Servei de Premsa
20/09/2024
L’Ajuntament aprova inicialment un pla per protegir el nucli antic de Sant Andreu
08/12/2016
Temps estimat de lectura: 6 minuts
L’objectiu és conservar el patrimoni històric i les edificacions característiques del “Poble Antic” de Sant Andreu
Es catalogaran amb el nivell “C” (bé d’interès urbanístic) 9 edificis, i altres 11 tindran fitxes amb el nivell “D” (bé d’interès documental), i també el conjunt del “Poble Antic” de Sant Andreu de Palomar
L’Ajuntament de Barcelona ha aprovat inicialment el Pla especial urbanístic amb el qual es protegeix i conserva el patrimoni històric de l’antiga vila de Sant Andreu de Palomar, avui nucli antic del barri que porta aquest nom. Es tracta del Pla especial de protecció del subàmbit “Poble Antic” del nucli antic de Sant Andreu, un subàmbit que abasta el conjunt que va des de la plaça Orfila fins a l’avinguda Meridiana, i des del carrer d’Ignasi Iglesias fins a la confluència del carrer Grau amb Gran de Sant Andreu. Aquest projecte s’ha treballat conjuntament amb l’Àrea d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat, i el Districte de Sant Andreu, ha passat el primer tràmit d’aprovació en Comissió de Govern, i inicia ara el període d’exposició pública.
El subàmbit “Poble Antic” que es protegeix té una superfície d’unes 27 hectàrees i inclou el teixit històric més personal i significatiu de Sant Andreu de Palomar. Conté la concentració més preservada i representativa del que era la morfologia urbana i el cens edificat abans de l’agregació de Sant Andreu de Palomar a Barcelona, l’any 1897. En aquest àmbit es troben els exemples de cases de cos de planta baixa i pis més característics de Sant Andreu de Palomar, així com alguns edificis de renda de l’etapa d’annexió, i tots els elements formen part del patrimoni vernacle andreuenc. Es tracta d’una àrea que conserva l’herència del passat i de l’evolució física, social i urbana, cosa que la fa mereixedora de constituir un Conjunt Urbanísticament Protegit.
Un altre dels objectius és justament regular les intervencions per a cadascuna de les edificacions incloses en l’àmbit del Pla, definir els paràmetres i les característiques d’edificació, i finalment modificar i fer més concret el contingut de determinats articles de les ordenances del nucli antic de Sant Andreu.
La protecció dels elements històrics del nucli antic de Sant Andreu es va preveure en una Modificació del Pla General Metropolità (MPGM) que ara amb aquest pla es concreta i desenvolupa. Per fer-ho s’ha fet un estudi acurat de les edificacions que la MPGM preveia que caldria protegir i també de les illes de cases característiques de l’antic municipi de Sant Andreu de Palomar (anomenades quarterons). Així doncs, el Pla preveu:
– La catalogació de 9 edificis amb el nivell “C” (bé d’interès urbanístic).
– La catalogació d’11 edificis amb el nivell “D” (bé d’interès documental).
– Una fitxa per al conjunt del “Poble Antic” de Sant Andreu
– La protecció de dos elements d’interès amb el nivell “D”: la “Mitgera Pomera” situada al carrer Rubén Darío 15, i el jardí privat “Catalunya en Petit”, situat al carrer Grau 41-43.
Fins ara, i a través de la MPGM, el 48% del nucli històric de Sant Andreu quedava protegit i conservat. La nova proposta de pla especial afegeix un 10% més al volum d’edificis protegits a tot el subàmbit de “Poble Antic” (amb un total de 130 finques). En concret, aquest 10% que s’afegeix ara, haurà de conservar les façanes actuals en futures actuacions de rehabilitació. El Pla detalla quines són les finques han de conservar aquestes façanes històriques. També preveu que qualsevol actuació que afecti els espais enjardinats d’aquestes finques haurà d’obtenir prèviament un informe favorable de l’Institut Municipal de Parcs i Jardins.
Pel que fa a les illes, o quarterons, el Pla especial que ara inicia la tramitació ordena les condicions d’edificació de les 36 illes que configuren el conjunt del “Poble Antic”. El Pla regula amb precisió les finques on és possible dur a terme actuacions de remunta, i indica el nombre de plantes possible, les fondàries, les finques a mantenir, i els edificis on es permeten remuntes. També situa els jardins i elements arboris.
