El ràcord és la peça metàl·lica indispensable que permet fer les connexions entre les mangueres dels bombers i les boques hidràuliques.
El Ràcord Barcelona és el model de ràcord utilitzat per Bombers de Barcelona des dels seus inicis. Es va dissenyar i produïr en una fosa de Sabadell i tenia la particularitat de comptar amb dues peces simètriques que s’encaixen a través de tres potes.
L’any 1969 hi va haver un gran incendi a la refineria d’Escombreras (Cartagena) diversos efectius de tot España s’hi van desplaçar. Com que no existia a Espanya un model estàndard de ràcord es van adonar que no tots els cossos de bombers tenien un model compatible amb l’estàndar americà que utilitzava la refineria. Els bombers de Barcelona van soldar els seus ràcors a les sortides d’aigua de la refineria per moder utilitzar les boques. A partir d’aquella encertada actuació el Ràcord Barcelona va escollit com estàndar a nivell espanyol.
L’ingrés l’1 d’agost de 1945 de 31 nous joves bombers al cos va suposar un gran canvi en les activitats internes Bombers de Barcelona. Un grup d’aquesta promoció de bombers va fundar el dia 1 d’octubre la Penya Borinot que va centrar la seva activitat en l’organització de la biblioteca i a la promoció de campionats esportius tals com la pilota vasca, els escacs i el dòmino.
L’agost de 1946 van organitzar una festa al pati de la Caserna Central dels bombers per celebrar el primer aniversari de la seva incorporació al cos. La bona acollida de la festa els va animar a crear l’Agrupación Cultural y Deportiva del Cuerpo de Bomberos que seria coneguda com La Cultural.
A l’estiu de 1947 La Cultural va preparar una nova festa amb el nom de Festival Cultural a la que van convidar-hi una revista que actuava amb èxit al paral·lel i diversos artistes de varietats. La convocatoria va ser un èxit i més de 1.500 persones es van concentrar al pati de la caserna central. Els Festivals d’estiu, com una Festa Major, es van succeint fins la dècada dels 80.
El manteniment físic del cos de bombers va es va considerar imprescindible per a un cos competent. En el reglament de 1903 en el comandament del cos es va incorporar un professor i un auxiliar de gimnàstica.
El mes d’octubre de 1969 es va produir un incendi sense precedents a Espanya per la seva magnitud a la Refineria de Petroli d’Escombreras (Cartagena) on, en un principi, hi van acudir els bombers de poblacions de Múrcia, així com bombers de l’Exèrcit de l’Aire i de la Marina de Guerra Espanyola als quals s’hi van anar sumant vehicles i bombers de les principals ciutats de tot el país, entre elles Barcelona.
Els bombers de Barcelona van tenir una actuació brillant a Escombreras que els va suposar un gran reconeixement a nivell nacional.
La gimnàstica, un exercici arrelat tradicionalment als bombers, va prenent una notable projecció fora del cos al llarg dels anys 50 en la que els Bombers van arribar a demostracions públiques amb el gran gimnasta Joaquim Blume qui havia arribat a un acord per entrenar l’equip de Bombers. Malauradament, no va arribar a fer-ho doncs va morir prematurament en un accident d’aviació.
L’esport més popular de la història dels Bombers de Barcelona ha estat el voleibol. L’any 1950 es va pintar els límits d’una pista de voleibol a la Caserna Central i es va participar en el Campionat de Catalunya amb altres equips com l’Hispano-Francès, El picadero i El Sitjar. Els primers èxits esportius van arribar l’any següent en guanyar el campionat català contra el seu principal rival, l’Hispano-Francès, i uns mesos després en imposar-se al Reial Madrid en el primer Campionat d’Espanya.
Els bombers s’arrisquen per ajudar els altres. Els fa feliç i els omple d’orgull acabar un servei amb èxit i el millor regal sempre és l’agraïment de les persones.
