L’esperit de servei i la professionalitat han estat la constant al llarg del temps d’existència del cos. Es considera exemplar, per exemple, l’actuació dels Bombers de Barcelona durant la guerra civil. Les nombroses sortides que feren durant aquests anys de bombardeigs van ajudar a minimitzar els danys que va partir la ciutat i la ciutadania tot mantenint els equips i la capacitat d’actuació intactes durant aquells anys de penúria. Malgrat aquest exercici de professionalitat, un cop finalitzats els enfrontaments quan les tropes franquistes ocuparen la ciutat, una bona part del cos de bombers va patir depuracions. Talment com aquesta cara amagada i sovint fosca que marquen els signes del temps, la realitat i circumstàncies de la feina que fa el bomber no sempre són com ens les imaginem…
El dia de Nadal de 1962 una gran nevada va caure a Catalunya, afectant especialment el Vallès, el Maresme, el Barcelonès i el Baix Llobregat.
Aquesta nevada excepcional va sorprendre a la ciutat de Barcelona que no estava preparada per una situació semblant. La ciutat no disposava d’una pala llevaneus que es va haver de demanar a Andorra i els ciutadans no disposaven de cadenes per a circular.
Durant aquells dies els Bombers de Barcelona van haver de realitzar molt serveis i molt poc habituals – com el cas d’acompanyar una dona de part a l’hospital que s’havia trobar aïllada per la neu. Als tallers de les casernes els bombers van començar a produïr cadenes per facilitar la mobilitat de la població.
El servei sanitari de bombers de Barcelona va ser pioner a tot Espanya. Va ser el primer servei sanitari extrahospitalari. Des de l’inici del cos de bombers, el propi bomber feia el rescat i els primers socors. A partir del 1929 amb la major professionalització del cos de bombers es van adonar que necessitaven un servei sanitari per socórrer a les víctimes i als propis companys que també patien lesions durant les intervencions. Durant aquella època els bombers feien cursos de primers auxilis i durant els anys 50 i 60 van començar a formar-se com a sanitaris. A partir d’aquell moment es van incorporar ambulàncies medicalitzades a la flota d’automòbils. L’any 1979 s’incorporaren diplomats en infermeria, tècnics mitjans sanitaris (TMS) a Bombers de Barcelona i no és fins el 1986, a una nova convocatòria per a TMS, en que es van incorporar les primeres dones al Cos de Bombers.
La tasca sanitària és la gran desconeguda de bombers. Els TMS, com els altres bombers intervenen en els actuacions. Fan els rescat en situacions difícils. Sempre que hi ha una persona accidentada els TMS han d’entrar i intervenir: atenen els ferits, fan les cures necessàries i els estabilitzen fins que poden sortir a l’exterior i ser traslladats a l’hospital.
El 7 de setembre de 1976, l’ascensor del monument a Colón es va desprendre i va caure al buit. Per sort, en aquell moment l’ascensor era buit però 13 persones es van quedar atrapades al mirador de Colón situat a 55 metres d’alçada.
La situació era greu, doncs els Bombers no disposaven de mitjans mecànics per arribar a aquesta alçada, el què va suposar una prova d’enginy pels Bombers de Barcelona.
Els Bombers van decidir fer l’ascensió per dins el forat de la caixa de l’ascensor amb l’ajuda d’una escala de garfi que es subjectaria a les guies de l’ascensor que estaven separades a una distància de 4 metres cada una. Per baixar a les persones atrapades es va instal·lar una plataforma a mitja alçada del forat de l’ascensor i d’aquesta manera poder salvar el llarg tram i poder utilitzar el material de salvament. Els dos bombers físicament més ben preparats i grans gimnastes van ser els escollits per fer la perillosa escalada. L’ascens va ser complicat per la manca de suports on anclar l’escala i per la quantitat de greix que es trobava dins el forat de l’ascensor. Finalment un sol bomber va finalitzar l’ascens a la plataforma i va poder pujar els materials de rescat i d’abituallament per socórrer les persones atrapades i poder-les rescatar.
