La majoria de les escoles públiques eren unitàries i estaven ubicades en pisos llogats amb aules de defectuosa il·luminació i ventilació. En elles prop d’un centenar d’infants estaven al càrrec d’un mestre, ajudat per un auxiliar. La modernització educativa exigia edificis escolars graduats amb bones condicions de salubritat i espais específics: biblioteca, sala d’actes, gimnàs i dutxes, cantina, aula de dibuix i tallers de realitzacions, i amb aquesta finalitat l’ajuntament convocà el 1910 un concurs de projectes resolt el 1913, que mai foren duts a terme.

El 1917 des de l’Assessoria tècnica de la Comissió de Cultura, dirigida per Manuel Ainaud, es dissenyà un Pla de distribució d’edificis escolars i la nova escola pública barcelonina trobà la funcionalitat i la interpretació estètica adient en la monumentalitat dels projectes noucentistes de Josep Goday. Els espais havien de ser bells per a ser educatius, i amb aquest objectiu, aules i passadissos s’ompliren de reproduccions artístiques i el mobiliari fou acuradament dissenyat.

El 1922 l’Ajuntament negocià amb el Ministeri d’Instrucció Pública la creació d’un Patronat per seleccionar per concurs els mestres nacionals més qualificats per exercir als dos primers grups graduats a inaugurar, i Fèlix Martí Alpera passà a dirigir l’escola de nens Baixeras, i Maria Baldó La Farigola a Vallcarca, de nenes.

Els Grups escolars Pere Vila; Ramon Llull; Milà i Fontanals i Lluïsa Cura, projectats des de 1917, no foren inaugurats fins el març de 1931 degut als obstacles en la seva finalització posats per la Dictadura de Primo de Rivera, règim que suspengué l’Assessoria Tècnica i suprimí el Patronat fins la seva fi el 1930. A partir del curs 1931-32 l’oferta pública de places de qualitat es multiplicà i a les escoles del Patronat s’aplicaren, amb criteris eclèctics, els principis de la pedagogia moderna mantenint-se el mètode Montessori als parvularis.