El moment més emocionant dels bombers és quan “toquen llums” i surten veloços cap a un servei. Malgrat que els bombers donen el millor d’ells mateixos, no sempre hi ha finals feliços. La mort dels companys o els accidents amb víctimes, especialment d’infants, són els cops més durs de la carrera d’un bomber.
El Nadal de 1932 es va declarar un incendi dels magatzems El Siglo a la part alta de les Rambles. Aquests magatzems, els més grans i populars de l’època, eren considerats pels bombers un com un dels edificis de major perillositat en cas d’incendi com també ho eren el Liceu, el Teatre Principal o altres llocs públics on es podia concentrar molta gent i hi havien grans quantitats de materials inflamables. Per aquest motiu els bombers havien aixecat uns anys abans els plànols de les diferents plantes de l’edifici amb la localització de les boques d’aigua més pròximes.
El primer número de la Revista ¡Alarma! es va publicar el mes de setembre de 1949 amb la intenció de ser un butlletí que es fes ressò de les diferents activitats de l’Associació Cultural i Esportiva, de les principals notícies relacionades amb el cos, i com a mitjà de difusió de les millores tècniques i innovacions del servei.
El 7 de setembre de 1976, l’ascensor del monument a Colón es va desprendre i va caure al buit. Per sort, en aquell moment l’ascensor era buit però 13 persones es van quedar atrapades al mirador de Colón situat a 55 metres d’alçada.
La situació era greu, doncs els Bombers no disposaven de mitjans mecànics per arribar a aquesta alçada, el què va suposar una prova d’enginy pels Bombers de Barcelona.
Els Bombers van decidir fer l’ascensió per dins el forat de la caixa de l’ascensor amb l’ajuda d’una escala de garfi que es subjectaria a les guies de l’ascensor que estaven separades a una distància de 4 metres cada una. Per baixar a les persones atrapades es va instal·lar una plataforma a mitja alçada del forat de l’ascensor i d’aquesta manera poder salvar el llarg tram i poder utilitzar el material de salvament. Els dos bombers físicament més ben preparats i grans gimnastes van ser els escollits per fer la perillosa escalada. L’ascens va ser complicat per la manca de suports on anclar l’escala i per la quantitat de greix que es trobava dins el forat de l’ascensor. Finalment un sol bomber va finalitzar l’ascens a la plataforma i va poder pujar els materials de rescat i d’abituallament per socórrer les persones atrapades i poder-les rescatar.
El servei sanitari de bombers de Barcelona va ser pioner a tot Espanya. Va ser el primer servei sanitari extrahospitalari. Des de l’inici del cos de bombers, el propi bomber feia el rescat i els primers socors. A partir del 1929 amb la major professionalització del cos de bombers es van adonar que necessitaven un servei sanitari per socórrer a les víctimes i als propis companys que també patien lesions durant les intervencions. Durant aquella època els bombers feien cursos de primers auxilis i durant els anys 50 i 60 van començar a formar-se com a sanitaris. A partir d’aquell moment es van incorporar ambulàncies medicalitzades a la flota d’automòbils. L’any 1979 s’incorporaren diplomats en infermeria, tècnics mitjans sanitaris (TMS) a Bombers de Barcelona i no és fins el 1986, a una nova convocatòria per a TMS, en que es van incorporar les primeres dones al Cos de Bombers.
La tasca sanitària és la gran desconeguda de bombers. Els TMS, com els altres bombers intervenen en els actuacions. Fan els rescat en situacions difícils. Sempre que hi ha una persona accidentada els TMS han d’entrar i intervenir: atenen els ferits, fan les cures necessàries i els estabilitzen fins que poden sortir a l’exterior i ser traslladats a l’hospital.
A principis del segle XIX Barcelona no disposava d’un servei professional de bombers. Com en altres ciutats els focs eren sufocats per paletes, serrallers, fusters i manyans voluntaris dirigits pel regidor d’obres. La manca d’un equip preparat suposava que només els petits incendis es poguessin sufocar sense gaires pèrdues mentre que la majoria d’incendis s’acabaven apagant per l’ensorrament que el foc provocava a l’edifici.
