Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Barcelona va ser pionera a l’estat espanyol en l’educació especialitzada de persones sordes ja des de l’any 1800, quan la corporació municipal va assumir l’existència d’una escola per a nois i noies amb aquesta diversitat funcional. Durant el s. XIX s’hi desenvoluparen mètodes formatius en base a l’experiència francesa, que serviren de precedent a d’altres posteriors, a través dels quals s’impartiren continguts educatius i formatius, a més d’adquirir una competència comunicativa.

A partir del s. XX la renovació dels mètodes pedagògics es complementà amb els progressos medicocientífics i l’escola Vil·la Joana esdevingué un referent, no només en l’àmbit peninsular, sinó en l’àmbit europeu amb el que mantenia intensos contactes. En aquests anys Carme Maynadé, fou pionera, junt amb el Dr. Pere Barnils, de l’ensenyament en català a les persones anomenades aleshores sordmudes. El Dr. Pere Barnils fou director, tant de l’Escola Municipal, com del Laboratori de Fonologia.

El fons donat a l’AHCB l’any 2023 per la Sra. Judit Pujadas i Planell propietària i directora del Centre Guixà de Logopèdia, conté apunts i observacions personals, material de preparació per a conferències, cursos, així com material imprès, tant de Carme Maynadé com de Pere Barnils. La Sra. Judit Pujadas i Planell va fer donació el 26 de gener de 2023 a l’Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura de Barcelona, amb destinació a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, d’un fons que aplega documentació manuscrita i impresa relativa als mètodes pedagògics específics usats en l’educació de persones amb sordes en un ampli marc cronològic a la ciutat de Barcelona, que  reflecteix dues etapes: una primera entre 1915 i 1950, amb documentació pedagògica de Carme Maynadé, professora de l’Escola Municipal de sordmuts, i de Pere Barnils, director de la mateixa entre 1918-1930. La segona etapa, entre els anys 1950 i 1990, produïda pel Dr. Josep Guixà, reconegut foniatra que fundà l’Associació de logopèdia, foniatria i audiologia de Catalunya i que obrí a títol particular el centre Guixà. Aquesta segona etapa es caracteritzà per la transformació de l’Escola Municipal i la seva posterior desaparició deguda a la integració d’aquests alumnes en el règim d’ensenyament general.

Existeix un fons a l’Arxiu Fotogràfic, provinent del Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius  a Catalunya CREDAC, que es pot qualificar de complementari. El 2010 el Centre Municipal Fonoaudiològic de Barcelona, inaugurat l’any 1970 a Montjuïc, reconvertit en CREDAC i ubicat al carrer Pau Claris, 95 feu donació d’una col·lecció de 47 diapositives del fotògraf Pérez de Rozas i 82 positius dels fotògrafs Pérez de Rozas, Català Roca i d’autors desconeguts, així com també dos àlbums amb 342 positius, que recullen la història d’aquest centre. Sumen en total 471 positius dels anys 1946-1980.

Les activitats clíniques de J. Perelló a l’Hospital de St. Pau i de J.M. Torres a la Vall d’Hebron, i la fundació de les associacions de logopedes: l’AELFA per part de J. Perelló  (1961) i l’ALFAC per part de Josep Guixà (1981), així com la creació del CREDAC i els CREDA que integraren els alumnes amb dèficits auditius en centres educatius de règim general, obriren un nou enfoc dels trastorns auditius i de llenguatge i noves vies per a la formació de professionals dedicats a ells. El Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius de Catalunya Pere Barnils és un servei educatiu del Departament d’Educació que col·labora amb els centres educatius, per tal que la tasca del professorat s’adeqüi a les necessitats educatives de l’alumnat amb deficiències auditives greus i permanents o amb greus trastorns del llenguatge.

2_Imatge del document:

Vil·la Joana. Escoles. (1920-1921). Col·lecció de cartells de l’AHCB. Reg. 23883

3_(Una mica de context i una proposta d’un itinerari de deriva urbana per la ciutat de Barcelona.)

El nomadisme de la seu educativa de les persones sordes de Barcelona reflecteix amb la seva persistència, no exempta de dificultats, la història de la ciutat i s’estén àmpliament al seu territori.

