El Servei de Bombers de Barcelona tal i com es coneix actualment neix el 1865 quan l’Ajuntament de Barcelona assumeix com a pròpia la Companyia de Bombers, creada anys enrere per la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis. Molt temps abans però, la ciutat ja disposava de diferents organitzacions, generalment formada per voluntaris gremials que, d’una manera més o menys reeixida intervenien en l’extinció dels focs.
Llegir el relat
Paletes, fusters i manyans del districte eren cridats pel toc de foc, l’insistent repic de campanes que alarmava de l’incendi, i eren dirigits en l’operació pel primer regidor d’obres de l’Ajuntament que arribava al lloc del sinistre. Els veïns també intervenien però la manca de mitjans (galledes, una bomba manual i algunes escales), la poca preparació dels apagafocs i la pròpia urbanística de la ciutat – amb carrers estrets, cases petites i atapeïdes i indústries dins el nucli urbà- dificultaven molt l’èxit de les intervencions. El foc s’acabava extingint, però massa sovint arrossegava edificis sencers, béns particulars i algunes vides.
Reglament de la sociedad de Seguros Mutuos de Barcelona 1836
Per procurar minimitzar els danys dels focs es constituí el 1835 la Societat d’Assegurances Mútues contra Incendis, una organització filantròpica que impulsada per propietaris d’edificis i membres del govern municipal. La Crema de Convents de la Nit de Sant Jaume 1835 va donar l’impuls final a la constitució de la Mútua que, juntament amb l’Ajuntament de Barcelona varen crear la primera Companyia de Bombers.
Ramon Soley Cetó. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. 1835
La companyia la formaven 30 paletes o manobres, 8 fusters i 2 manyans a les ordres d’un comandant i 4 caporals. Disposava d’un pressupost de 1.000 lliures catalanes l’any a més de les mensualitats i els jornals de cada incendi. L’arquitecte Josep Mas i Vila en va ser el primer cap.
Gravat procedent de La Ilustración. Periódico Universal (Madrid), 7, 15 febrer 1851, p. 49. La descripció dels fets a la mateixa revista, número 6, 8 febrer 1851, p. 41-42. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. 1851
El 1851, moment en que la Mútua tenia plena responsabilitat de la Companyia de Bombers, l’arquitecte Antoni Rovira i Trias va ser nomenat cap de Bombers. Rovira publica el 1856 el Manual para la estinción de Incendios, un tractat on teoritza sobre la millor manera d’organitzar la gestió del servei de bombers en base a la seva pròpia experiència i prenent com a referència l’organització de les companyies de bombers de França. En aquest tractat teòric sobre la gestió del servei de bombers Rovira indica que la gestió pot ser municipal, militar o privada – tres models pels quals la ciutat hi havia passat -, però en defensa la municipalització. Emfatitza la necessitat que els governs municipals es comprometin en l’extinció del foc a través d’una companyia ben preparada, equipada i dirigida i en una política de prevenció, especialment en els espais més concorreguts com els teatres i les sales de festa de la ciutat. Sis anys més tard les flames destruïren per complet el Teatre del Liceu.
Sanz, F. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. 1861 Incendi del Gran Teatre del Liceu el 9 d’abril de 1861. Les flames surten de darrere l’edifici. En primer terme, els bombers apagant el foc.
L’incendi del Liceu el 1861 serà un punt d’inflexió i encetarà una dècada de canvi i modernització en la ciutat i en el servei de Bombers: Barcelona enderroca les seves muralles i la ciutat respira i s’eixampla amb el Pla Cerdà. L’Ajuntament recull les insistents peticions i propostes cíviques de reglament del servei de bombers i el 1865 municipalitza definitivament la Companyia de Bombers per tal de protegir la seguretat dels ciutadans de Barcelona.
Imatges i records, p. 18
En aquest moment comença una etapa d’innovacions i avenços en el Servei de Bombers de Barcelona que el convertirà en un referent i model en l’àmbit nacional i internacional.