El patrimoni cultural és un dels testimonis fonamentals de la trajectòria històrica i d’identitat d’un territori i d’una comunitat. Els béns que l’integren constitueixen una herència insubstituïble, que cal transmetre en les millors condicions a les generacions futures. Els catàlegs de protecció de patrimoni són l’instrument adient per poder protegir tot aquest llegat.
L’antecedent del Catàleg de Patrimoni de la Ciutat de Barcelona es remunta a la Llei de Sòl de 1956 on es fixava que els municipis havien d’aprovar uns llistats o catàlegs d’edificis que a causa dels seus valors artístics, històrics, arqueològics, típics o tradicionals no podien ser enderrocats. La conseqüència d’aquesta normativa va quedar materialitzada en l’aprovació el 30 d’octubre de 1962 del Catálogo de edificios y monumentos de interés artístico, histórico, arqueológico y típico o tradicional amb categoria de pla parcial.
Aquest document va ser el primer que es va redactar a l’Estat espanyol, fruit d’un llegat de valor incalculable elaborat per l’equip d’Adolf Florensa, arquitecte municipal que dirigia el Servei d’Edificis Artístics i Arqueològics i d’Ornat Públic per tal de tenir cura de la conservació dels monuments de la Ciutat.
Tanmateix, la manca d’una vinculació plena del Catàleg amb els instruments de regulació urbanística el van convertir en un mer inventari, per la qual cosa l’eficàcia del Catàleg era gairebé nul·la, no tenia cap més utilitat que constituir un tràmit més en el procés d’obtenció de determinades llicències d’enderroc. La catalogació, en la pràctica, ni protegia ni comportava que s’hagués d’actuar amb un particular respecte sobre els edificis reconeguts.
Als anys 70, període de notable activitat constructiva, va ser quasi impossible conciliar aquesta dinàmica de creixement amb la pervivència del passat. El cas de Can Serra va esdevenir paradigmàtic, va ser la pedra de toc d’una consciència generalitzada de mantenir la memòria històrica d’una ciutat indignada per la pèrdua massa habitual dels edificis més emblemàtics.
L’aprovació definitiva el 18 de gener de 1979 del Catàleg de Patrimoni Històricoartístic de la ciutat de Barcelona va constitur un pas més en la valoració del patrimoni, tot i que no resolia la contradicció existent entre l’afectació urbanística i la protecció d’un element concret. Davant d’una afectació urbanística s’establia que era factible la descatalogació i consegüent enderroc d’un edifici si existien “previsions de planejament d’interès públic prevalent”.
Durant els anys vuitanta, la protecció de patrimoni es va assumir col·lectivament i la valoració de l’arquitectura històrica va esdevenir una fita demostrativa de l’evolució de la ciutat. Sota aquesta premissa, la Generalitat de Catalunya, d’acord amb la competència exclusiva en aquesta matèria que li és atribuïda, va elaborar la Llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català. La Llei parteix d’un concepte ampli del patrimoni cultural de Catalunya i n’és objecte la protecció, la conservació, la investigació, la difusió i el foment del patrimoni cultural. S’estableixen dues categories de protecció “A” i “B” comunes a béns mobles, immobles i immaterials, i deixa entreveure una altra categoria.
El problema entre la protecció i els plans urbanístics es va superar amb la redacció dels Plans Especials de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Catàleg adaptats territorialment als districtes de la ciutat i aprovats definitivament al llarg de l’any 2000. Aquesta solució ha permès coordinar els criteris de protecció i els de planejament, de manera que la protecció s’ajusta actualment de forma molt més efectiva.
Els Plans estableixen quatre nivells de protecció. La categoria superior la formen els elements amb nivell “A” (bé cultural d’interès nacional), decidits per la Generalitat. La següent categoria la formen els de nivell “B” (bé cultural d’interès local), decidits per l’Ajuntament i ratificats per la Generalitat. El nivell “C” (bé d’interès urbanístic) és competència absoluta de l’Ajuntament. I la darrera categoria són els de nivell “D” (bé d’interès documental). Per a les tres primeres catalogacions és obligat el manteniment i no és possible l’enderroc, mentre que al nivell “D” es permet l’enderroc després de presentar i ser aprovat un estudi històricoarquitectònic.
Paraules clauSant Andreu/