1. Saló De Cent de L’Ajuntament de Barcelona (1800-1802). El primer lloc on l’alumnat sord de Barcelona va rebre educació finançada per l’Ajuntament va ser en el propi Saló de Cent.
2. Possible espai al mateix Ajuntament (1806-1807). En reobrir l’escola l’any 1806 el mossèn que va fer de mestre va sol·licitar un espai en el propi Ajuntament.
3. Convent de Santa Caterina (1816-1820). Hi assistien de 17 a 20 hores una trentena llarga d’alumnes sords.
4. Edifici del gremi de velers (teixidors de veles). (1820-1823). L’escola de sords va ser agregada a l’Acadèmia Cívica, una institució educativa gratuïta adreçada a treballadors joves i adults que impartia ensenyaments bàsics i idiomes. Amb una assistència de 32 alumnes (1820) entre nois i noies que hi assistien de 6 a 2/4 de 9, i també la de cecs. Va ser tancada a causa de l’epidèmia de pesta groga de 1821. L’escola de cecs va poder reprendre les activitats el maig de 1823, però no la de sords. Liquidat el trienni liberal (1820-23), a l’agost de 1823 es prohibiren les activitats de l’Acadèmia Cívica per considerar massa revolucionària aquella instrucció bàsica a gent humil, inaugurant 10 anys absolutistes de repressió, execucions i exili.
5. Comptadoria del Cadastre de l’Ajuntament (1824-1825) i antic edifici del Govern Civil (1836-1837). En tota aquella època l’educació dels sords es considerava més aviat una obra voluntària de beneficència que no pas una acció educativa de ple dret: S’obria l’escola quan hi havia algun capellà disposat a fer de mestre i es tancava quan dimitia. L’Ajuntament pagava les despeses de funcionament i un sou als mestres. A la segona ubicació hi assistien 27 alumnes.
6. Edifici de la Llotja de Mar (nois) i convent de les Magdalenes (noies) (1838-1840). La nova obertura va ser finançada per la Junta de Comerç de Barcelona. Hi assistien 16 nois de 10 a 2/4 d’1 a la Llotja de Mar, al Pla de Palau, on tenia la seu la Junta, que a més de l’escola de sords va acollir nombroses escoles i càtedres al llarg dels anys. Les noies, en nombre de 12, assistien de 3 a 2/4 de 5 al convent de les Magdalenes, ocupat en l’actualitat per la Prefectura de la Policia Nacional de Via Laietana.
7. Antic convent dels Pares Agonitzants (1843-1856). L’any 1843 s’obre l’escola ja com a Escola Municipal, i des d’aquella data va funcionar de manera ininterrompuda fins a la seva transformació en l’actual CREDA Pere Barnils. Hi assistien 12 noies i 6 nois. L’escola va estar tancada de juliol a desembre de 1854 degut a una gran epidèmia de còlera que es va declarar a la ciutat.
8. Antic convent de Sant Gaietà (1856-1879). L’Escola Municipal de sords hi va ser a partir de 1856, i el 1858 es va aplegar amb la de cecs formant una única escola. Hi van assistir els primers anys prop d’una trentena d’alumnes sords, i els darrers anys una seixantena.
9. Carrer dels Lledó (1879-81), Baixada del Caçador (1881-1912) i Passeig de Sant Joan (1912-1914). L’escola de sords va haver d’emigrar al seu següent destí, un local del carrer dels Lledó 5, i al cap d’un parell d’anys a un local contigu de la Baixada del Caçador, 6. Allà s’hi va afegir una tercera secció, anomenada “d’anormals”. Posteriorment es va traslladar l’escola tricèfala al Passeig de Sant Joan 81, on va romandre 12 anys, un local que segons els testimonis de l’època no reunia les condicions per ser una escola, durant aquella època hi van assistir una cinquantena d’alumnes sords. L’arquitecte Antoni de Falguera va projectar el 1908 un edifici destinat a escola per a infants cecs i sords-muts, a la cantonada de Bruc amb València. El 10/11/1907 es va posar solemnement la primera pedra, amb una “càpsula del temps”, un tub de vidre amb una acta signada per l’alcalde, els regidors, el professorat i periodistes que testificaven l’inici d’una seu definitiva. L’any 1928, però, s’hi va instal·lar una altra institució docent municipal, el Conservatori Municipal de Música de Barcelona.