Bonet, Pere Joan. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. 1888
La celebració d’una nova Exposició Internacional a Barcelona l’any 1929 va ser decisiva per donar una empenta a la modernització del cos de Bombers. Aprofitant el pressupost extraordinari l’Ajuntament va adquirir una flota completa de 14 cotxes de la casa alemanya Magirus.
El Nadal de 1932 es va declarar un incendi dels magatzems El Siglo a la part alta de les Rambles. Aquests magatzems, els més grans i populars de l’època, eren considerats pels bombers un com un dels edificis de major perillositat en cas d’incendi com també ho eren el Liceu, el Teatre Principal o altres llocs públics on es podia concentrar molta gent i hi havien grans quantitats de materials inflamables. Per aquest motiu els bombers havien aixecat uns anys abans els plànols de les diferents plantes de l’edifici amb la localització de les boques d’aigua més pròximes.
L’atemptat de l’Hipercor de l’Avinguda Meridiana el 19 de juny de 1987 va ser ell sinistre més tràgic de la dècada. Va ser provocat per l’organització terrorista ETA en deixar a primera hora de la tarda un cotxe bomba a l’aparcament subterrani del centre comercial. Era un moment de gran afluència de públic i l’atemptat va provocar 15 morts i 28 ferits greus. Els bombers van tenir moltes dificultats per realitzar les tasques de salvament a causa de la gran quantitat de fum que omplia l’aparcament i que va ser la causa d’asfixia de moltes víctimes. Fou l’atemptat més greu que havia patit Barcelona i va suposar una vertadera commoció ciutadana.
A principis del segle XIX Barcelona no disposava d’un servei professional de bombers. Com en altres ciutats els focs eren sufocats per paletes, serrallers, fusters i manyans voluntaris dirigits pel regidor d’obres. La manca d’un equip preparat suposava que només els petits incendis es poguessin sufocar sense gaires pèrdues mentre que la majoria d’incendis s’acabaven apagant per l’ensorrament que el foc provocava a l’edifici.
L’any 1926 s’aprova un reglament municipal per pagar un petits sous, jornals i gratificacions i equipar mínimament una companyia de bombers de 25 homes dirigida pel mestre d’obres municipal. Malgrat la bona voluntat dels bombers, les seves habilitats eren escasses i molts edificis s’havien d’acabar enderrocant perquè el foc s’apagués. En els anys següents es succeeixen els reglaments fins l’any 1933 que el capità general de Catalunya Manuel de Llauder recupera una proposta de constituir una societat d’assegurances mútues contra incendis que finalment es va fundar l’any 1935 amb el nom de Sociedad de Seguros Mútuos contra incendios i que va ser coneguda com La Mútua.
La Mútua tenia caràcter filantròpic i juntament amb l’Ajuntament de Barcelona van crear la primera companyia de Bombers de Barcelona. La companyia era formada per 30 paletes o manobres, 8 fusters i 2 manyans a les ordres d’un comandant i 4 caporals. Disposava d’un pressupost de 1.000 lliures catalanes l’any a més de les mensualitats i els jornals de cada incendi. L’arquitecte Josep Mas i Vila en va ser el primer cap.
El 1851, moment en que La Mútua tenia plena responsabilitat de la Companyia de Bombers, l’arquitecte Antoni Rovira i Trias va ser nomenat cap de Bombers. Rovira publica el 1856 el Manual para la estinción de Incendios, un tractat on teoritza sobre la millor manera d’organitzar la gestió del servei de bombers en base a la seva pròpia experiència i prenent com a referència l’organització de les companyies de bombers de França. En aquest tractat teòric sobre la gestió del servei de bombers Rovira indica que la gestió pot ser municipal, militar o privada – tres models pels quals la ciutat hi havia passat -, però en defensa la municipalització. L’Ajuntament recull les insistents peticions i propostes cíviques de reglament del servei de bombers i el 1865 municipalitza definitivament la Companyia de Bombers per tal de protegir la seguretat dels ciutadans de Barcelona.
