Notícies

Els estudis i treballs que acompanyen una intervenció arqueològica poden dilatar-se en el temps per motius diversos i perdre la sensació de novetat que sovint desperta  una troballa arqueològica.  L’espasa que presentem fa reviure l’actuació al Baluard de migdia de 2006 on, juntament amb moltes altres descobertes,  es recupera l’escullera de la Santa Creu –1477-1487– construïda per a dotar la ciutat d’una estructura  portuària important. Aquesta intervenció arqueològica fou dirigida per l’arqueòleg Mikel Soberón (CODEX).

L’escullera  proporcionarà recer a diferents objectes localitzats enmig els grans blocs de pedra  com ara  l’espasa i algunes dagues, la restauració dels quals ha resultat un procés llarg i complex. El tractament d’aquests objectes ve determinat pel seu estat de conservació, summament relacionat amb les condicions marines en que han perviscut. Factors com l’aigua i la seva salinitat, entre d’altres, fan que la corrosió dels metalls es desenvolupi de manera diferencial segons la seva naturalesa, establint el mecanisme de corrosió galvànica mitjançant el qual el metall menys noble  –en aquest cas el ferro- es sacrifica en benefici de la protecció del coure.  Això explica la poca o nul·la presència de la part de la fulla de ferro d’algunes de les dagues, però també la conservació de matèria orgànica en ser absorbida pels òxids de ferro en la seva estructura. Aquest és el cas de la conservació de la beina de cuir de l’espasa, totalment mineralitzada.

Descripció i estat de conservació

Es tracta d’una peça del segle XV, composta d’una fulla d’acer de secció lleugerament  romboïdal i mànec en forma de creu amb dolces o guardes arrodonides i acabada amb un pom esfèric. El mantí presenta un fil de bronze enrotllat a mode de decoració. Es conserva part de la beina de cuir amb acabat de ferro a la part superior de l’obertura.

En el moment de la intervenció la peça es presenta com una amalgama de concreció feta d’òxid de  ferro amb sorra i inclusió de pedres de diferents grandàries, de gruixària i pes important. Per tal d’identificar la forma i estat de la peça es fan radiografies que ens permeten veure que el ferro es troba oxidat, laminat i amb pèrdues importants que afecten l’estabilitat de la peça. Com a mesura preventiva abans de poder-se intervenir, l’espasa es conserva submergida en aigua per tal de mantenir les condicions de soterrament i intentar el seu dessalatge gradual.

Tractament de conservació-restauració

El primer pas del tractament consisteix en eliminar la concreció sòlida i voluminosa amb diferents sistemes mecànics. S’han projectat àrids a pressió –corindó i silicat– fins a reduir al màxim el gruix de la concreció. A continuació s’ha treballat amb el micromotor i la turbina recta utilitzant broques de diamant, fins arribar a la superfície de la peça.

Durant aquest procés s’ha observat que algunes parts de ferro estaven pràcticament perdudes però que la concreció conservava, en negatiu, la forma de la peça original. Aquesta, s’ha aprofitat com a motlle per reproduir les parts mancants escolant una resina epoxi. D’altra banda, zones amb llacunes o molt debilitades s’han reproduït o reforçat amb un estuc. Els fragments de ferro solts o fracturats s’han unit amb la mateixa resina.

Com a tractament final s’ha inhibit i consolidat. Les zones reintegrades o reforçades amb resina i estuc s’han reintegrat pictòricament amb acrílics.

Tot el procés descrit és extensiu per a les dagues que presentem en aquest article. Tots aquests treballs de restauració han estat realitzats per Maria Molinas Daví (ABAC Conservació i Restauració SL) i per Irene García.