10. Carrer Provença (1914-1920). Ubicació, més adequada que l’anterior, un xalet al carrer Provença 279. L’assistència d’alumnat era en nombre similar a l’etapa anterior, és a dir d’una cinquantena. El 1917 es va dividir l’escola en tres, una per a cada col·lectiu. Avui al seu lloc hi ha un hotel de 6 pisos. Va ser una època molt convulsa, que va incloure la Primera Guerra Mundial, la Revolució d’Octubre i la pandèmia de grip de l’any 1918, que va matar 22.767 persones només a la ciutat de Barcelona.
11. Vil·la Joana – Vallvidrera (1920-1925). L’any 1920 l’Ajuntament va traslladar l’escola a Vil·la Joana, una antiga masia a Vallvidrera, d’acord amb la política d’escoles a l’aire lliure. En va ser director Pere Barnils, que va fer una profunda transformació de l’antiga manera d’educar l’alumnat sord. En el mateix entorn s’hi aplegava l’Escola Municipal de Cecs i l’escola amb un nom difícil d’acceptar avui Escola Municipal “d’anormals”, així com un “Laboratori d’Estudis i Investigacions” per a cada escola. L’assistència era d’una seixantena d’alumnes sords.
12. Grup Abat Oliba (1925-1937). El 1925 es van separar físicament les tres escoles per considerar un anacronisme el fet d’educar-se en un mateix espai els tres col·lectius. L’escola de sords va anar a parar al grup escolar Abat Oliba, situada al carrer Marquès de Santa Ana 4, damunt la Plaça Lesseps, centre que avui té el nom d’Institut Josep Serrat i Bonastre. En aquell indret els va sorprendre la guerra civil.
13. Avinguda del Tibidabo i c/ Lleó XIII (1937-1939). Quan, al 1937, van començar els bombardejos sobre Barcelona, el “Comitè Permanent de la Conselleria-Regidoria de Cultura” va decidir allunyar l’escola del centre de la ciutat, la va traslladar a uns edificis confiscats a l’Avinguda del Tibidabo 44-46. Posteriorment es va adoptar també la modalitat de residència per a l’alumnat al carrer de Lleó XIII, 13, mentre que les aules van ser reubicades al costat, en els números 10 i 12 de la mateixa Avinguda del Tibidabo. El conjunt va passar a denominar-se “Bella Estada Escolar. Pavelló IXè. Sords-Muts”. L’assistència es va mantenir en una seixantena d’alumnes.
14. Passeig de la Bonanova (1939-1970). En l’acabar la guerra, van recuperar els immobles els propietaris, fet que va obligar a l’elecció d’un nou destí, un edifici llogat al Passeig de la Bonanova, 61. Dels 13 mestres que hi havia quan la guerra el règim en va “habilitar” 8, a més del director, i una altra mestra posteriorment, i 4 van ser depurats. Durant aquella etapa l’assistència d’alumnat al centre va oscil·lar entre 88 i 136 nois i noies. En aquell edifici que ara és un luxós edifici de 6 plantes, va restar l’escola el període més llarg de la seva vida (31 anys), gairebé tot el franquisme.
15. Carrer Tres Pins (1970- …). A finals dels anys 60’ l’Ajuntament va decidir construir un grandiós edifici per a l’escola de sords, a Montjuïc, al carrer Tres Pins (amb entrada pel nº 28), per a una població –amb vocació metropolitana- de 220 alumnes. Es va dotar d’un “Servei d’Exploració, Orientació i Rehabilitació”, però es va desestimar d’incloure un internat. inaugurat pomposament el 7/2/1970 per “SS.AA.RR. los Príncipes de España, don Juan Carlos y doña Sofía” amb el nou nom de “Centre Municipal Fonoaudiològic José María de Porcioles”, fou conegut popularment com “el Fono”.