L’any 1926 s’aprova un reglament municipal per pagar un petits sous, jornals i gratificacions i equipar mínimament una companyia de bombers de 25 homes dirigida pel mestre d’obres municipal. Malgrat la bona voluntat dels bombers, les seves habilitats eren escasses i molts edificis s’havien d’acabar enderrocant perquè el foc s’apagués. En els anys següents es succeeixen els reglaments fins l’any 1933 que el capità general de Catalunya Manuel de Llauder recupera una proposta de constituir una societat d’assegurances mútues contra incendis que finalment es va fundar l’any 1935 amb el nom de Sociedad de Seguros Mútuos contra incendios i que va ser coneguda com La Mútua.
La Mútua tenia caràcter filantròpic i juntament amb l’Ajuntament de Barcelona van crear la primera companyia de Bombers de Barcelona. La companyia era formada per 30 paletes o manobres, 8 fusters i 2 manyans a les ordres d’un comandant i 4 caporals. Disposava d’un pressupost de 1.000 lliures catalanes l’any a més de les mensualitats i els jornals de cada incendi. L’arquitecte Josep Mas i Vila en va ser el primer cap.
El 1851, moment en que La Mútua tenia plena responsabilitat de la Companyia de Bombers, l’arquitecte Antoni Rovira i Trias va ser nomenat cap de Bombers. Rovira publica el 1856 el Manual para la estinción de Incendios, un tractat on teoritza sobre la millor manera d’organitzar la gestió del servei de bombers en base a la seva pròpia experiència i prenent com a referència l’organització de les companyies de bombers de França. En aquest tractat teòric sobre la gestió del servei de bombers Rovira indica que la gestió pot ser municipal, militar o privada – tres models pels quals la ciutat hi havia passat -, però en defensa la municipalització. L’Ajuntament recull les insistents peticions i propostes cíviques de reglament del servei de bombers i el 1865 municipalitza definitivament la Companyia de Bombers per tal de protegir la seguretat dels ciutadans de Barcelona.
La Gran Riuada de València o col·loquialment, La Gran Riuà, va ser l’última inundació del riu Túria a la ciutat de València ocorreguda a l’octubre de 1957 quan el riu es va desbordar com a conseqüència de les fortes pluges.
La riuada arribà a altures de més de tres metres en punts del centre de València i molts edificis (fins i tot alguns històrics) van ser afectats greument. També es va saldar amb moltes pèrdues humanes.
Efectius de bombers de Barcelona es van desplaçar voluntàriament a València per ajudar a les tasques de salvament.
Dins el parc, els bombers conviuen i es preparen per les sortides. Els entrenaments i les pràctiques de materials i tècniques són imprescindibles per capacitar-se per les intervencions.
Revisar i tenir cura del material i la flota d’automòbils en perfectes condicions és essencial per els bombers. Durant molts anys, cada parc disposava d’un taller on reparar, restaurar i mantenir les eines i els materials.
Els Bombers de Barcelona tenen molt bona relació amb els Reis Mags d’Orient inclús, durant més de treinta anys, els bombers van acompanyar a Ses Magestats a portar joguines a diferents hospitals de la ciutat.
L’atemptat de l’Hipercor de l’Avinguda Meridiana el 19 de juny de 1987 va ser ell sinistre més tràgic de la dècada. Va ser provocat per l’organització terrorista ETA en deixar a primera hora de la tarda un cotxe bomba a l’aparcament subterrani del centre comercial. Era un moment de gran afluència de públic i l’atemptat va provocar 15 morts i 28 ferits greus. Els bombers van tenir moltes dificultats per realitzar les tasques de salvament a causa de la gran quantitat de fum que omplia l’aparcament i que va ser la causa d’asfixia de moltes víctimes. Fou l’atemptat més greu que havia patit Barcelona i va suposar una vertadera commoció ciutadana.
