Ramon d'Alòs-Moner i de Dou (Barcelona, 1885 – Barcelona, 1939) va ser un erudit i bibliotecari historiador de la cultura.
Va cursar els estudis de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i va ser alumne d'Antoni Rubió i Lluch als Estudis Universitaris Catalans, on va fer amistat amb el seu company d'estudis Lluís Nicolau d'Olwer.
El 1906 va organitzar l'exposició del llibre català al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Des del 1907 va actuar com a secretari i redactor de l'Institut d'Estudis Catalans. El 1911 va rebre una beca per anar a Roma, on va adquirir amplis coneixements sobre l'humanisme.
Novament a Barcelona, el 1914 va ser nomenat adjunt de la Biblioteca de Catalunya, i el 1917, professor de l'Escola de Bibliotecàries. En tots aquests llocs es va encarregar d'organitzar les biblioteques i els fons documentals respectius, i va demostrar la seva vàlua com a professor de bibliografia i paleografia.
El 1918 va ingressar a l'Institut d'Estudis Catalans, del qual va ser secretari general des de la destitució d'Eugeni d'Ors, el 1920, fins a la seva mort i va representar-lo a les reunions de la Unió Acadèmica Internacional i del Comitè Internacional de Ciències Històriques. També va ser membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Va centrar les seves investigacions en dos personatges catalans del segle XIII: el teòleg místic Ramon Llull, i el teòleg alquimista Arnau de Vilanova. També va estudiar el contemporani Dante Alighieri, i també va elaborar un estudi seriós sobre la figura i les llegendes medievals de Sant Jordi, en el qual es publica un text inèdit medieval de finals del segle XIV i principis del segle XV. Les obres que va publicar es preocupaven especialment d'aportar les fonts documentals i es van caracteritzar per una edició molt acurada, com a bon deixeble que era de Rubió i Lluch.
Font: Viquipèdia