Finalment, després de 170 anys, l’escola podia gaudir d’un edifici definitiu, modern i ben dotat. Però els nous vents de l’Educació Especial consideraven que l’alumnat amb necessitats educatives especials s’havia d’integrar -segons el vocabulari de l’època- a les escoles ordinàries, i el curs 1981-1982 amb el suport itinerant del professorat del “Fono”, va començar aquesta “integració” de les noves matrícules d’alumnat, i també la de l’alumnat del centre, què  havia tingut164 alumnes el curs anterior.

El curs 1984-85 la part d’escola especial del “Fono” es va transformar en una escola ordinària, l’Escola Municipal Tres Pins, d’Infantil i Primària, amb voluntat d’acollir alumnat sord. D’altra banda l’equip itinerant de logopedes i l’EAP que s’havien creat amb el personal de l’antiga escola es va transformar, l’any 1989, en l’actual CREDA Pere Barnils, mitjançant un conveni entre Generalitat i Ajuntament, que des de la seva creació ja ha conegut diverses seus:  del carrer Tres Pins, al carrer Pau Claris i al carrer Olzinelles, el seu lloc actual.

4_Aquesta informació sobre l’escola de sords gairebé bicentenària  a Barcelona ha estat extreta de la següent font consultada,  L’escola errant: Història de les seves diverses seus, un article del 26/09/22  de CARLES LLOMBART ELIAS, https://serveiseducatius.xtec.cat/credac-perebarnils/general/lescola-errant-historia-de-les-seves-diverses-seus/    …que diu que d’aquí uns anys potser caldrà d’afegir noves seus…

Carles Llombart i Elias és psicòleg al CREDAC Pere Barnils

Altres articles de Carles Llombart Elias son a https://serveiseducatius.xtec.cat/credac-perebarnils/author/carles-llombart-elias/

Esmenta com a fonts consultades del seu article:

• Ajuntament de Barcelona. “Les construccions escolars de Barcelona” 1922 II edició.
• Arxiu de l’Escola Municipal de Sords-Muts.
• Barcelona entre muralles www.barcelonaentremuralles.com/
• Gascón Ricao, A. “Biografía de Juan Albert i Martí” https://www.biografiasyvida.com/especial/educacion/marti.htm
• Monestirs.cat https://www.monestirs.cat/monst/bcn/cbn02magd.htm

Conclou: Mentre que el conegut “Institut National des Sourds-Muets”, avui amb el nom de “Institut National de Jeunes Sourds” ha estat sempre –amb les corresponents renovacions i ampliacions- des de 1794 en el 254 del carrer Saint-Jacques de París (on el podeu trobar avui), l’escola anàloga barcelonina, coneguda com “Escola Municipal de Sords-Muts” i altres variants, ha tingut –que sapiguem- unes 19 ubicacions al llarg dels seus més de dos segles de vida, errant d’un lloc a l’altre pel mapa de Barcelona: de locals de dubtosa idoneïtat a antics convents amb històries curioses o finals tràgics, etc. Heus aquí un breu resum d’aquesta “llarga marxa”.

 5_En consonància amb aquesta deriva espacial-temporal es proposa seguir el següent itinerari:

(1800-1802) Saló de Cent construït el 1369, convertit en magatzem on el Consell de Cent, celebrava les reunions, ja que havia estat abolit pel decret de Nova Planta el 1716 i aquell lloc va ser buidat dels mobles, tapissos, escultures, etc. que contenia. El 1842 va ser bombardejat pel general Espartero. Va ser reconstruït el 1860 i el 1914. Llavors s’accedia a l’Ajuntament per la façana del carrer Ciutat, ja que la plaça Sant Jaume no existia. Quan es va fer l’edifici nou es va mutilar part d’aquella façana gòtica.

(1806-1807) al mateix Ajuntament no hi ha constància de en quin lloc es van realitzar definitivament les classes perquè, que sapiguem de moment, no es va recollir la decisió a les actes municipals.

(1816-1820) el convent de Santa Caterina va ser començat a construir el 1243 i regit pels frares dominics (predicadors), que eren els encarregats de la Inquisició, flagell d’heretges i bruixes. Els frares van ser expulsats el 1835 i el convent incendiat. El 1837 va ser enderrocat i en el solar es va construir (1844) l’antic mercat de Santa Caterina, remodelat totalment el 2005 amb les famoses teulades de ceràmica.

(1820-1823) L’edifici del Gremi de Velers (teixidors de veles), situat a la cantonada de Via Laietana amb el carrer Sant Pere més Alt, va ser començat a construir el 1758. El 1834 l’edifici va esdevenir el Col·legi de l’Art Major de la Seda de Barcelona. Es va salvar a principis del sXX de l’obertura de la Via Laietana (que va comportar la demolició d’uns 2.000 habitatges, alguns de gran valor). Actualment la “Casa de la Seda” és visitable pel públic.

(1824-1825) la inestabilitat política de l’època amb insurreccions, assassinats, etc. no en facilitava el finançament, l’escola va radicar primer en la Comptadoria del Cadastre de la pròpia Casa Consistorial, i després en l’edifici del Govern Civil (1836-37) situat a la Rambla de Caputxins (1836-1837).

(1838-1840) nova obertura  finançada per la Junta de Comerç de Barcelona, els nois assistien a la Llotja de Mar, al Pla de Palau, on tenia la seu la Junta, 3 edificis edificats des del s. XIV al XIX actualment seu de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, -és visitable pel públic-,  i les noies al convent de les Magdalenes, edificat al s. XIV, El 1835 les monges agustines que el regien van ser exclaustrades i l’edifici es va dedicar a escola. Va ser enderrocat el 1877 degut a l’obertura de la Via Laietana. Aquest convent era conegut també com el de “les Penedides” perquè fins al s. XVI acollia aquelles prostitutes que volien deixar la professió, amb l’advocació a Santa Magdalena. El seu antic solar està ocupat per la Prefectura de la Policia Nacional de Via Laietana. La congregació com a tal, va ser ubicada el 1880 en un nou convent a la cantonada Muntaner-València que va ser cremat el 1909 durant la Setmana Tràgica i actualment està ubicada en un convent a la cantonada Vallmajor – Copèrnic.

