Al segle XIX, Gràcia estava considerada la primera perifèria de Barcelona, ja que només es trobava a dos quilòmetres de la ciutat. Tot i que inicialment la població era força escassa, en molt pocs anys va arribar a cinquanta mil habitants i va esdevenir la segona població de tot Catalunya i la novena d’Espanya. Durant tots aquests anys de canvis va ser raval de la ciutat, vila independent, districte barceloní i, sobretot, un barri amb una gran identitat pròpia. El seu nucli antic i la conservació de l’urbanisme originari han contribuït notablement a la vigència dels seus signes distintius.Aquesta ruta fa un recorregut per un dels carrers principals del districte, el carrer Gran de Gràcia. Precisament, aquest és el carrer que la unia amb Barcelona —com a perllongament del passeig de Gràcia— i que ràpidament va esdevenir el centre comercial i neuràlgic de la vila.Inicialment, el carrer Gran de Gràcia era una drecera que anava des del barri de Jesús, situat al voltant del convent que porta el mateix nom, a l’alçada dels Jardinets actuals, fins a l’església de la Mare de Déu de Gràcia i de Sant Josep, a la plaça de Lesseps. L’església, coneguda popularment com els Josepets, va ser edificada el 1825 i és el punt de sortida o d’arribada de la nostra ruta, ja que es pot fer en tots dos sentits.Les comunicacions de Gràcia amb Barcelona han tingut una gran importància en el desenvolupament positiu d’aquest carrer i del seu comerç. El primer tramvia barceloní que va unir la vila amb la ciutat va entrar en funcionament el 1872, el tramvia elèctric ho va fer el 1899 i els primers autobusos van començar a circular el 1906. El 21 de juliol del 1921 van iniciar-se les obres del primer metro i dos anys i mig més tard, el 31 de desembre del 1924, ja va començar a transportar viatgers. El Gran Metro connectava la plaça de Lesseps, per sota del carrer Gran de Gràcia i del passeig de Gràcia, amb la plaça de Catalunya.A poc a poc, la burgesia va començar a instal·lar-se en aquest passeig i a competir en la contractació dels arquitectes més reconeguts, als quals se’ls encarregava la construcció o remodelació dels edificis. Generalment, les construccions tenien un pis principal, on se situaven els habitatges particulars. Per la seva banda, els baixos dels nous edificis acostumaven a albergar farmàcies, cinemes, restaurants, comerços i botigues de queviures.Hi ha qui diu que les cases ens parlen de la gent que les ha construït i de les persones que les han habitat. I també ens parlen del moment econòmic, polític i social en què es van edificar. El carrer Gran de Gràcia ens parla del corrent modernista imperant en aquella època, a la fi del segle XIX i el començament del XX, a través dels edificis de Gaudí, Domènech i Muntaner, Josep Maria Jujol i Enric Sagnier, entre altres. I també d’edificis imponents, amb formes i estils diferents, bona part dels quals es caracteritzaven per la seva ostentació.Els edificis, construïts per la burgesia empresarial catalana de principis de segle, servien per deixar testimoni del seu estatus econòmic i social, amb una sospitosa intenció de fer d’aparador que amaga una realitat més obrera i popular, com és l’arquitectura que predomina a l’interior del barri. En l’actualitat, el carrer Gran de Gràcia és un carrer autènticament comercial. Amb voreres amples, arbres i mobiliari urbà —i amb la circulació de vehicles controlada—, ha esdevingut un carrer amb totes les característiques necessàries per al comerç. L’Eix Comercial de Gran de Gràcia, format gràcies a l’impuls de l’Associació de Comerciants del Carrer Gran, té uns sis-cents establiments de comerç i serveis, mentre que a la seva zona directa d’influència hi viuen uns seixanta-quatre mil habitants.D’una banda, l’arquitectura modernista de Barcelona significa la modernització de les tècniques de construcció, amb la utilització d’elements prefabricats, l’ús del ferro a les estructures, etcètera, i, de l’altra, conserva elements tradicionals, com ara les construccions amb totxo de cara vista, i enllaça amb l’estil gòtic, amb el qual guarda un cert paral·lelisme. És una arquitectura decorativa, integradora en l’edifici de totes les arts plàstiques. Sovint, els arquitectes també són decoradors d’interiors i en dissenyen tots els detalls: el mobiliari, els treballs en fusta, les vidrieres, els mosaics, la forja, etcètera. Hi ha una reivindicació de les artesanies en un moment de domini industrial. Els trets generals que permeten reconèixer l’estil modernista molt present als edificis d’aquesta ruta són els següents: el predomini de la corba sobre la recta, la asimetria, el dinamisme de les formes, el detallisme de la decoració, les figures de dona i l’ús freqüent de motius vegetals i naturals.El modernisme a Catalunya tractava de recuperar la cultura catalana unida a una ferma voluntat de modernitzar el país. L’arquitectura, l’escultura, la pintura i les arts decoratives catalanes van trobar en aquest estil, d’una banda, el que necessitava la cultura i l’art català —que no era res més que completar la creativitat iniciada a la Renaixença— i, de l’altra, el que necessitava la societat catalana, que passava per reafirmar la seva modernitat mitjançant la transformació.

Adreça:
Pl Lesseps, 25
Districte:
Gràcia
Barri:
Vallcarca i els Penitents
Població:
Barcelona