Els anys 50 l’actriu Mary Santpere va esdevenir el motor dels Festivals d’Estiu, de la Campanya de Reis i dels diferents actes benèfics organitzats per Bombers de Barcelona. Per la seva dedicació, la Mary Santpere ser nomenada, a proposta del comandament, bombera honorària.
El dia de Nadal de 1962 una gran nevada va caure a Catalunya, afectant especialment el Vallès, el Maresme, el Barcelonès i el Baix Llobregat.
Aquesta nevada excepcional va sorprendre a la ciutat de Barcelona que no estava preparada per una situació semblant. La ciutat no disposava d’una pala llevaneus que es va haver de demanar a Andorra i els ciutadans no disposaven de cadenes per a circular.
Durant aquells dies els Bombers de Barcelona van haver de realitzar molt serveis i molt poc habituals – com el cas d’acompanyar una dona de part a l’hospital que s’havia trobar aïllada per la neu. Als tallers de les casernes els bombers van començar a produïr cadenes per facilitar la mobilitat de la població.
L’any 1974 va començar l’activitat del laboratori del foc a Bombers de Barcelona sent únic a l’Estat español. Aquest laboratori va ser concebut com un centre de recerca i d’experimentació de sistemes de prevenció i d’extinció i d’assessorament a indústries, persones i entitats. S’hi podien fer proves de la resistència al foc de diferents materials o observar el comportament dels productes d’extinció. El Laboratori del Foc va estar actiu fins el desembre de l’any 2000.
La Genoveva, és el nom del vehicle més popular de Bombers de Barcelona. Va ser adquirit entre 1921 i 1922 i, juntament amb la resta de vehicles Delahaye que es van comprar en aquells anys, va significar una gran modernització del servei. Es tracta d’una auto bomba de primers auxilis amb un dipòsit auxiliar de 400 litres. Després de la seva vida útil dins de Bombers, la Genoveva es va convertir en una de les atraccions de les festes populars de Barcelona. Actualment es pot veure exposada a l’Espai Bombers i Parc de la Prevenció.
La celebració d’una nova Exposició Internacional a Barcelona l’any 1929 va ser decisiva per donar una empenta a la modernització del cos de Bombers. Aprofitant el pressupost extraordinari l’Ajuntament va adquirir una flota completa de 14 cotxes de la casa alemanya Magirus.
La caserna del carrer de Lleida va ser inaugurada el setembre de 1928, en motiu de l’Exposició Universal. És la primera caserna dels Bombers de Barcelona dissenyada i edificada per aquest ús.
Durant diverses dècades, la seva torre ha estat el símbol de bombers de Barcelona i per tant, de la cura de la ciutat i de la seva gent.
Va estar en funcionament com a Parc del Poble Sec fins l’any 2000 i hi va allotjar el Laboratori del Foc. L’any 2017 l’edifici del carrer Lleida es retorna a la ciutadania com a seu de l’Espai Bombers-Parc de la Prevenció.
El 17 de maig de 1890 hi va haver un paorós incendi en un magatzem de l’Habana on s’emmagatzemava il·legalment pólvora i dinamita. L’incendi i la posterior explosió va causar la mort de 38 persones, 25 d’elles bombers voluntaris.
La commoció va ser general i va creuar fronteres. Bombers de Barcelona, en solidaritat amb els bombers de l’Habana, els va fer arribar anys després un àlbum amb imatges del cos i una placa en record als bombers afectats. Aquest gest va suposar una sèrie d’intercanvis de cartes i documentació entre els bombers i representants municipals de l’Habana i de Barcelona.
Els bombers creen fascinació, especialment en els infants: quin nen no s’ha imaginat alguna vegada vestint botes, jaquetes i casc i sostenint la manguera a punt per apagar un foc o enfilant una llarga escala per fer un rescat?
La complicitat ve de lluny: els Bombers de Barcelona al llarg del temps han contribuït a mantenir viva aquesta il·lusió a través de les visites escolars, orientades a donar consells de prevenció, participant a les festes populars o acompanyant els Reis d’Orient a portar regalsals nens hospitalitzats.