(1843-1856) l’antic convent dels Pares Agonitzants, al carrer Sant Pere Més Baix 33, de l’ordre dels Camils (dedicats a l’atenció dels malalts), com tants altres religiosos foren exclaustrats el 1835.

(1856-1879)  l’auster convent de Sant Gaietà (de l’ordre dels Teatins) que va ser obert el 1666 a la plaça de Carles Pi i Sunyer cantonada amb Duran i Bas i va ser abandonat durant els fets revolucionaris de 1835 per por a què se li calés foc, a partir de llavors es va convertir successivament en habitatges per a militars sense recursos; en el teatre anomenat Tirso; en una caserna de bombers i en una escola. L’any 1941 es va enderrocar, l’actual església és al carrer Consell de Cent, 293. L’Ajuntament va decidir el 1879 instal·lar els jutjats municipals al convent de Sant Gaietà.

al seu següent destí, un local del carrer dels Lledó 5,  (1879-1881 i al cap d’un parell d’anys a un local contigu de la Baixada del Caçador, 6. (1881-1912). Posteriorment es va traslladar l’escola al Passeig de Sant Joan 81, (1912-1914), aquests darrers dos edificis es mantenen quasi igual avui dia. (Havia d’anar el 1908 a un edifici destinat a escola per a infants cecs i sords-muts ubicat al carrer València 330-332 i Bruc 104-112, però l’any 1928 s’hi va instal·lar una altra institució docent municipal, el Conservatori Municipal de Música de Barcelona.

(1914-1920) un xalet al carrer Provença 279 del qual avui no en queda res; al seu lloc hi ha un hotel de 6 pisos. Aquí van viure una època molt convulsa, que va incloure la Primera Guerra Mundial, la Revolució bolxevic russa, la pandèmia de grip de l’any 1918, que matar 22.767 persones només a la ciutat de Barcelona.

(1920-1925) l’escola es trasllada a Vil·la Joana, una antiga masia a Vallvidrera, coneguda també perquè hi va passar els seus darrers dies mossèn Cinto Verdaguer. Actualment Vil·la Joana, “Museu-Casa Verdaguer”, (MUHBA) és visitable pel públic i té museïtzats alguns records d’aquella època de l’etapa educativa.

(1925-1937) grup escolar Abat Oliba, situat al carrer Marquès de Santa Ana 4, damunt la Plaça Lesseps, centre que avui té el nom d’Institut Josep Serrat i Bonastre. La guerra civil els va sorprendre en aquell indret …

(1937-1939) el “Comitè Permanent de la Conselleria-Regidoria de Cultura” va decidir allunyar l’escola del centre de la ciutat, i la va traslladar a uns edificis confiscats a l’Avinguda del Tibidabo 44-46, amb residència per a l’alumnat al carrer de Lleó XIII, 13, mentre que les aules van ser reubicades al costat, en els números 10 i 12 de la mateixa Avinguda del Tibidabo. En acabar la guerra els propietaris van recuperar els immobles.

(1939-1970) edifici llogat al Passeig de la Bonanova, 61 -dels 13 mestres que hi havia quan la guerra el règim en va “habilitar” 8, a més del director, i una altra mestra posteriorment, i 4 van ser depurats-. En aquest edifici va restar l’escola el període més llarg de la seva vida (31 anys), gairebé tot el franquisme. Ara és un luxós edifici de 6 plantes.

(1970-….) , a Montjuïc, al carrer Tres Pins (amb entrada pel nº 28), es va construir un grandiós edifici, es va pensar per a una població –amb vocació metropolitana- de 220 alumnes, després de 170 anys, l’escola podia gaudir d’un edifici definitiu, modern i ben dotat.

Però  a partir d’aquí la gairebé bicentenària escola de sords es va anar difuminant en un suau esvaïment que va ser una transformació.

El curs 1984-85 la part d’escola especial es va transformar en una escola ordinària, l’Escola Municipal Tres Pins, d’Infantil i Primària, amb voluntat d’acollir alumnat sord.

 L’equip itinerant de logopedes i l’EAP que s’havien creat amb el personal de l’antiga escola es va transformar l’any 1989, mitjançant un conveni entre Generalitat i Ajuntament, en l’actual CREDA Pere Barnils, que ja ha conegut diverses seus, a més del carrer Tres Pins ha estat al carrer Pau Claris 95  i al carrer Olzinelles 73, Districte de Sants-Montjuïc, 08014 de Barcelona, el seu lloc actual. Tel. 934 32 68 88. Potser d’aquí uns anys s’haurà d’afegir a l’itinerari noves seus.