaman i clown, apòstol inaugural i, a la vegada, missatger crepuscular, la seva vida i la seva obra ofereixen, avui dia, un triple desafiament no sempre llegible per als espectadors contemporanis: com treballen la provocació els artistes, quines temptacions al cinisme els assalten i fins a quin punt un desordre reinventa l’esfera pública.

Beuys ocupa una posició absolutament fundacional en els relats hegemònics de l’art del segle XX. Així i tot –o potser per això–, la recepció de la seva obra continua interpretant-se des d’una mena de dicotomies maximalistes, alimentades per certes aproximacions historiogràfiques i per aquells estereotips, de caire reaccionari, que llegeixen en clau d’ocàs la producció artística contemporània.

De tota manera, tant si és considerat un xaman com un clown, un apòstol de l’art que ha de venir o un missatger sobre la presumpta decadència de les arts, avui dia esdevé necessari restituir els diversos marcs que van estructurar la trajectòria de Beuys, entre ells, el seu temps històric, el període que va des de finals dels anys cinquanta fins a mitjan anys vuitanta, en plena guerra freda; el seu context cultural, el de la tutela de les institucions alemanyes des d’una perspectiva socialdemòcrata sobre l’esfera pública, amb la bretxa ideològica conseqüent respecte a altres visions de la cultura, i, finalment, la seva pròpia evolució com a artista, el trànsit –sovint ignorat– que va portar Beuys des d’una pràctica escultòrica més o menys tradicional, vinculada al primitivisme nòrdic i fins i tot figurativa durant la primera meitat dels anys cinquanta, fins al seu pas pel moviment Fluxus i l’amplificació mediàtica posterior de la seva figura.

Elaborada a partir dels fons de l’Arxiu Lafuente de Santander, aquesta mostra investiga tres facetes diferents però essencials per comprendre la trajectòria de Beuys. Cadascuna disposa d’un capítol dedicat específicament als diversos projectes que l’artista va presentar a la Documenta de Kassel en les edicions de 1972, 1977 i 1982, els quals resumeixen, per dir-ho d’alguna manera, els tres camps temàtics que articulen l’exposició.

L’apartat «Pedagogia radical» se centra en l’activitat de Beuys en el camp de l’ensenyament artístic, en què promou un veritable desmantellament dels codis, les metodologies i els idearis de la docència normativa per intentar «reconèixer, explorar i desenvolupar el potencial creatiu que cadascun de nosaltres posseeix i que la competitivitat i l’èxit agressiu mantenen ocult», segons descriu el manifest de la Freie Internationale Universität (FIU) –Universitat Internacional Lliure–, plataforma didàctica i activista de creativitat fundada el 1973 juntament amb Heinrich Böll, Klaus Staeck, Georg Meistermann i Willy Bongard.

L’àmbit «Democràcia directa» explora la construcció d’estructures de contrapoder ciutadà a partir de les quals es pot expandir el paper dels artistes en l’esfera pública: per exemple, el Deutsche Studentenpartei (DSP) –el Partit dels Estudiants Alemanys, autodefinit com a metapartit–, impulsat per Beuys el 1967; l’Organisation für direkte Demokratie durch Volksabstimmung –l’Organització per a la Democràcia Directa a través de Referèndum–, el 1971, així com la implicació de Beuys amb Die Grünen –el Partit Verd Alemany–, de les llistes del qual va formar part en les eleccions al Parlament europeu del 1979.

Finalment, «Plàstica social» al·ludeix a l’elaboració feta per Beuys d’un nou espai simbòlic per a la producció i l’ús de l’obra d’art, tot amplificant-ne la rellevància fora dels protocols legitimadors de les elits teòriques, més enllà dels formalismes i del ready-made duchampià o dadaista, sota un règim de creació i difusió en certa manera inapropiable des dels sistemes artístics o mercantils.