Coneix les religions de Barcelona

La primera convicció fonamental de les persones hinduistes és la creença en una Realitat Absoluta, en una Consciència Infinita, que rep el nom de Brahman. Algunes escoles el conceben com un déu personal, amb consciència, amor, llibertat i compassió, però d’altres prefereixen dir que és una realitat impersonal o transpersonal, que forma part de l’ésser humà i n’és l’essència. Moltes persones hindús també creuen que en les persones existeix una part espiritual eterna, l’atman, entesa com una porció de l’Absolut.

En l’hinduisme es representa i s’anomena Déu de moltes maneres, destacant-ne aspectes diferents. Entre les divinitats més conegudes destaquen Brahma (l’aspecte creador de Déu), Vixnu (l’aspecte conservador) i Xiva (l’aspecte destructor).

Les persones hinduistes, en general, creuen en els renaixements o reencarnacions de l’ésser humà, que li permeten assolir l’alliberament o moksa, la plenitud. Així, l’essència personal de l’ésser humà o atman s’encarna en diversos cossos en diferents moments i llocs. Aquestes vides successives tenen la finalitat de portar a l’alliberament o unió amb Brahman, que trenca aquest cicle de reencarnacions.

Per als hinduistes existeix un ordre moral en l’univers, una harmonia, que anomenen dharma. El dharma ve regit per la llei del karma, que es refereix al fet que qualsevol acció que fem, tant física com emocional o mental, genera una determinada reacció. Moltes coses que ens succeeixen en el present tenen relació amb accions que hem fet en el passat. En cap cas això s’ha d’entendre com una postura fatalista o una limitació de la llibertat.

En l’hinduisme tradicional el sistema de castes que dividia la societat en diferents grups era un dels puntals essencials, però des de l’aparició del neohinduisme es va considerar que era un sistema injust i es va abolir al segle XIX.

Els Vedes són els textos que es consideren revelats o sruti, que no són d’origen humà. N’hi ha quatre col·leccions: els Rigveda, els Samaveda, els Yajurveda i els Atharvaveda. Destaquen especialment els Upanisad, que són uns comentaris als Vedes que han influït molt en l’hinduisme.

Els textos no revelats s’anomenen smrti i en formen part el Mahabharata i el Ramayana, dues obres èpiques immenses on es troben bona part de la mitologia, el simbolisme i les metàfores de l’hinduisme clàssic. També hi ha els Purana, una col·lecció de divuit textos fonamentals dividits en tres grups. Cadascun dels grups està dedicat a una de les tres divinitats destacades de l’hinduisme: Brahma, Vixnu i Xiva. Una part molt coneguda del Mahabharata i que destaquem especialment és el Bhagavad-Gita, que sens dubte és el llibre més conegut i seguit de tot l’hinduisme.

A més d’aquests textos, hi ha les Lleis de Manu, que recullen l’organització social i moral hindú amb un grau de detall sorprenent. En aquest cas, cada escola també té els seus propis textos.

No es pot considerar l’hinduisme com una religió en el sentit occidental d’aquesta paraula, ja que som davant d’una tradició molt rica i complexa, difícil d’encabir en un únic patró. Malgrat tot, podem distingir entre l’hinduisme tradicional i el neohinduisme.

Dins de l’hinduisme tradicional diferenciem tres corrents: el vixnuisme, que considera Vixnu com la divinitat fonamental i que és un corrent molt devocional; el xivaisme, que adora la figura de Xiva i que té un vessant més ascètic, místic i filosòfic, i el xactisme, que s’agrupa al voltant de la deessa Devi, que ha desenvolupat l’aspecte ritual i que està molt relacionat amb el tantrisme, que utilitza el desig per aproximar-se a la realització espiritual.

El neohinduisme sorgeix entre els segles XVIII i XIX, fruit del contacte amb Occident. Hi destaca la figura del mestre espiritual que desenvolupa la seva pròpia escola i transmet els seus ensenyaments als deixebles. Per això, els tres grans grups tradicionals s’han fragmentat en una multiplicitat de comunitats o asram seguint els diferents mestres espirituals.

• Hinduisme
  • Hinduisme tradicional 
    • Vixnuisme
    • Xivaisme
    • Xactisme
  • Neohinduisme

La diversitat pròpia de l’hinduisme fa que no es pugui parlar d’un model únic de lloc de culte en l’hinduisme. Malgrat això, sí que es poden marcar algunes línies comunes entre la multiplicitat d’espais de culte.

D’entrada, cal dir que el nom genèric del lloc de culte en l’hinduisme és mandir, que significa ‘temple’. Els temples són llocs de pregària, dedicats a una o més deïtats de l’hinduisme. Si un temple està dedicat a una d’aquestes deïtats, se n’hi col·loca una imatge, anomenada murti. Als temples és fàcil que hi trobem una o més imatges religioses, situades en una ubicació destacada. La pregària, però, no es dedica a la imatge, sinó al déu, abstracte, que aquesta representa. La imatge, per tant, sols és una ajuda en la pregària.

El calendari festiu de la comunitat hindú varia molt en funció de les tradicions i el lloc d’origen de cadascú.

La comunitat hindú considera que els animals tenen ànima i, per això, acostuma a ser lactovegetariana: no pren carn ni ous. Té prohibit el consum de vedella i alcohol, i hi ha persones que tampoc no consumeixen productes excitants com ara el te, el cafè o alguns tipus de bolets. També poden rebutjar el consum de cebes i alls.